“Quan la posada en escena incomoda, t’obre a una nova experiència emocional”

Conversem amb la soprano Adriana González l’endemà de l’estrena d’una òpera que coneix bé. No només ha interpretat el rol de Micaëla prèviament, en diferents ocasions, sinó que la temporada passada va participar en la proposta escènica de Calixto Bieito a l’Opéra Bastille de París. La reposició de la seva Carmen al Gran Teatre del Liceu, 25 anys després, manté l’impacte original, si és que no l’augmenta. Potser per resultar més familiar, la presència d’elements indissimuladament kitsch, com també la violència escènica i una atmosfera desassossegadora i grisenca, revelen el inherentment sinistre d’un paradigma amorós basat en la possessió.

— Com et sents, després de la reestrena d’una posada en escena tan icònica?

— Doncs la veritat és que molt bé, feliç, sembla que la funció va agradar. El públic es va mostrar entusiasta, amb aplaudiments després de cada ària. En alguns teatres, per exemple, no s’aplaudeix després de l’havanera, independentment de la cantant. El públic és adorable a Catalunya, molt expressiu i efusiu. Si alguna cosa els agrada, t’ho demostren, reps molta energia de tornada, cosa que els cantants apreciem. Alleugera el fet de saber que els espectadors estan gaudint. Alguns t’esperen fins i tot a l’entrada d’artistes. Això no passa a tot arreu!

— Per a tu no és nou cantar al Liceu…

El meu primer projecte aquí va ser Viaggio a Reims, on vaig cantar el personatge de Corinna, el 2017, també vaig participar a Les contes d’Hoffmann, amb el rol de Stella. Un rol petit, però la mateixa temporada, el maig del 2021, vaig fer de Mimì a La bohème. Enguany, Liù a Turandot i ara la Micaëla de Carmen. També tenim altres projectes. Amb Iñaki Encina, per exemple, presentarem un recital amb cançons d’Albéniz, Granados i altres. Estic encantada de treballar al Liceu, perquè es respira l’amor per la lírica. Parlant amb Jaume Tribó —l’apuntador durant tants anys, que ha recollit en un llibre d’anècdotes—, m’explicava que ell té abonament des del 1963.

“El so pot ser bonic si l’escoltes a casa teva, però hi ha alguna cosa diferent i irrepetible en la vibració de la veu humana en viu, que és el que et fa plorar, sentir pietat, emocionar-te”

–— Hi ha a Barcelona un públic d’òpera molt fidel, bon coneixedor de cantants —com comentaves— i també de posades escenes. Feliçment l’art, com la literatura, és important per a alguns melòmans.

— Doncs sí, llegir és fonamental, darrerament estic amb això [m’ensenya un exemplar de la Utopia de Thomas More] que segur que coneixes. Un no pot estar pensant només en si la veu està bé, o en la complicació de memoritzar segons quins passatges… No, no, cal alimentar el cervell, l’ànima, de diverses maneres: visitar un museu, sortir a caminar, conèixer gent nova. Això també t’ensenya molt per a l’escena.

— Tinc la sensació que els cantants, com a actors, es beneficien del coneixement humanístic, de la retroalimentació amb disciplines creatives per ficar-se en els seus rols.

— Completament, ajuda a comprendre el context o rerefons ideològic, a més dels motius o la raó de ser dels personatges. Pensant en Carmen, per a mi va ser molt interessant descobrir que el personatge de Micaëla no apareix a la novel·la de Mérimée, sinó que va ser creat pels llibretistes de l’òpera (Meilhac i Halévy). Van entendre que seria bo plantejar un contrast amb la protagonista. Carmen es presenta com la llibertina, mentre que la Micaëla seria la representant de la puresa, de les regles socials i, en suma, de com hauria de ser una noia en aquest context.

— És clar, a nivell dramàtic funciona molt bé aquesta contraposició. És comparable al que passa en altres òperes, amb personatges que es fan de mirall, com a Don Giovanni. Curiosament, la protagonista es fa esperar a Carmen. Tu hi intervens abans, després del cor de soldats, en una escena certament violenta.

— En comparació amb Carmen les intervencions de Micaëla són puntuals, però molt importants, començant per la primera. Sigui quina sigui la posada en escena, ja en el libretto es posa en relleu com de podrida hi ha la societat. El comportament dels militars és intimidant, es mostra de forma clara el masclisme, com una cosa establerta.

— L’abús de poder és evident en la insistència dels soldats, malgrat la negativa de Micaëla. Inicialment apareix com a desvalguda, però deixa clara la seva posició…

— Sí, parlant amb Lucía i amb Emilio —els assistents de Calixto Bieito encarregats de la reposició de Carmen al Liceu— reflexionem molt sobre el rol de Micaëla. De quina manera ella, en la seva innocència, està perduda en aquest món: com més incòmoda, com més estrangera se senti —almenys en aquell moment— més contrast i millor s’explicita la violència que impregna l’ambient, i de la qual també participarà Don José.

“Tot és actuació, però la impressió que desperta és molt forta. Perquè la violència envers la dona, la dinàmica social sense ètica ni moral que s’hi representen… no són ficció”.

— Així, en aquesta posada en escena, quines característiques del teu personatge accentuen aquest contrast?

— Doncs, més enllà de la primera intervenció, la interacció amb Carme a l’Acte III mostra la fortalesa i determinació de la dona que, amb un estil ben diferent, és Micaëla. Cal pensar que ha vingut a Sevilla des de Navarra… Per a algú que surt del seu poble és un repte, i no diguem en aquella època. Ha de ser forta, i de fet es fa valer, buscarà Don José en dues ocasions!

— Sí, a la segona —la tot just que esmentes— per salvar-lo de la perdició, cosa que contrasta amb el primer matx, quan canteu aquest meravellós duet. Micaëla porta una carta per a Don José de la seva mare, i un petó, que ella es porta de tornada. És una escena musicalment balsàmica, que assenyala un camí que no es prendrà… Cosa que aquesta versió narra de forma descarnada.

— La posada en escena de Bieito em sembla impactant, et fa reflexionar. Hi ha tanta violència dalt de l’escenari, que et sents incòmode. Jo, com a públic —veient aquestes escenes als assajos— deia com poden els meus col·legues fer això… Has de sortir-te totalment de la teva closca, del teu dia a dia. És clar que tot és actuació, però la impressió que desperta és molt forta. Perquè la violència envers la dona, la dinàmica social sense ètica ni moral que s’hi representen… no són ficció. Jo imagino —espero— que la gent surti de l’òpera pensant això no està bé. El meu punt de vista més idealista vol creure que amb accions com aquestes podem canviar una mica el món. Aquesta és la meva gran il·lusió.

— Encara que no hi ha garanties, la capacitat de l’art per sacsejar és segurament el que permet pensar en la possibilitat d’algun tipus de millora en la justícia social. La música no transmet idees de manera molt eficient, però sí que indueix estats d’ànim, que no és poca cosa.

— Aquí es troba la clau. Al final, si la posada en escena t’incomoda, t’ubica en un estat emocional especial. T’obre a una nova experiència, en què la música incideix d’una manera única i fins a cert punt inexplicable. Veure l’òpera és una cosa, però la vibració acústica de la veu humana en viu, això és realment el que et fa sentir alguna cosa. El so pot ser bell, igualment, si l’escoltes a casa teva, però hi ha alguna cosa diferent i irrepetible en aquesta vibració —emesa directament, sense amplificació—, que et fa plorar, sentir pietat, emocionar-te.

— La identificació amb el drama del personatge en escena —o la situació feliç, que també n’hi ha— és més real a través del mitjà musical, no et sembla? Fins i tot més enllà de les paraules que es pronuncien…

— Completament, jo vaig entrar en això de la música en sentir que no em donava a entendre amb les paraules habituals, paraules que no expressaven exactament què volia dir. En canvi, quan cantava tenia lloc una transformació màgica. Em sentia compresa, que és el que tots volem en aquest món. Sentir-nos part d’alguna cosa.