Jaume Collboni ens cita a la seu de campanya del PSC. A totes les sales hi ha gent fent reunions. S’hi respira frenesí electoral. El mateix que té el candidat: surt d’una reunió i entra en una altra. Són gairebé dos quarts de dotze del migdia i encara no ha esmorzat. Mentre comencem l’entrevista li porten un entrepà i una Cola-Cola. Els aparta en un costat de la taula i diu: “Anem per feina”.
— Quin és el model de Barcelona de Jaume Collboni?
— El d’una ciutat d’escala humana amb ambició global. Una ciutat que recuperi l’ordre i que doni oportunitats per viure i per treballar. I, sobretot, que retorni l’orgull als barcelonins i les barcelonines.
— Anem per parts. Què vol dir que retorni l’ordre?
— Els darrers anys la ciutadania té la percepció que Barcelona està desendreçada, que l’espai públic ha perdut qualitat, que hi ha problemes amb la neteja i ha crescut la sensació d’inseguretat.
“La ciutadania té la percepció que Barcelona està desendreçada”
— És percepció o és realitat?
— Hi ha una part de la percepció i una part de realitat. Però és evident que alguna cosa no ha funcionat. Amb la neteja, per exemple, si mirem els recursos que esmercem —és el principal contracte de la ciutat— no està funcionant. I pel que fa a la seguretat és evident que, tot i que les dades ens diuen que la delinqüència s’ha reduït un 19% en relació al 2019, la sensació d’inseguretat s’ha instal·lat en molts llocs. Tot i això: s’ha de felicitar la Guàrdia Urbana. Ha fet la feina ben feta. El problema del top manta que teníem al principi de l’any 19, des de la Barceloneta fins a Colom, es va resoldre. El problema dels bici-taxis també s’ha resolt. Però el que és seguretat pública, que això és responsabilitat dels Mossos, és evident que encara hi ha recorregut per fer. Nosaltres, en quatre anys, hem posat 1.000 guàrdies més al carrer, però la Generalitat tot just ara reconeix que falten 600 Mossos a la ciutat.
— Si vostè és alcalde aquesta percepció o realitat d’inseguretat com es pot solucionar?
— Per començar restablint l’autoritat democràtica. Per mi el respecte i el compliment de les normes és un valor. En segon lloc, apel·lant al civisme. No sé per quin motiu una part de l’esquerra té aversió a parlar de civisme i de corresponsabilitat a l’espai públic. A banda, s’han de reformar algunes normes de civisme i, probablement, s’hauran d’incrementar algunes sancions per comportaments incívics. Els que fan les pintades, els que se salten els horaris de tirar la brossa o els que embruten. És un missatge que la màxima autoritat de la ciutat, que és l’alcalde, ha de promoure sense complexos i amb naturalitat.
— També hi ha un problema de mobilitat. Com es pot resoldre?
— Per començar: Barcelona és una ciutat caminable i aquest és un gran valor que hem de defensar. La prioritat ha de ser defensar el vianant. No totes les ciutats tenen el privilegi de poder caminar-les de punta a punta. En segon lloc, transport públic. Totes les grans metròpolis del món es fonamenten en el transport públic. De fet, Barcelona ho fem un 80%. I, especialment, en el cas de Barcelona i la regió metropolitana és el ferrocarril i el metro. I afegeixo el metro, perquè de moment, es parla de ferrocarril, però el que realment articula una metròpolis és el metro. Per tant, no hem de deixar de construir més quilòmetres de metro, ja que és la forma més ràpida i eficient d’articular la metròpolis. I tercer: el procés de descarbonització. És una urgència. I això vol dir continuar electrificant la ciutat. En aquests moments som la primera ciutat d’Espanya i la cinquena d’Europa amb punts de recàrrega elèctrica. Hem de continuar d’una forma cohesionada perquè arribi a tots els barris. Perquè això ha de fer possible l’última part: que l’automòbil i la moto es vagin electrificant.
“No hem de deixar de construir més quilòmetres de metro, ja que és la forma més ràpida i eficient d’articular la metròpolis”
— D’acord, però el cotxe on queda?
— La primera barrera que hem de salvar és on l’endolles. I, per tant, no fer un discurs estrictament contra el vehicle privat, ja que continua sent una necessitat per molta gent. Un de cada 5 barcelonins treballa fora de la ciutat i la gran majoria van a llocs on no hi ha bon transport públic: polígons industrials. La gent que treballa als polígons del Vallès o del Baix Llobregat. Per tant, això s’ha de tenir en consideració. I per acabar, qualsevol decisió que tingui a veure amb la mobilitat i amb l’urbanisme ha de tenir present que la ciutat de Barcelona són 15 minuts, 30 minuts i 60 minuts. Els 15 minuts els tenim ben resolts amb bon transport públic dintre de la ciutat. Amb els 30 minuts comencem a tenir algunes deficiències, però formen part de la realitat de la vida de la ciutat. On comencem a tenir més deficiències és amb els 60 minuts, que és la regió metropolitana, els 5,2 milions de persones. I aquí és on hem d’actuar més.
— I on situa les VTC?
— Les VTC tenen lloc, si no fan de taxi. Nosaltres defensem que el taxi és un servei públic que s’ha de preservar. Amb qualitat i amb competència dins del sector. Ara: nosaltres defensem que la ciutat té dret a decidir el seu model econòmic i evitar les conseqüències negatives de les economies de plataforma. Ho hem fet amb la taxa Amazon, ho fem fet amb les VTC i ho fem, també, amb tota la proliferació que hi ha hagut de cuines fantasma. Aquí la clau és la regulació. Jo defenso el model social europeu: hi ha d’haver competència, però s’ha de fer amb normes. Respectant els drets laborals, la qualitat del servei i els drets dels usuaris i, sobretot, tenint en compte que Barcelona no és un camp de proves ni un lloc per a provar fortuna amb nous models de negocis.
“Barcelona no és un camp de proves ni un lloc per a provar fortuna amb nous models de negocis”
— Ja que parla de model econòmic. El turisme té un pes molt gran en l’economia de la ciutat. Quin és el seu model turístic?
— La màxima és diversificar l’economia de la ciutat. I en l’àmbit turístic, que és una indústria molt important, ha de ser créixer en qualitat, però no en quantitat. Per nosaltres, l’adjectiu de la política turística hauria de ser cultural i, per tant, ressaltar el patrimoni, la gastronomia, la música, l’art, etc. No volem turisme de sol i platja. No volem xancletes i borratxeres. No podem evitar que la gent vingui, però sí que podem promoure un tipus d’activitat de qualitat vinculat amb la cultura. I, evidentment, acompanyat de la lluita contra les il·legalitats.
— Això inclou el turisme de creuers?
— Hem de treballar per ser la base, no una escala més. Per tenir qualitat en el turisme has de tenir un visitant que s’estigui 2 o 3 dies a la ciutat, que pugui estar als hotels, que pugui anar als restaurants, que tingui una visita més assossegada. Ara: és curiós perquè aquests dies algú està fent un discurs anti-creuers d’una forma molt aferrissada, quan va ser a l’any 18 on es va arribar a l’acord per fer les noves terminals, on estan aquests creuers, que ara fan escala.
— També tenim el turisme de grans esdeveniments. Semblava, fa un temps, que Barcelona hi havia renunciat, però ara tornem a ser un dels centres. Quin és el seu model?
— I això és gràcies al fet que el PSC està al govern de la ciutat. Si no, no hauríem tingut cap d’aquests grans esdeveniments. Les coses no passen perquè sí. Ha estat una feina discreta i constant dels darrers anys que ha portat noves fires, nous esdeveniments esportius internacionals i grans esdeveniments de caràcter cultural. La Copa Amèrica, ISE o la Capital Mundial de l’Arquitectura s’han treballat molt en col·laboració amb el sector privat. La recuperació de l’orgull de la ciutat, en part, passarà per tenir aquests grans esdeveniments. La meva previsió és que cada any hi hagi un o dos grans esdeveniments internacionals que serviran per dinamitzar sectors culturals, esportius i econòmics i projectar-nos al món.
“La meva previsió és que cada any hi hagi un o dos grans esdeveniments internacionals que serviran per dinamitzar sectors i projectar-nos al món”
— Ha parlat del turisme cultural. Montjuïc és gairebé l’epicentre de la cultura de Barcelona. Hi ha concerts, museus, convencions, etc. En canvi, sembla que estigui lluny de la ciutadania.
— Montjuïc ha de ser més accessible. Montjuïc és un epicentre d’activitats culturals i esportives, però hem de reforçar la mobilitat a la muntanya. Gràcies als fons europeus ja hi ha plans en marxa. D’accessibilitat amb escales mecàniques, amb carrils bici i en facilitar la mobilitat privada. I també hi ha una qüestió d’imaginari de la ciutat. El centenari de l’Exposició Internacional del 29 serà una gran oportunitat. Si sóc alcalde serà una de les coses que faré els 100 primers dies: posar en marxa el comitè de commemoració del centenari, ja que és una forma de reivindicar l’imaginari de Montjuïc a la ciutat.
“Vull posar en marxa el comitè de commemoració del centenari de l’Exposició Internacional del 29, ja que és una forma de reivindicar l’imaginari de Montjuïc a la ciutat”
— M’ha parlat de cultura i esdeveniments i no ha dit la paraula màgica: publicoprivat.
— Desafortunadament, se’n parla més del que realment és. La col·laboració publicoprivada no és que hi hagi organismes de participació privada finançats per fons públics. La col·laboració publicoprivada genuïna és el que s’ha produït a la Copa Amèrica, on hi ha hagut persones i empreses que han posat recursos perquè un esdeveniment tiri endavant. La col·laboració publicoprivada vol dir, a vegades, que la iniciativa només és privada i que el sector públic ha d’acompanyar i ha de facilitar. A vegades passa senzillament per deixar que les coses passin. A la meva etapa a Cultura vaig reactivar la Fundació Barcelona Cultura. Per mi és molt paradigmàtic del que hauria de ser la col·laboració publicoprivada: un conjunt d’empreses que cofinançaven projectes culturals que encaixessin amb els seus targets comercials o amb les seves dèries. Això ha estat interromput pels comuns, perquè no hi creuen. I, finalment, col·laboració publicoprivada també és deixar que les coses es facin i que les galeries d’art, quan fan exposicions al carrer, per exemple, ho tinguin fàcil per fer-ho.
— Vol dir que hi ha un excés de burocràcia per la iniciativa privada.
— Totalment. Barcelona ja és l’administració d’Espanya que paga més ràpidament a tercers, perquè això ajuda a les pimes. Però, després, hi ha tot un conjunt de tràmits burocràtics, sobretot de terminis, que s’han de resoldre i s’han de simplificar. Una de les coses que faré quan sigui alcalde serà obrir la ciutat com una ampolla de cava. Hem de deixar que Barcelona flueixi, emergeixi.
“Hi ha tot un conjunt de tràmits burocràtics que s’han de resoldre i s’han de simplificar”
— Molts reptes de la ciutat, com ha dit abans, només es poden resoldre des d’una visió metropolitana.
— Per descomptat. El repte de l’habitatge només es resoldrà si és amb escala metropolitana. El repte de les noves formes de generar energia i de distribuir-la, també. El repte de la mobilitat és evident i el de les infraestructures digitals, també.
— Està parlant d’un gran alcalde metropolità?
— Les grans reformes institucionals, a Catalunya, no són el nostre fort. Més aviat ens emboliquem. Crec que és molt millor coordinar les polítiques que fer canvis organitzatius institucionals.
— Finalment, com a fan The Newsroom: Per què Barcelona pot ser la millor ciutat del món?
— Barcelona ja és la millor ciutat del món. Tenim un teixit associatiu cívic que no té cap altra ciutat del món. Tenim una capacitat d’emprenedoria i d’iniciativa cultural, esportiva i econòmica que no té cap ciutat del món. Tenim bones infraestructures, tenim bona connectivitat i tenim reputació internacional. Només ens falta una cosa: un bon alcalde.
— Per finalitzar: digui’m una cosa positiva d’Ada Colau.
— La capacitat d’empatitzar.
— I de Xavier Trias?
— L’afabilitat.
— I d’Ernest Maragall.
— La capacitat d’anàlisi.
