Alice Sara Ott (Munic, 1988) ha passat de ser una nena prodigi a una dona meravella. Superats els trenta, és una de les grans pianistes del panorama actual a qui no li importa arriscar-se. És més, cada vegada que ho fa, es confirma l’èxit de la seva proposta de ser un músic d’acord amb el seu propi temps. En les seves pròpies paraules, “el meu paper com a intèrpret de la música clàssica és seguir endavant amb l’esperit que va inspirar a aquests autors a redefinir la música i no solament a reproduir tradicions i limitacions passades”.
L’any 2019, després de moltes especulacions, va fer públic que havia estat diagnosticada d’esclerosi múltiple, un acte de valentia i fermesa. Ressorgida com au fènix, les seves actuacions han servit per demostrar l’increïble do que sojorna els seus dits, i ella ha sabut utilitzar la seva veu per posar el focus en el desconeixement que encara avui existeix sobre aquesta malaltia neurològica.
Amb més de deu àlbums i gràcies al seu virtuosisme, ha aconseguit mantenir l’exclusivitat al segell Deutsche Grammophon, alhora que publica projectes tan interessants com el seu últim treball o les seves col·laboracions amb músics menys clàssics que l’acosten a un públic més divers. Echoes of Life no sols és una nova interpretació dels 24 Preludis de Chopin, intercalada amb peces d’autors contemporanis, sinó que, portada al directe, investiga noves maneres de viure l’experiència d’un concert de música clàssica, interpel·lant a l’espectador a replantejar-se el seu paper.
El concert que va oferir la setmana passada davant el públic del Palau de la Música, descalça, pròxima i íntima, va ser una experiència intensa d’aquestes que ens fan mossegar els llavis i viatjar, al costat de les projeccions del seu col·laborador, l’arquitecte turc Hakan Demirel, cap aquests ressons de les nostres pròpies vides. I el bis, amb la Gnossienne nº1 d’Erik Satie, la cirereta d’un pastís perfecte. El públic alçat la va ovacionar llargament i servidora va plorar d’emoció davant tanta bellesa.
— Ve a Barcelona per presentar en directe el seu últim treball Echoes of Life, un viatge vital musical inspirat, potser, en els seus propis records. Com va concebre aquest àlbum?
— Tot va començar amb el meu desig de gravar els 24 Preludis de Chopin. Amb ells, Chopin va compondre una col·lecció de 24 peces de caràcter individual, que són molt diferents entre si i, tanmateix, totes estan connectades d’alguna manera. I això em fa pensar en la vida. Crec que les nostres vides també estan fetes de molts petits moments, que estan tots connectats a través de nosaltres i a través de les nostres pròpies experiències.
— Aquest és el seu desè àlbum d’estudi amb la Deutsche Grammophon. Què sent formant part d’un segell tan important i rellevant a la música clàssica?
— Formo part de la família de Deutsche Grammophon des que tenia 19 anys. Hem crescut molt junts i em sento orgullosa i agraïda de poder treballar amb un equip que em dóna llibertat i confiança per desenvolupar les meves pròpies idees i conceptes.
— Amb aquest projecte i posada en escena, ha estat de gira per algunes de les grans capitals d’Europa i ha recorregut Japó. Ara, arriba a Barcelona al Palau de la Música. Com es viu l’experiència de tocar en un lloc tan màgic i místic com ho és el Palau?
— Vaig tocar una vegada al Palau, fa ja un temps, i recordo estar absolutament impressionada per la bellesa del lloc. Aquesta vegada, amb la projecció del treball digital de Hakan Demirel a la pantalla, la sala es transforma, sens dubte, en un altre món.
“El meu paper com a intèrpret de la música clàssica és seguir endavant amb l’esperit que va inspirar a aquests autors a redefinir la música i no solament a reproduir tradicions i limitacions passades”
— I com se li va ocórrer la idea de col·laborar amb l’arquitecte Hakan Demirel?
— Mentre pensava en com podia traduir les emocions d’aquest projecte al públic, sense interrompre el flux musical de tot el conjunt, em van presentar Hakan Demirel, un arquitecte d’Istanbul. Quan ens vam conèixer fa un any per videoconferència, cap de nosaltres sabia a on aniríem a parar i com seria possible combinar els mons de la música i l’arquitectura, especialment en un concert en directe, quan la música respira diferent segons el lloc. Però inspirats per la nostra imaginació i les nostres llargues converses, en Hakan i el seu equip han estat literalment un any creant i dissenyant tot un món digital des de zero.
— Així doncs, expliqui’ns què descobreix i gaudeix el públic durant el seu recital?
— El vídeo que acompanya tot el transcurs musical, no és una pel·lícula. No apareixen persones en ell, no hi ha acció, ni una història escrita. Només són espais arquitectònics que reflecteixen la música i evoquen emocions i referències subtils, que conviden al públic a trobar la seva pròpia història, records i ressons dins d’aquests espais. Aquest és un projecte únic que mai abans s’ha presentat en aquest format. Encara que estic molt agraïda per la positiva resposta que hem rebut fins ara, estic segura que sempre hi haurà qui no estigui d’acord amb la proposta. I això també està bé i és una part important per a mi. Si el públic se’n va de la sala reflexionant i debatent sobre com hauria de ser un concert clàssic avui dia i amb què s’identifiquen més, ja hauré aconseguit una gran part del que vull fer com a artista.
— Fa uns anys va fer públic que li havien diagnosticat esclerosi múltiple, un pas cap endavant que vam rebre amb sorpresa i admiració per la seva valentia. Com es troba actualment?
— Em trobo molt bé. Vaig tenir molta sort de ser diagnosticada en una etapa molt primerenca i poder comptar amb un meravellós equip de doctors que em van ajudar a trobar el tractament adequat per a mi. No he tingut cap episodi nou des del meu diagnòstic i tampoc tinc símptomes.
— Quines respostes ha rebut?
— Tant la gent de la indústria com el públic han estat molt solidaris i m’han donat molta força i transmès la seva energia. Però he hagut de bregar amb la reacció per part d’alguns mitjans en els dos últims anys. La raó per la qual vaig triar fer públic el meu diagnòstic va ser per protegir el meu entorn i a mi mateixa d’especulacions aleatòries i per posar el focus sobre aquesta condició, molt incompresa encara i amb una percepció pública caduca. Encara que també hi ha casos greus, hi ha moltes persones que viuen actualment amb ella i que no tenen limitacions de cap mena. Com més sapiguem i compartim, més podrem ajudar a aquells que s’enfrontin a aquest diagnòstic. En cap moment el vaig fer públic per ser menysvalorada, menyspreada o sensacionalista. Així que quan van començar a anomenar-me “la pianista amb esclerosi múltiple” en alguns titulars, vaig necessitar un temps per processar-ho.
“Si el públic se’n va de la sala reflexionant i debatent sobre com hauria de ser un concert clàssic avui dia i amb què s’identifiquen més, ja hauré aconseguit una gran part del que vull fer com a artista”
— A més dels seus projectes en solitari, ha col·laborat amb altres músics, com Ólafur Arnals o Francesco Tristano, en àlbums que han tingut èxit entre un públic que no és l’habitual de la música clàssica. És conscient que la seva generació està esborrant les fronteres per obrir nous camins al panorama clàssic actual?
— No és meravellós? Això és el que em sembla més interessant sobre com escoltem música actualment a les plataformes de streaming. A partir d’una llista de reproducció, et presenten música que mai haguessis descobert pel teu compte.
— Sento que el seu treball Echoes of Life és un exemple sobre la idea exposada amb anterioritat: Chopin és el fil conductor, però Nino Rota o Chilly Gonzales també apareixen, i tot funciona a la perfecció. Hi està d’acord?
— He triat set composicions contemporànies, intercalades entre els preludis de Chopin, que han estat composades durant els últims 60 anys. Alguns dels seus compositors encara viuen i tots ells representen estils molt diferents de composició. Combinant-los amb els Préludes, escrits durant el segle XIX, em vaig adonar que, en realitat, són ells els que confirmen com de moderna, provocativa i atemporal és la música de Chopin. I que la nostra percepció de la música depèn molt del seu context.
“Com més sapiguem i compartim sobre l’esclerosi múltiple, més podrem ajudar a aquells que s’enfrontin a aquest diagnòstic”
— Què farà després d’aquesta gira?
— Tornaré a casa meva a descansar abans de continuar acomplint amb la meva agenda per l’any vinent.
— Finalment, m’agradaria preguntar-li si, després de la publicació de la seva peça Lullaby to Eternity, s’ha animat a compondre més? No li agradaria gravar un àlbum d’obres pròpies?
— Lullaby va succeir de manera imprevista. Estava buscant una certa estructura i so per acabar el disc, i com la reducció per a piano de la Lacrimosa de Mozart no encaixava del tot amb el que buscava, se’m va ocórrer fer el meu propi arranjament. Però no sóc compositora.
