La idea de la Fundació d’Agrupació de Cases d’Innovació, Cultura i Art de Catalunya (ACICAC) va començar durant la pandèmia i ara és una història d’èxit, que compta amb donar vida a diversos espais més de la ciutat (i d’arreu del país) recuperant no només el patrimoni sinó també la història, i enllaçant-la amb el present i el futur. Parles amb el seu vicepresident de negoci, Abel Julien, i aprens que, quan creies que et coneixies la ciutat, hi havia racons davant dels teus nassos que esperaven tenir una segona oportunitat. Aquesta gent creu en les segones oportunitats, i les fa possibles. Quan a la ciutat falta alguna peça important, sempre apareix algú per salvar-la.
— Qui sou i què feu a Barcelona?
— Som una fundació que es dedica a recuperar el patrimoni, no només el material sinó també l’immaterial, de Barcelona (i de fora de Barcelona) per tal que no quedi arraconat i en ruïna. Detectem peces de patrimoni cultural, arquitectònic, històric o industrial (edificis, pisos, locals) en perill de degradació i els restaurem. Però no només els restaurem físicament, sinó també en ànima: els donem contingut. Una segona vida, que no només estigui vinculada a la cultura, la creativitat o la innovació, sinó que a més sigui viable econòmicament i per tant autosostenible.
— I com vau començar?
— Tot comença per la dèria del nostre president i fundador, en Sergi Miñano, que just abans de la pandèmia ja s’havia fixat en l’espai que ara acull Casa Rius. Bé, aleshores no es deia així: eren uns magatzems abandonats que amagaven un local impressionant i enorme al bell mig de l’Eixample i que estava inutilitzat de feia anys. En Sergi va consultar l’arxiu històric de la ciutat i a poc a poc en va anar sabent els secrets: i és que oprimits darrera de tantes i tantes parets sobreposades al llarg dels anys, van anar apareixent les restes d’un taller modernista de l’arquitecte Salvador Puiggròs, on hi feia les seves escultures l’artista Josep Rius, un reconegut escultor de retaules, pessebres i art sacre. Un home que es veu que quan era nen ja feia escultures petites a partir d’ossos de conill pels voltants de Santa Maria del Mar, i que el 1912 estableix el seu taller al que ara és la Casa Rius. Per tant es va poder recuperar no només un continent preciós, sinó retornar-li un ús cultural i creatiu.
— Quin ús?
— Les set arts. Dins la Casa Rius hi ha espais diferenciats per a la literatura, les arts plàstiques, les arts escèniques, el cinema, la música, la dansa, l’escultura… i l’arquitectura, és clar, que ho acull tot. També hi ha uns espais comuns on “passen coses”, i això vol dir que hi acollim esdeveniments de tot tipus. Com que és un edifici molt cèntric, aquesta activitat ha adquirit un pes força important i permet produir les activitats culturals de forma sostenible.
— I com continua, la història?
— Després de l’èxit ràpid (del 2019 al 2021 es va enllestir el projecte, i a partir del 2022 ja va créixer exponencialment), vam pensar que era bo que Casa Rius no fos una experiència única sinó que derivés en tota una línia de recuperació de patrimoni. I és que, si tot això es pot fer en un espai, es pot fer en molts. I n’hi ha molts, d’espais a punt de caure. D’aquí a trobar nous projectes per a espais emblemàtics, i a crear la figura jurídica de la Fundació, només hi havia un pas.
— Per exemple?
— Per exemple, recuperar com estem recuperant un antic habitatge de 2.000 metres quadrats al número 114 del Passeig de Gràcia, al peu dels Jardinets, on vivia la família Ferrer-Vidal. Una nissaga burgesa vinculada al president de l’Ateneu Barcelonès i primer president de la Caixa d’Estalvis de Barcelona.
— En Lluís Ferrer-Vidal?
— Exacte. Bé, a la casa hi va viure més aviat el seu fill, però disposaven d’un entresòl per a actes socials i un principal per a fer-hi vida de família. Una mena de dúplex. Després l’habitatge ja es va horitzontalitzar i dividir, fins ara, que l’estem unificant de nou. També estem recuperant les parts que van quedar malmeses.
— I quin nom tindrà?
— La Casa Ferrer-Vidal, evidentment. Volem ser estrictes amb la història i actius en la divulgació. I en l’espai hi trobarem tres àrees diferenciades: l’entresòl, on fa uns anys hi havia la important Galeria Comas, serà l’Espai Comas, on hi farem exposicions artístiques contínues i alguns esdeveniments privats (que ja estan operatius); al principal, en canvi, hi haurà tant la seu de la nostra fundació com tot un espai per a treball compartit.
— Coworking?
— Coworking no: treball compartit. No volem imitar models de fora i no volem ser freds, ni busquem captar grans inversors o startups, sinó que aquest espai anirà dedicat exclusivament a persones que vulguin desenvolupar un projecte relacionat amb l’art o la cultura.
— I algun projecte més entre mans?
— Diferenciarem les “cases de la Fundació”, és a dir de compra o lloguer però de gestió pròpia nostra, i les “cases associades”, és a dir espais on podem treballar amb col·laboradors, tenidors o explotadors amb qui compartim valors com l’impuls de la cultura i la història patrimonial, l’amor a Barcelona i a Catalunya…
—- I tot això no ho haurien d’estar fent els poders públics? L’Ajuntament, vaja?
— No n’hauria de ser actor únic, però si principal, i no tant en les actuacions —que també—, sinó que a l’hora de normativitzar i fomentar, és a dir, establir ajuts, subvencions i facilitats. En altres països l’Estat se n’ocupa molt directament, com amb els châteaux francesos, i en altres, com Itàlia, els actors privats hi tenen un major paper. Aquí el que falta és molta més conscienciació, suport i determinació en aquesta preservació, per part de tots els estaments administratius i polítics.
— Ara arreu del país sembla que es volen recuperar les masies.
— I a Barcelona n’hi ha, també, de masies! Aquests projectes com la Caçadora de Masies estan molt bé i poden donar sortida a zones demogràficament deprimides en l’àmbit rural. Però aquestes polítiques tenen més a veure amb model de país, amb canvis de vida, d’usos. Nosaltres busquem cases que, a més, tinguin cert pedigrí històric o una identitat molt marcada. A Badalona, per exemple, estem en negociacions amb l’ajuntament per a Ca l’Arnús, al Parc de Can Solei, un edifici que era propietat d’un gran banquer que ara resta abandonat (o okupat), perquè l’hereu en va ser expropiat fa uns vint anys, i que volem salvar donant-li usos creatius i culturals.
— Però també parlaves de patrimoni immaterial…
— Sí, capçaleres de revistres extingides, o locals de marca centenària que han de tancar i als quals busquem emplaçament alternatiu: volem salvar la marca Milano, que va haver de tancar com a sala de jazz perquè no podia pagar el lloguer, i oferir-li un nou espai emblemàtic! També estem mirant de ressuscitar la Casa Macià, a Alcarràs. I els cinemes de l’Avinguda de la Lum!
— Com?
— Sí, el primer centre comercial sota terra que hi va haver a Europa és a Barcelona, ara mateix sota la botiga Sephora del carrer Pelai. Volem recuperar com a mínim la part que hi ha sota el carrer Bergara, on hi havia un cinema subterrani. I és clar: fer-ne un cinema.
— Un cinema sota terra?
— Volem recuperar una cosa que ja existia, essent fidedignes a la seva història. Estem parlant amb Ferrocarrils de la Generalitat. Però dona’ns temps, les entitats públiques són més lentes que les propietats privades.
— Alguna cosa més?
— Cada divendres ens dediquem a buscar emplaçaments nous i espais per recuperar. No tenim un esperit de S.L. sinó de fundació, és a dir que no busquem beneficis sinó sostenibilitat. I cada vegada ens sorprenem més del patrimoni desconegut o inutilitzat de la ciutat: la fàbrica de canons, el Teatre Principal, el far de Montjuïc, la subdelegació de l’Estat allà a Pla de Palau, l’edifici de Correus…
— Alguns d’ells ja tenen projecte.
— Ja ho sé, i els hotels també han ajudat molt a salvar patrimoni, com el Cotton House. Nosaltres en tot cas volem enfocar-ho tot més cap al públic local, no només als possibles clients internacionals. Passeig de Gràcia 114, de moment, obre a principis de gener. Tots tres espais, de cop. Jo no m’ho perdria.
