“El futur del nostre comerç depèn dels visitants”

En Gabi Jené és un home ordenat, d’idees fortes i formes suaus, que porta molts anys reivindicant un model de ciutat més amable amb el comerç. Ens trobem als peus de l’escala de la Mallorquina, l’empresa que dirigeix, i que és una de les dues escales de botiga més boniques de Barcelona, juntament amb la de Santa Eulalia.

Jené ens adverteix sobre la degradació de Ciutat Vella, de com Barcelona corre el risc d’esdevenir una mala experiència per al visitant, i de com els comerços depenen d’una bona política de mobilitat. Enveja la llibertat comercial d’altres grans ciutats, assenyala els punts forts de la capital catalana i es desvia molt poc del carril central del sentit comú. No sembla, un cop feta l’entrevista, que demani gaire. Però hi ha coses que aquí signifiquen demanar molt.

— Que diuen que Barcelona no ha aixecat el cap després de la pandèmia.

— Barcelona sí, Ciutat Vella no del tot.

— Com?

— Ciutat Vella, després de la pandèmia, ha entrat en un procés de degradació preocupant. Això pot afectar evidentment l’atractiu de la ciutat, perquè Ciutat Vella és el cor, l’essència, l’arrel de Barcelona. I tot plegat és pel fet que no té un lideratge fort de districte, i que durant la pandèmia es va produir un descens de l’oferta comercial. Moltes empreses no van poder assumir la reducció dràstica d’ingressos combinada amb unes fortes despeses, per exemple el lloguer dels locals, que és alt en zones turístiques com aquesta. És que pensa que durant la pandèmia no hi havia ni turistes ni clients de proximitat, perquè els barcelonins no acostumen a viure a Ciutat Vella.

— Però i ara, tampoc no s’ha recuperat?

— Ara simplement les marques que hi havia no han tornat, o n’han vingut de qualitat inferior. L’antic edifici de la sastreria Modelo va passar a ser un H&M, per entendre’ns, i ara fa dos anys que està tancat. Tot això és profundament simptomàtic. Si això hagués succeït al Passeig de Gràcia o a la Diagonal, l’edifici ja estaria ocupat. Ciutat Vella té un problema de lideratge sumat a la restricció excessiva envers els usos, així com els obstacles en la tramitació dels expedients de noves activitats, i sobretot l’escàs acompanyament a les empreses. El resultat, prou esperable, és la degradació.

— Doncs en Fermín Villar ens deia en aquest mateix espai que, allò que passa a Ciutat Vella, acaba succeint a la resta de la ciutat!

— En part és cert, perquè a tots aquests elements que t’he dit suma-hi la reforma de la Via Laietana, que tal com s’està fent afectarà sens dubte el comerç de la zona i també dels barris propers. La resta de la ciutat encara va prou bé, de fet des del punt de vista comercial va com una moto, tot i que amb restriccions de demanda degudes a la guerra d’Ucraïna, el cost de l’energia, l’augment dels preus… El que s’ha notat molt, i de forma molt favorable, és la recuperació del turisme.

— Per tant, l’oracle de Ciutat Vella no ha d’estendre una ombra de maledicció damunt de la resta de la ciutat?

— Podria succeir, és clar. Mira: que una part tan essencial de la ciutat es degradi tant no pot ser bo per a la imatge de tota la resta. Aquesta pèrdua d’imatge provoca un descens d’inversors, en el sentit d’una pèrdua d’interès de les marques.

— A Barcelona Oberta porteu anys reclamant un Ajuntament sensible a les vostres demandes. Però què és, exactament, un Ajuntament business friendly?

— Que no posi traves a l’activitat comercial o econòmica. Que faciliti i acompanyi les inversions fent que es portin a terme, i com a contrapartida aquesta activitat econòmica genera llocs de treball. Mira l’exemple que et posava de l’edifici Modelo: facilitar les coses, ser proactius, no deixar-ho adormir.

— Aquí també parlem molt dels establiments comercials històrics. Que si el Pitarra, que si el Schilling, que si el Gran Cafè… Han de ser objecte d’especial protecció?

— El comerç s’ha d’adaptar a les noves necessitats del mercat. Amb ser emblemàtic no n’hi ha prou. Es pot ser emblemàtic, però cal fer reformes i adaptacions. Oferir bon producte, i a un bon preu. El que vull dir és que, si es protegeix els negocis emblemàtics, això no pot suposar protegir una activitat poc eficient. Cal que tothom s’adapti als nous temps, forma part el procés, hem de competir.

— Una altra polèmica: els horaris comercials. Què ens passa?

— Hem arribat a un pacte de mínims, i és la llibertat d’horaris entre el 15 de maig i el 15 de setembre, inclosos caps de setmana i festius. Dic que és de mínims perquè el que teníem abans era molt poc. Disposar ara de quatre mesos seguits de llibertat és una bona alenada d’oxigen, però encara queda lluny del que hauria de ser Barcelona com a ciutat internacional de compra. Per exemple, té sentit que aquest calendari exclogui Setmana Santa? Tots tancats? I per Sant Jordi, que enguany cau en diumenge, llevat de les llibreries no podrem obrir? Té sentit, això?

— Quin seria el model, doncs?

— Mal m’està dir-ho: Madrid.

— Ja hi som.

— Espera, espera: i Londres, i París… Totes aquestes ciutats obren en diumenge, aquest règim nostre només passa aquí! Però és que te’n diré més, diverses destinacions turístiques catalanes donen llibertat d’horaris comercials. En canvi, la nostra capital turística i comercial, ves per on, no.

— Per què passa, això?

— De fet, Barcelona Oberta neix quan neix amb aquesta reivindicació específica: volem poder obrir! Barcelona pot escollir no fer-ho, però ha de tenir en compte que aquí hem d’atendre a una demanda que és internacional.

— Però i el comerç de proximitat? I els que no s’ho poden permetre?

— El comerç de proximitat és aquell que t’aprovisiona prop de casa. Podem dir que aquest tipus de comerç està ben situat, proveeix el seu barri, pot adaptar els seus horaris i la seva dinàmica als seus veïns. A més, la xarxa de mercats municipals és molt àmplia i fa possible que molts establiments puguin garantir producte ben fresc a prop de casa. Però la centralitat, el centre, el cor de la ciutat necessita la gent de fora si vol aguantar. Mira París: tu creus que un comerç del centre de París pot ser viable sense el complement dels visitants a la ciutat? I no em refereixo als turistes, sinó a la gent de la resta de França. És possible? Ja et dic jo que no.

— Tant depeneu dels visitants?

— Home, un 56% del negoci. I no només això: un 23% d’aquests visitants són turistes, la resta són no residents a Barcelona. El rerepaís.

— Catalans.

— Catalans, espanyols, gent de prop. Per això quan ens queixem de la mobilitat a Barcelona ho fem pensant en aquesta gent, en els que venen de ciutats properes, que si tenen una mala experiència de ciutat mentre es mouen per Barcelona acabaran preferint quedar-se a comprar a la Roca del Vallès. I amb raó.

— Per tant, els canvis en mobilitat són un factor clau en aquest moment?

— Del tot. No tenim consolidada una bona xarxa de transport metropolitana, com sí que t’asseguro que hi ha a Berlín. Aquí, si no vens en vehicle privat, costa molt d’arribar.

— I solucions com el tramvia, com les veus?

— Solucions? A què? El tramvia és una infraestructura obsoleta, les ciutats n’estan prescindint a favor del vehicle elèctric i el bus elèctric. A més, un tramvia necessita una freqüència semafòrica molt determinada, massa favorable i massa fluïda, i això afecta i perjudica tota la resta del trànsit. Hi hauria un traçat alternatiu per a un tramvia, com per la Gran Via, que sí que és una avinguda en forma de tall. En canvi, la Diagonal és una malla viva i permeable. Si hi poses un tramvia al seu tram central, és com si hi posessis una muralla.

— Em parlaves del teu escepticisme amb les obres de la Via Laietana.

— La Via Laietana pot esdevenir un bulevard sense cap problema, però no d’aquesta manera. En aquest projecte es criminalitza massa el vehicle, i així només s’afavoreix la mala experiència de ciutat: jo he de poder anar de forma més fluïda des de l’Eixample fins al port. Pensant en els comerços, però també en els barcelonins i en els visitants!

— Madrid guanya en algunes coses, d’acord. I el nostre punt fort?

— L’Eixample, sens dubte. L’Eixample és una barreja natural de cultura, comerç, ciutadania, associacionisme, gastronomia, arquitectura, etcètera, amb una diversitat d’usos que no es veu a Madrid. Allí tot queda més dispers, hi ha un lloc per a cada cosa, mentre que a l’Eixample tot és allà mateix. Per això expressem la nostra rotunda oposició a deconstruir l’Eixample.

— Tan greu pot ser?

— Els propers anys, si continuem desnaturalitzant l’Eixample els qui perdran seran els serveis. Els metges, els notaris, els advocats… Perquè al client li costarà venir fins a Provença amb Rosselló, i el notari acabarà preferint posar el despatx a L’Hospitalet. Haurem transformat Barcelona en una ciutat dormitori.

— El que voleu és el concepte de la “ciutat dels 15 minuts”?

— No, no estic dient això. O com a mínim no és un model per al centre. Hostrafrancs pot  obeir perfectament a aquest concepte, on tot estigui a 15 minuts de casa teva, però el centre ha de ser una altra cosa. Un centre és un centre, i es dirigeix al país i al món, no només al seu barri.

— Per últim: fes-me la teva carta als Reis per als propers anys.

— Que hi hagi un projecte de ciutat, és a dir, saber on anem. Això, primer. Segon: diàleg, consens, i cooperació publicoprivada. I, en tercer lloc: aeroport.

— La tercera pista, vols dir?

— Cal que ampliï la seva capacitat. És indubtable i és urgent.

— No sé si al ciutadà li queda clara aquesta urgència.

— La línia aèria directa entre Barcelona i ciutats com Tòquio ha d’existir. I si no, el món sencer acabarà canviant de destí.

— Tan clar com això?

— Tan clar com això.