Gabriel Masfurroll és empresari i filàntrop. Cofundador del Grup Clínicas Mi (Clínica Tres Torres de Barcelona i Clínica NovAliança de Lleida). “La vida és holística i tot està connectat. L’harmonia ha guiat la meva vida”, reivindica al més pur estil Steve Jobs.
Masfurroll ha sigut fundador d’USP-Hospitales, vicepresident del Barça, president del Consell social de la UAB, membre del Consell mundial de Kreab o soci de 2PlayBook, Stockcrowd, Liberia Community, Opinat o Quantfy, entre d’altres. També ha treballat a Sant Pau —on va conèixer la Cristina que és l’amor de la seva vida—, la Fundació Puigvert, la Quirón o Sanitas, entre d’altres. En total ha trepitjat més de 1.000 hospitals d’arreu del món, li agrada molt viatjar i fins i tot es va agafar un any sabàtic.
És un empresari vintage, curiós i hiperactiu que creu molt en el destí. La seva vida ha sigut i és una cursa de nedador de fons on cada braçada és una experiència vital acompanyada de nous aprenentatges. “L’esport m’ha ensenyat a prendre decisions molt difícils”, explica. Va perdre el pare per l’Alzheimer, va perdre un fill amb síndrome de Down i ara pateix càncer de còlon, però lluny de rendir-se continua nedant un parell d’hores al dia. És la seva catarsi personal. Alt i clar: “Que la vida segueix i un s’ho ha de mirar tot en positiu”.
Va participar en la creació de la Fundació catalana per a la síndrome de Down, la Fundació Aura o la Fundació Barça. Ha rebut també la Creu de Sant Jordi o el Premi emprenedor de l’any per la revista Emprendedores o EY. Trepitjar el seu despatx és com passejar per un museu de la història del futbol on no hi falten llibres, samarretes o fotografies de Cruyff, Messi o Maradona ni tampoc la guitarra de Paco de Lucia. Música de salut, esport i vida.
— Al Costa i Llobera va descobrir la passió per la natació.
— Tenia traça per a la natació i em van donar una beca per entrenar i competir. Vaig viure una doble vida com a estudiant i esportista que em va durar més d’una dècada.
— Fill i net d’empresàries.
— He tingut una vida estrambòtica i poc vocacional. Vinc d’una família de dones empresàries que van començar de zero a Manresa i van acabar venent als Estats Units. Van convidar a la meva àvia a la desfilada de quan l’home arribava a la Lluna! Una senyora de Manresa amb un petit taller que va acabar sent una gran modista. Totes dues havien de demanar permís per viatjar als seus marits a causa de la llei i l’època, però els homes de la meva família eren al back office.
— Què implica ser empresari?
— Ho vaig aprendre a casa i xoca molt amb la percepció actual. Avui li diem emprenedor perquè la paraula empresari està demonitzada, però emprenedor i empresari són coses diferents. Un emprenedor té empenta i vol crear coses. Pots ser bon emprenedor i mal empresari. I viceversa. L’empresari emprenedor fa créixer l’empresa i la fa sostenible al llarg del temps.
“Pots ser bon emprenedor i mal empresari i pots ser bon empresari i mal emprenedor”
— Com és la visió sostenible?
— S’ha de crear un entorn amb l’equip, els proveïdors, els accionistes o els clients. S’ha de créixer de forma conjunta i crear riquesa per a cadascú i per a la societat. Si l’empresa creix i es fa més gran llavors també paga més impostos i ajuda la societat a progressar. No acabo d’entendre l’ecosistema actual on es fan empreses de pressa i es venen tan aviat com es pot.
— Tornem a la piscina i les aules.
— Vaig estudiar Econòmiques perquè m’imaginava dirigint l’empresa familiar, però va arribar l’època de la famosa crisi del petroli i moltes empreses com la nostra van tancar. Els meus germans i jo ens vam fer càrrec dels deutes familiars. Vaig trobar feina a l’hospital de Sant Pau on vaig conèixer la meva dona que era infermera. Tot això ha marcat la meva vida.
— “La vida són punts de connexió”, recorda vostè sovint del famós discurs de Steve Jobs.
— Crec molt en el destí i tota la meva vida ha estat marcada per decisions que m’han portat fins on estic ara.
— Assegura que “la realitat ha superat els somnis”. Com eren els seus somnis?
— Els meus somnis d’adolescència i emancipació eren molt senzills… Trobar una bona feina per ser feliç, gaudir, progressar, crear una família i donar una bona formació als nostres fills, acabar la vida amb dignitat.
— Com és la seva realitat?
— He viscut una vida molt intensa perquè soc molt curiós i bastant hiperactiu. Sempre he procurat que tot estigués relacionat i és precisament aquesta interrelació que ha enriquit la meva vida.
— Com és la seva vida?
— Holística. Una vida plena és una vida holística.
— “Curar i cuidar” és la filosofia de Clínicas Mi.
— He visitat més de 1.000 hospitals arreu del món. Quan entres com a malalt en un hospital segurament estàs preocupat, angoixat i estressat. I el teu entorn també. Quan entres com a malalt en un hospital vols una solució i que et curin, però el component emocional que et cuidin és tan important com que et curin. Tinc càncer de còlon i m’estan tractant i cuidant.
“Una vida plena és una vida holística”
— Què li va al cap quan sent la paraula càncer?
— Que la vida segueix i un s’ho ha de mirar en positiu. He estat mesos fotut per la quimioteràpia, però fer-ho públic és la meva catarsi personal i la meva manera de desestigmatitzar la paraula càncer.
— Què és el primer que va pensar?
— Quan et diuen que tens càncer, l’impacte és fort i els altres ja et veuen a l’altre món. No és així. La medicina ha avançat molt. No vull ser frívol perquè jo també tinc els meus moments dolents, he caigut moltes vegades i m’he fet un fart de plorar, però soc positiu així que endavant! Jo ho he viscut des de l’altre costat i he vist totes les malalties perquè un hospital no és una oficina i s’ha de trepitjar i conèixer a fons tant metges i pacients com tractaments i tecnologia.
— Humanitzar la medicina.
— Soc un vintage i recordo quan érem joves i dèiem que si no era bo volia dir que era artificial. Ara li hem donat la volta i resulta que la intel·ligència artificial anirà per davant de la intel·ligència humana. Impossible. La intel·ligència humana és crucial i insubstituïble per a bé i per a malament.
“Fer públic que tinc càncer és la meva catarsi personal i la manera de desestigmatitzar aquesta paraula”
— Clínicas Mi és família empresària o empresa familiar?
— És l’evolució d’una família que s’ha transformat en empresària. Tinc DNA emprenedor, m’he format com a professional sanitari i he treballat en molts sectors de l’àmbit sanitari fins a crear l’empresa USP Hospitales del no-res. Primer érem només dues persones i vam acabar sent 7.000 treballadors en diferents països.
— Tot èxit té el seu peatge.
— Vaig arribar al meu límit de caos i situació d’estrès brutal, així que m’ho vaig vendre i em vaig agafar un any sabàtic.
— Un any sabàtic.
— Vaig apuntar-me a un programa de l’IESE i vaig visitar moltes universitats. Els meus fills em van recomanar que no em quedés a casa i vaig voltar per tot el món. M’hi vaig trobar molta gent de la meva edat que ja havien fet la seva vida i de fet, encara ens escrivim sovint i ens trobem un cop per any. És fantàstic. Vaig fer un switch off i vaig canviar el rumb de la meva vida.
— Quin era el nou rumb de vida?
-Nous projectes, fundacions, consells d’administració… El fill gran [Gaby] té molta vocació hospitalària des de ben petit. Va estudiar Dret a Esade, però no volia treballar com advocat i va començar a fer carrera a USP. Un bon dia va sortir l’oportunitat de comprar Clínica Tres Torres i em va proposar fer-ho junts.
“Amb USP Hospitales vaig arribar al meu límit de caos i estrès així que m’ho vaig vendre i em vaig agafar un any sabàtic”
— Tot en família. Tot en equip.
— Li vaig dir que sí, però amb la condició que el projecte fos seu, així que jo només faig de mentor i soc president no executiu del consell d’administració. Al cap d’un temps també va sortir el projecte de la Clínica NovAliança de Lleida. Jo soc la patum de Clínicas Mi [riu]. Ara he baixat una mica el ritme perquè m’he de concentrar a recuperar-me del càncer.
— Molts ànims i molta força…
— Hi ha gent que es pensa que tot és fàcil quan ets empresari. La Cristina i jo vam començar sense res i amb deutes de l’empresa familiar, però ens vam casar i vam assumir el risc de viure junts i tirar endavant. Durant 10 anys no arribàvem a finals de mes i havíem de treure diners en descobert i amb interessos molt alts. L’Àlex va néixer amb síndrome de Down.
— Com us va canviar la vida?
— No entrava dins els nostres plans i no teníem ni un duro, però realment ens va canviar la vida. El món de la síndrome de Down estava llavors molt poc desenvolupat i juntament amb el Ramon Trias Fargas o la Montserrat Trueta vam decidir crear la Fundació catalana per a la síndrome de Down que ara és una de les més importants del món. Després de 10 anys al patronat vaig decidir donar pas a gent nova. Quan la taronja està espremuda…
“Hi ha gent que es pensa que tot és fàcil quan ets empresari”
— La Fundació Àlex va néixer l’any 2006.
— Quan l’Àlex es va morir ho vam passar molt malament i quan l’Àlex va néixer va ser un xoc crucial. Els problemes són problemes fins que els assumeixes i són una circumstància més de la vida. Vam començar a investigar, ens vam repartir els papers i la Cristina es va dedicar molt a l’estimulació precoç de l’Àlex mentre jo em dedicava a crear instruments per millorar la síndrome de Down. Hi ha dos anys de la meva vida que no puc recordar.
— Què va passar?
— Jo dirigia la Clínica Quirón de Barcelona i estàvem reunits a Vallromanes per preparar el pressupost de l’any següent. Era 28 de desembre i em van trucar per dir-me que baixés perquè l’Àlex estava malament. “Baixa, baixa, baixa”… No sonava gens bé. Quan vaig arribar a la clínica em van dir que l’Àlex s’havia mort. Vaig vomitar i a partir de llavors hi ha dos anys foscos de dol on no recordo res. La història de l’Àlex era íntima, però vam crear la fundació per trencar el cercle viciós que no ens portava enlloc.
— Una fundació que ajuda i us ajuda.
— Amb la fundació és com si ell hagués tornat i fins i tot els nostres nets parlen del seu tiet. L’Àlex no està viu, però està viu per a nosaltres. Gràcies a ell hem pogut ajudar a moltes persones i també vam impulsar la famosa LISMI que és una llei que està molt bé, però que no s’ha complert.
— Heu lluitat molt per a la responsabilitat social: infància protegida, persones amb capacitats diferents i col·lectius en risc d’exclusió.
— El meu problema és que no sé dir que no i m’agradaria que algú m’expliqués què és el temps lliure. [Riu]. Tot és holístic. L’any 1989 em van oferir dirigir la Fundación Jiménez Díaz i vam prendre la decisió entre tots. Sempre ho decidim tot en equip i això és molt important.
“Amb la fundació és com si l’Àlex hagués tornat i gràcies a ell hem pogut ajudar a moltes persones”
— El gerent de Sant Joan de Déu, Manel del Castillo, assegura que “el sistema sanitari s’està esfondrant per manca de recursos però, sobretot, per manca de reformes” i per “la por al canvi” i “la dificultat de consensuar un gran pacte”. Defensa “una gestió pública que sigui moderna, empresarial i orientada a resultats”.
— Ho veig de forma molt semblant. El creixement demogràfic és exponencial. Quan jo era jove hi havia uns 39 milions d’habitants a Espanya i ara n’hi ha gairebé 50. És una demanda molt rellevant i també hi ha molta immigració. El sector sanitari no es pot multiplicar, l’Estat pot fer el que pot fer, i per això soc molt partidari de la col·laboració publicoprivada.
— Més i millor col·laboració publicoprivada?
— Es demonitza molt la paraula empresari i la col·laboració publicoprivada. Som un país molt llatí amb una sèrie de prejudicis difícils de solucionar. La medicina privada fa molt bona feina a Catalunya i ja fa més de 100 anys que existeix. La gent hi creu i hi confia. No s’ha de trencar, sinó que s’ha d’ajudar i regular bé la relació entre el sector públic i el sector privat.
— Com?
— Que funcionin de la mà, que no s’envaeixin i que treballin de forma conjunta. A Lleida ens vam trobar un hospital que s’estava morint i l’hem fet tot de nou. Ho està gaudint molta gent del Catsalut i la demanda és tan forta que supera l’oferta. Ens hem d’organitzar tots junts i treure’ns aquests prejudicis de sobre. Com? Fent les coses ben fetes.
“Es demonitza molt la paraula empresari i la col·laboració publicoprivada. El sector públic i el privat han de funcionar de la mà i treballar de forma conjunta”
— Fer les coses ben fetes?
— Hi ha gent que fa les coses mal fetes tant al sector públic com al sector privat. Jo vaig fer el primer pla estratègic d’un hospital públic a Espanya amb Vall d’Hebrón l’any 1989. Conec bé el sector públic i el sector privat.
— Com veu la ciutat de Barcelona?
— Vinc d’una Barcelona gris, trista i apagada. Era una ciutat que estava al costat del mar però no veia el mar. Barcelona es va transformar amb els Jocs Olímpics i es va convertir en una de les millors ciutats del món. Teníem aquest orgull i he manat cap a pitjor en tots els sentits.
— Per què?
— M’estimo molt aquesta ciutat. Gràcies a la natació vaig viatjar per tot el món i m’imaginava vivint en moltes ciutats, però no canviaria Barcelona per cap altre lloc. Ara ens estem esforçant per fer-ho malament… Fins a la crisi de 2008 vam viure del 1992 quan érem el centre del món.
— No es pot viure tota la vida dels Jocs Olímpics de fa 30 anys.
— Vam començar a trontollar amb la crisi econòmica i la ciutat ha anat empitjorant des de llavors. Barcelona ja no és tan segura, no està tan neta ni tan endreçada… Es podrien fer moltes coses perquè és una ciutat extraordinària. Barcelona no necessita refundar-se, però sí renovar-se i sense fer invents estranys.
— Quins invents?
— No s’ha de tocar la Barcelona de Cerdà i ara mateix l’estem destrossant. El Pla Cerdà era mundialment reconegut i ara estem fent uns invents de mil dimonis. Circular per Barcelona és un caos digne del Far West. O les lleis són per a tots o… No anem bé. L’estructura política del món és multipolar i aquí estem en un procés d’anarquia.
“Barcelona no necessita refundar-se, però sí renovar-se sense invents estranys. Circular per la ciutat és un caos digne del Far West i val més no tocar la Barcelona de Cerdà”
— Anarquia?
— Tenim eleccions a finals de maig i és impossible veure com es podrà conformar un govern municipal. Els partits no s’estimen, siguin de dretes o esquerres. Volem una ciutat organitzada i ben gestionada. Barcelona és com una gran comunitat de propietaris. Hem d’aprofitar amb seny la nostra estimada ciutat que pot millorar moltíssim, però que ara mateix és una ciutat low-cost. A mi em sap molt greu tot això sobretot per als nostres fills i nets, però para lo que me queda en el convento…
— Què uneix a un empresari i a un esportista?
— No sé el que els uneix, però sí el que m’ha servit a mi. La natació m’ha donat fortalesa i unes eines que m’han anat molt bé per a la vida. Vaig començar a nadar més tard que la resta dels meus companys i els primers anys perdia sempre totes les competicions i ho comentava amb el meu pare.
— Què li deia el seu pare?
— Tens dues opcions: tirar la tovallola o esforçar-te per superar-ho. Aprendre a perdre és guanyar i és molt bo. Enyoro molt al meu pare perquè va ser una persona extraordinària i va morir molt jove amb Alzheimer. Recordo que em parlava molt de la importància de la constància, la tenacitat, l’esforç i la disciplina. Tot això m’ha servit després al llarg de la meva vida i l’esport m’ha ensenyat també a prendre decisions molt difícils. L’harmonia ha guiat la meva vida.
— L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Salvador Alemany, li fa la següent pregunta: Què ha aprofitat de l’experiència Barça per a la gestió hospitalària i viceversa?
— Parafrasejant Peter Drucker i tal com em va dir un professor universitari, l’empresa més difícil de gestionar arreu del món és un hospital. Jo li vaig respondre que no havia gestionat mai un club de futbol. Té ego, vanitat i el paradigma de la irracionalitat i les emocions descontrolades. Això no es pot arreglar.
“Gestionar un club de futbol és més difícil que gestionar un hospital per l’ego, la vanitat i el paradigma de la irracionalitat i les emocions descontrolades”
— I el Barça?
— Diem que el propietari del Barça és el soci, però nosaltres som associats. No se’ns explica res. El club es va crear com a associació i ara ja no té cap sentit. S’ha de refundar el club i convertir en una cosa diferent.
— En què s’ha de convertir el club?
— No parlo d’una societat anònima, sinó que el Barça tingui un model semblant a La Caixa. És a dir, crear una fundació amb les arrels i els valors del club que tingui almenys un 51% de la societat que gestiona el club i que alhora aquesta fundació pugui establir aliances per ajudar a fer créixer el club. Jo vaig impulsar la Fundació Barça, però ho vaig deixar perquè el seu pressupost no tenia cap sentit. El Barça té una governança decimonònica i està condemnat a passar una important travessa al desert si no es fan bé les coses. Ja arribem tard.
“El Barça té una governança decimonònica i hauria de tenir un model semblant a La Caixa amb una fundació que tingués almenys el 51% de la societat que gestiona el club”
— Salvador Alemany també li pregunta quins factors d’una persona determinen la seva condició d’empresari i, concretament, què l’impulsa al creixement?
— Deixa’m que sigui dolent… Empresari és aquell que té una idea, crea alguna cosa i es rasca la butxaca. Avui en dia hi ha moltes persones que els hi diuen que són empresaris i no ho són.
— I què són?
— Alts directius que no s’han rascat la butxaca ni s’han jugat el pa per crear una empresa.
“Empresari és aquell que té una idea, crea alguna cosa i es rasca la butxaca. Avui en dia hi ha moltes persones que els hi diuen que són empresaris i no ho són”
— Exemples?
— D’empresaris? Moltíssims! Juan Roig, Amancio Ortega, empresaris catalans… Els empresaris són els que creen riquesa i els directius tenen molt coneixement per liderar empreses, però no són empresaris. S’ha de diferenciar entre emprenedors, grans directius i empresaris. Hi ha empresaris que no són bons directius i bons directius que no podrien ser mai empresaris.
SET DE VIDA
- Referent: El meu pare i la meva dona
- Llibre: El Petit Príncep de Saint-Exupéry
- Pel·lícula: El pont del riu Kwai, de David Lean
- Cançó: Imagin, de John Lennon, i T’estimo, de Lluís Llach
- Racó preferit: On estiguin les meves persones estimades
- Lema de vida: Viu i deixa viure
- Somni: Veure créixer els meus nets
