Andrea ros
L'actriu i divulgadora perinatal Andrea Ros, al Club Juno House de Barcelona. ©Carolina Santos
UN GRANINI AMB...

Andrea Ros: “La maternitat és una oportunitat per honrar el cos”

Artista, actriu, divulgadora perinatal, doula, experta en salut mental, mare millennial, escriptora i podcaster. Andrea Ros (30 anys) va triomfar com a actriu des de ben petita i, des d'aleshores, ha aconseguit grans èxits al món de la interpretació. El seu èxit també és enorme en la divulgació de la maternitat: ha publicat el llibre 'Lo hago como madremente puedo', ha creat el 'Refugi de les Mares' i és copresentadora del podcast 'La vida secreta de les madres'.

— De ben petita ja sorties a sèries i pel·lícules de renom com Salvador (Puig Antich) o Mar de fons. Anys més tard, has protagonitzat la sèrie Zorras o l’obra musical La Llamada i has treballat en sèries com Amar es para siempre o Mar de plástico, entre moltes altres. Com arriba aquesta inquietud per la interpretació i la creativitat des de tan petita?

— No és que hi hagi persones creatives i persones no creatives, sinó que totes ho som, però el món adult ens ho acaba traient. Algunes professions ens permeten continuar connectats a això. Sempre he viscut la interpretació com un joc. Em fico dins la història i després en surto, com ho fan els nens quan juguen.

— Amb 24 anys vas ser mare. Això va afectar la teva carrera com a actriu?

— La paraula “afectar” és complexa. Va posar en pausa alguna cosa, però ja em va semblar bé. Jo vaig escollir ser mare i totes les conseqüències de ser mare. El que passa és que aquestes conseqüències em van portar a l’activisme. Hi ha alguna cosa al món de la interpretació que és que els embarassos són com crònics. O sigui, tu et quedes embarassada i no et truca ningú perquè “l’Andrea està embarassada”, però la realitat és que potser el teu fill ja té tres anys. Això denota molta maternofòbia. Tenim tant desconeixement del procés matern que el demonitzem.

— Dius que la teva vivència va portar-te a l’activisme.

— Entusiasmada per aquesta vivència, de sobte, em vaig topar amb un munt de coses que em passaven que ningú no m’havia explicat abans. I vaig dir: com pot ser que tota la humanitat estigui vivint això i ningú ho estigui explicant? Aleshores ho vaig compartir amb algunes col·legues i totes em deien que a elles també els passava. Vaig pensar: totes vivim això i ningú en parla. Vaig decidir començar a explicar-ho jo.

— Com va ser aquest procés?

— Estant al llit amb la meva parella, jo plorava i plorava i plorava perquè no ho entenia… I pensava: tinc al meu costat la meva parella que és l’hòstia, no estic sola… Les que no tenen els recursos, com ho fan? I li vaig dir: no vull que cap dona estigui sola mai més. I aquest ha estat el meu motiu. El meu focus ha estat fer tot el possible perquè realment cap dona torni a estar sola.

— I allà va començar tot.

— Sí, em vaig fer un Instagram, a més a més del d’actriu. Vaig començar a organitzar esmorzars, a formar-me com a doula i en salut mental. Vaig començar a divulgar i vaig veure que tenia traça per a explicar conceptes complexos de forma senzilla. I a partir d’aquí, publico el meu primer llibre i poso en marxa l’espai El refugi de les mares, a Barcelona, ​​format per un equip de doules, i vam acompanyar grups d’embaràs i de postpart. 

— Vas confirmar i corroborar que les mares se sentien soles?

— Amb aquests grups, les dones senten que no estan boges. Creus que allò que t’està passant només et passa a tu. Quan t’adones que no, l’alleujament és gegant. També sentir que pertanys a algun grup. La maternitat, la matrescència —que és el canvi cerebral que succeeix durant la maternitat— és idèntic a l’adolescència. I què fem a l’adolescència? Et segregues per grupets: els pijos, els punkis, els emos, perquè necessites reafirmar la teva identitat. Necessites que allò teu sigui el que és vàlid i la resta, ho veus malament. 

“Amb els grups d’embaràs i postpart les dones senten que no estan boges”

— A la maternitat passa una mica el mateix…

— No saps qui ets: t’acaba d’esclatar la vida pels aires, t’ha canviat completament la identitat. El teu cervell és un altre i necessites pertànyer a algun lloc. Necessites definir-te. Per això hi ha tanta lluita entre les que donen la teta, les que donen el biberó, les que no… Perquè allò meu estigui bé, allò teu ha d’estar malament. Després ja et relaxes. A partir dels dos-tres anys del teu nadó, ja saps qui ets com a mare i ja dius: és veritat, això de l’altra no està malament.

— Històricament, les mares sempre han patit una exigència brutal. Als teus vídeos ironitzes sobre el concepte de mare millennial. Quines són les exigències afegides que pateixen les mares millennial?

— Les nostres mares no es podien qüestionar quin tipus de mare volien ser perquè la lluita de la seva generació era poder tornar a treballar. Aquesta onada del feminisme diu: aquest achievement ja l’hem aconseguit, ara volem maternar com volem. Volem fer-ho diferent. Això vol dir que hem de ser una mare esplèndida, una treballadora esplèndida, una companya esplèndida… Necessitem ser 27 persones alhora. Tenim molta exigència i excés d’informació, però ens falta acompanyament. La informació sense acompanyament no serveix de res.

— De tot això en surt el podcast de La vida secreta de las madres. El vau començar fa un any a Podimo i ja compta amb més de 37.000 seguidors. A què atribuïu aquest èxit tan ràpid?

— La Paola Roig –la copresentadora del podcast– i jo ja teníem unes xarxes molt potents, tenim una relació molt íntima amb les nostres seguidores. La que ens segueix ho fa des de fa molts anys i s’ha passat al podcast. I passa el que t’he explicat abans, però a gran escala. Pensen: algú està posant paraules a allò que jo sento. Les dones no tenen temps per pensar perquè estan pensant en tot allò que han de fer. Aleshores, de sobte, algú parla de mi des de l’humor, des del rigor… I això és el que volíem amb el podcast: ser rigoroses amb la informació, però des del sentit de l’humor.

“Les mares millennial tenim excés d’informació però falta acompanyament”

— Una de les exigències que se’ls fa a les mares és la física. Se’ls demana que tornin a tenir el mateix pit, la mateixa panxa i el mateix cos en temps rècord

— La violència estètica envers les dones és a totes les etapes. El postpart físic dura un any, aproximadament. La maternitat és una oportunitat per honrar el cos. És una cosa que no fem perquè ens diuen que hem d’estar primes i guapes tota l’estona. El teu cos ha fet coses molt importants. Només per estar viva el teu cos ja és valuós. Però el cos de la dona està hípersexualitzat. Aleshores, si no et puc sexualitzar, no val.

— Una altra de les claus de l’èxit del podcast és que parleu amb dones molt conegudes com ara Irene Montero, Rigoberta Bandini o Diana Gómez sobre la seva maternitat.

— Per mi tan important és el relat d’Irene Montero, com el relat de qualsevol de les dones que ens acompanyen cada dia. Però soc molt conscient de l’impacte que té cap enfora… És que necessitem referents. Si aquesta persona a qui jo tant admiro ha passat per això, de sobte, jo valido el que a mi em passa.

— Aquest any teniu tancats 18 bolos per tot Espanya. Quina ha estat la resposta de les vostres seguidores?

— Està sent una bogeria. El que ens fa és demostrar que sí que es podia, que la maternitat no és de nínxol. Vénen moltíssimes persones a veure’ns que no són mares. Això ha demostrat que les mares hi eren, assedegades de contingut.

“Estem demostrant que la maternitat no és de nínxol”

— Parles molt de les vostres seguidores i de la necessitat d’aquest tipus de contingut. Quins són els missatges que us envien?

— “Gràcies, gràcies, gràcies”. “Em sento més alleujada, em sento compresa, ara veig que no estic boja”. Es genera una mena de xarxa invisible entre dones. Es demostra que això era possible, que el món on vivim no està bé i ho hem demostrat. No era una utopia el que dèiem. Hem fet xous amb desenes de nadons i hem pogut fer el xou sense cap mena de problema, mares donant pit… Quan no es fa, és perquè no es vol.