David Verdaguer: “No sé per què es pensen que em toca fer de catalans tristos”

— De petit ja volies ser actor?

— No tinc antecedents familiars, però de petit m’agradava molt el teatre. El meu pare em portava a veure teatre familiar. Un dia vaig anar a veure una obra d’adults que es deia El malalt imaginari, i em va flipar. Vaig dir: “m’encantaria fer això”. Em disfressava molt… M’encantava fer de dolent quan jugàvem al pati. Jo jugava més amb les noies de la classe que amb els nois perquè m’interessava més parlar i explicar històries, que no pas suar com energúmens darrere una pilota. Era molt amic de tothom, això sí. Crec que com que era bastant graciós, m’estimaven molt. I jo a ells.

— L’humor t’ha salvat en múltiples ocasions? 

— No era un noi gaire guapo. No era gaire agraciat, crec que he millorat amb els anys… Tenia les orelles grans. Encara les tinc, però ara m’ha crescut el cap. Mai he forjat el meu caràcter des d’un aspecte físic, sinó sempre des de la parla i del caràcter. M’he relacionat amb la gent parlant o fent bromes. L’humor és una eina meravellosa perquè no només serveix d’armadura, sinó que també pot servir d’espasa.

— Dius que ets el català més trist del cine espanyol i que per això et van agafar per la pel·lícula Saben aquell, on representes l’Eugenio. En canvi, a Catalunya vas començar a ser conegut per la teva aparició al programa d’humor Alguna Pregunta Més? (APM?).

— No sé per què es pensen que em toca fer catalans tristos. Es veu que ho faig bé això de fer de trist. Suposo que va marcar la diferència la pel·lícula 10.000 km. Allà feia com aquesta nova masculinitat, si es pot dir així, del paio que vol formar una família… Se’m va quedar aquesta imatge com de paio sensible. Tinc traça per a plorar en ficció. Ara he fet una pel·li que es diu La casa i faig de valencià trist.

— D’alguna manera et senties identificat amb l’Eugenio?

— Investigant una mica vaig veure que era un person… Jo no soc tant person però sí que hi ha coses que m’hi sento molt identificat. La síndrome de l’impostor l’he patit bastant i també el terror que tinc cada cop que surto a l’escenari. L’Eugenio ho passava molt malament abans de sortir a l’escenari i amb això m’identifico molt amb ell. Tinc molta por i cada any tinc més por. De moment, jo guanyo a la por. Espero continuar-la guanyant molts anys, però ho passo molt malament. També coincideixo que fer humor és una cosa molt seriosa.

— Fa uns mesos, quan vas recollir el Goya com a millor actor, també vas parlar de les pors. És un tema que t’obsessiona?

— Quan ets jove ets un inconscient. Hi ha una cosa que és molt divertida que és que estàs com jugant. No has de pagar el lloguer ni tens una filla per mantenir. Quan vas fent anys, la cosa es complica. Se suposa que t’has de mantenir on suposadament t’ha posat la gent. I aquesta pressió —que et poses més tu que la gent— a vegades et guanya. T’oblides que el que estem fent és una feina que no consisteix a operar a cor obert. No és una feina a vida o mort. És una feina creativa, que, a vegades, pots fer-la bé i, a vegades, pots fer-la malament. Però crec que quan passen uns anys… Espero que d’aquí a 10 anys me la torni a pelar.

— Els actors heu de gestionar la incertesa. Tu com la vius? 

— La visc més o menys bé. Això no sé qui m’ho va dir una vegada: o tens son o tens gana. Has d’aprendre a viure amb això.

— Una altra de les coses complicades del teu sector són els horaris i aquesta vida tan canviant. Tu que tens una filla, com portes la conciliació?

— La conciliació familiar és complicada per tothom, et dediquis al que et dediquis. És veritat que tenim un plus afegit, sobretot si fas teatre, que és que treballes a les nits i no hi ha guarderies de nits. A vegades em ratllo amb això, però al mateix temps crec que hi ha dues coses bones. Primer, que quan no treballem —que és el més normal— tenim tot el temps al món. L’altra cosa és que la nostra filla està veient una cosa molt bonica que no tots els fills veuen. Està veient uns pares que fan la feina que els agrada.

— Un dels grans problemes del món de la interpretació és la brutal pressió estètica que pateixen les actrius. Tu la pateixes?

— No. Suposo que com a home no l’he viscut mai. I com a home, si se’m contracta, no és perquè en un moment donat s’espera de mi que em tregui la samarreta i tingui abdominals. Un director de càsting em va dir una vegada: “Sempre treballaràs perquè sempre faràs de l’amic del protagonista”.

— Darrerament, en el món del teatre i del cine s’han fet denúncies de diferents tipus d’abusos. Estan canviant les coses? 

— Queda molt per fer. A la part cultural sempre anem una miqueta per davant. Els debats,  moltes vegades, es posen en el nostre sector. Però queda molta feina per fer, i tant.

— Aquest any has guanyat el Goya, el Feroz i el Gaudí. No està gens malament, no?

— Això vol dir que fins d’aquí a deu anys no torno a rebre ni un premi ni la bonoloto. Tot això acaben sent modes, eh? Si aquest any hagués estat nominat el Bardem, evidentment no hauria guanyat. Vull dir que també va per èpoques.

— Deies que sempre has batallat amb la síndrome de l’impostor. Aquests premis t’han ajudat a contenir-la?

— Els premis són com una mini validació dintre del teu ofici. És com una abraçada. Els premis repercuteixen que potser tens més opcions de rebre més guions, més opcions de dir que no, potser t’estalvies algun càsting… Però no són premis econòmics. Els premis no m’han fet créixer la síndrome de l’impostor, són un petit bàlsam.

— Fins al 14 d’abril estàs fent una obra de teatre a La Villaroel que es diu Elling.

— És una obra molt divertida, on no hi ha ni bons ni dolents. Són dos paios amb problemes de salut mental i és una història molt bonica de superació. Són dos perdedors que aprenen a guanyar i no renuncien al que són. No s’abaixen mai els pantalons. L’altra cosa que m’ha agradat molt d’aquesta obra és que troben la pau i la tranquil·litat amb dues coses que crec que a tots ens calen: que ens estimin i ser estimats. També, trobant una cosa que et motivi.

— Estàs vivint a Barcelona, però passes temporades a Madrid per feina. Com ho portes?

— Visc a Barcelona, però he treballat molt a Madrid. Però no tant, eh? Alguns projectes, si impliquen molts mesos a Madrid, m’atabalo i dic que no. 

— És difícil viure sempre a Barcelona si ets actor?

— Jo, com que tinc el teatre, sempre he fet teatre aquí a Barcelona. M’encanta estar a Barcelona i no tinc cap lluita, no. A mi m’encanta Madrid, però quan torno a Barcelona penso: “Uau, és que s’està molt bé, Barcelona”. I la gent de Madrid m’agrada molt. 

— Què t’imagines per als pròxims anys?

— Espero que aquests 20 següents siguin iguals o millors. M’agradaria molt tenir un pis. És una cosa que m’imaginava amb 20 anys i no el tinc. Visc de lloguer. És una cosa segurament molt material, però crec que em donaria una certa tranquil·litat també en la feina.