— Com estan les mòmies?
— Mira, quan et passen aquestes coses et sents ferit. Una cosa és que es facin aquestes protestes en museus com el Louvre, o el British, i una altra cosa és que vagin a atacar un museu familiar i privat. Quan veus que van cap aquí, és quan et sents sobretot ferit: en els altres casos han anat a buscar quadres més o menys ben resguardats, però aquí es veu que volien fer mal perquè parlem d’un sarcòfag de l’era ptolemaica amb més de 2.500 anys. Al contrari del que s’ha dit per alguna banda, el sarcòfag no és cap rèplica: la mòmia que hi ha dins sí que és una reproducció, però aquest sarcòfag és real i la seva protecció amb una vitrina no pot descartar que la melassa que hi van abocar no acabi afectant-lo. A banda que van escampar la melassa per les parets, per teles, per tot arreu. Jo hi veig un dol, sincerament, no necessari. Es volia fer mal.
— Però això no ho fan, més que dirigint-se al Museu Egipci, a en Jordi Clos com a president del Gremi d’Hotelers?
— Estem parlant de gent inculta. L’anarquisme és una cosa, però conec anarquistes amb una bona base cultural. No és el cas. Aquesta gent diu “ara seguirem i anirem fins a Lleida” (veurem si volen atacar la Fundació Sorigué), però només es fixen en si al darrere hi ha marques importants que esponsoritzen. En el nostre cas, ho van lligar matusserament amb la Coca-Cola i el seu patrocini de la cimera sobre el clima a Egipte. D’aquí ho deriven directament a… un sarcòfag d’un museu familiar i privat! Doncs primera, no tenen ni idea de què és un mecenes. I, en segon lloc: són ells mateixos els qui estan vinculats a grans marques!
— Com?
— Estem parlant d’una fundació ecologista finançada per familiars vinculats a personatges i empreses multimilionàries com els rebesnets de Rockefeller, la neta de Paul Getty, la filla de Robert Kennedy o la reneboda de Walt Disney. Molt anticapitalista, tot plegat.
— Doncs anem al Gremi. Com està el sector hoteler, ara mateix?
— Aquest any fins al mes de març encara ens trobàvem sortint d’una pandèmia, i va ser a l’abril quan va començar tot a repuntar. Ara podem dir que hem tornat a xifres del 2019, des de maig fins a finals d’any. No exactament en termes d’ocupació, on estem lleugerament per sota, però sí en termes globals: el preu de les habitacions ha pujat uns 10-11 euros de mitjana, i tot i així les ocupacions van creixent. En definitiva, recuperem el nivell de turistes d’abans, fins i tot incrementant els preus. I de passada, justament per aquest increment de preus, obtenim per Barcelona un turisme de millor qualitat. He de dir que abans de la pandèmia estàvem amb uns preus molt baixos, i que el turisme que venia començava a ser d’una qualitat molt preocupant. Ara hem incrementat no només en quantitat, sinó també en qualitat. Estem esperançats i contents.
— I l’any que ve?
— L’any que ve creiem que repetirem les xifres del 2019, tot i que ara ja sabem que l’actualitat canvia cada dia. Jo he de dir que, en termes econòmics, em trobo que la realitat empresarial va en un sentit i l’actualitat en una altra: empresarialment ara el moment és bo, més enllà del nostre sector, però agafes el diari i tot sembla l’apocalipsi. Aquest desajustament em preocupa perquè ha de voler dir alguna cosa important.
— Quin públic està venint, prioritàriament?
— Arran de la pandèmia, donem per tancat el mercat asiàtic. La Xina, Corea, Índia, evidentment Rússia…, són mercats avui inactius. Et poso un exemple: a la Xina hi tenim una exposició, com a museu, i ara ens acaben de dir que estaran deu dies tancats perquè resulta que hi va entrar algú amb coronavirus. Així estem.
— I Amèrica?
— El mercat nord-americà comença a funcionar, però ha estat el mercat europeu el que ha fet una pujada espectacular. Per obrir una ampolla de cava, però no només a Barcelona: ciutats com Londres, Edimburg, observo que en moltes ciutats properes el sector turístic va molt bé. Una altra cosa que hem observat, per cert, és un canvi en la manera de reservar: la gent va molt a última hora!
— Què vol dir?
— L’any 2019 la gent tenia una agenda o un calendari molt programats: ara sembla que ens haguem acostumat a anar a l’última hora, però és que fins i tot pel que fa als assistents a fires i convencions!
— És la cultura post-pandèmia?
— Crec que la pandèmia ha creat una certa cultura de la improvisació, sí.
— I el mercat estatal?
— Amb les baixades de les xifres de la pandèmia vam fer una gran inversió en comunicació per al públic de tot l’Estat, una campanya que va funcionar molt bé i ens va fer pujar un 12% en aquest públic. Ara bé, no sé si aquestes xifres han vingut per quedar-se. Sí que destaco que la pujada de preus que hem fet a Barcelona l’han feta tots els hotels d’Espanya, a un nivell molt similar.
— Vostè és un dels grans opinadors sobre la ciutat, sembla de vegades la seva gran obsessió. Parli’ns-en: Barcelona, avui…
— La Barcelona que coneixem s’ha creat els últims 25 anys. És aleshores quan la resta del món és capaç de posar-la al mapa, abans en tenien menys idea. Per tant sí, van ser els Jocs Olímpics, però acompanyats d’un gran moment d’expansió, de creativitat, amb polítics capaços de dur a terme grans projectes, la nova Fira, el nou Fòrum, l’aeroport, el port… Va ser un veritable esclat, acompanyat del fet de ser una ciutat que rebia bé a la gent. Això s’ha trencat els últims 8 anys, per un canvi filosòfic que ha dut Barcelona a escollir un esperit de govern diferent. El procés català també va dividir molt la població, d’acord, però el cas és que el govern municipal es dedica massa a obstaculitzar projectes. Fixa’t que no es construeix a Barcelona!
— No és una exageració, dir que no es construeix?
— En absolut. Fixa’t que, en canvi, sí que es construeix a L’Hospitalet: 10 hotels més. Curiós, oi? El nostre sector a Barcelona no pot créixer, i no només això, sinó que ara a Barcelona s’aposta per “decréixer”. I això afecta qualsevol sector. L’immobiliari és el sector que més riquesa genera en una ciutat, dinamitza els altres sectors, però a Barcelona s’ha quedat del tot aturat. La Janet Sanz, tinenta d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, va decidir que el 30% de la inversió en nous projectes, fins i tot per a fer reformes, havia de dur aparellat un 30% per a habitatge social: molt bé, doncs em temo que això conté un error garrafal. Una mica com la llei de “només sí és sí”, que si no es fan les coses bé pot haver-hi conseqüències no desitjades, malgrat les bones intencions. Se’n diu “el tret per la culata”.
— I quins són aquests efectes no desitjats?
— Doncs mira, que ara mateix no es fa habitatge a Barcelona. Simplement. Ni social, ni no social.
— I què es podria fer, doncs?
— Doncs es podria aplicar la filosofia francesa: fer (o refer) l’edifici i donar una part d’aquests euros, aquest 30% de la inversió, a l’Ajuntament. I que sigui l’Ajuntament qui ho inverteixi en habitatge social o en el que cregui, de manera que no s’evita que la inversió privada reverteixi en l’interès general. Ara què passa? Doncs que cap constructor vol fer habitatge social, per exemple, al carrer Ganduxer. No té sortida. Per tant, no és només que falti criteri empresarial al govern municipal: el que falta sobretot és diàleg. Saber escoltar. És que no consulten!
— El Gremi té la seu precisament a la Via Laietana: se’ls ha escoltat, com a veïns, sobre la seva reforma?
— No, en absolut. I és una reforma que no ens agrada, perquè hi queden afectats molts sectors que operen al voltant del Port, com és el de la restauració. No és estrany que, quan l’obra s’acabi, la gent prefereixi anar a dinar o a sopar a altres zones de Barcelona. No s’ha fet un bon estudi del projecte, hi ha hagut més dogma ideològic que una altra cosa. I el mateix per a l’Eixample.
— Tampoc no s’hi ha dialogat?
— El Pla Cerdà és una fórmula urbanística molt consolidada, l’Eixample és un exemple d’estructura urbanística per a tot el món, permet la descàrrega als xamfrans, fa possibles els interiors verds a les illes… Fins i tot estem promovent que sigui declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO; i això no és per fer bonic o per tenir cap premi: és per a protegir-lo! I evitar que s’hi cometin desgràcies com les que s’hi fan ara. Ara tenim aquests blocs grocs de ciment, els terres pintats de colors, que se sumen als carrils bici, als carrils bus, tot plegat fa quasi impossible la circulació pel centre. Fins i tot volen reduir Muntaner i Aribau a dos carrils!
— En teoria és per reduir la contaminació.
— No s’adonen que tot això fins i tot incrementa la contaminació. I que hi ha gent que necessita anar en cotxe, sobretot la gent que ve de l’Àrea Metropolitana. Si bloqueges el centre de la ciutat, també en bloqueges l’entrada! Les grans ciutats europees són conservadores i prudents en aquest tema: sí a les millores, però no a la transgressió ràpida i sense mirar-s’ho bé. Cal mirar totes les alternatives, i dialogar. Però és clar, s’ha tirat de dogma, i aquestes solucions han embrutit la ciutat.
— Embrutit?
— A París i a Londres recullen les fulles, quan cauen. La manca de neteja en aquesta ciutat és clamorosa. El cas és que, si busquem un turisme de millor qualitat, els turistes no són tontos i en aquestes coses s’hi fixen. Però he de dir, a més, que el tema de la neteja no és només un tema de prestació del servei: mira el tema dels graffitti, per exemple. A Barcelona obrir un negoci és complicadíssim, està ple de traves burocràtiques… el resultat és que els locals romanen tancats, i, per tant, són espais perfectes per a grafiters. Barcelona n’està absolutament plena, i això per si sol dona una imatge bruta, de ciutat abandonada, deixada. Cal una normativa de manteniment, en aquest aspecte.
— També fallem en seguretat?
— Tothom coneix algú que ha estat robat els últims mesos a Barcelona. Fa uns anys, els polítics eren seriosos i no deien mentides. Els actuals, sobre aquest tema, van dir “home, només són 300 robatoris al dia durant l’agost”… però és que l’agost és ple de turistes, precisament! Quina imatge es pretén donar, així? I alguna gent em diu “però home, no diguis això, que si diem aquestes coses perjudiquem la imatge de la ciutat”. No hi estic d’acord: i tant, que és bo que es digui! I que se sàpiga! Però que no veuen que se sabrà igualment, a través de les xarxes?
— Ara que ve Nadal… som una ciutat fosca?
— En el seu moment vaig dir a l’alcalde Hereu que a Barcelona hi faltava llum, i se’m va enfadar. Afortunadament, ho van millorar. Ara bé, crec que encara seria molt millorable.
— Realment cal una ampliació de l’aeroport?
— És clar que sí. No pot ser que això encara estigui a debat. Jo respecto que cal examinar totes les alternatives per a respectar l’entorn natural, però és que no és cert que calgui que la tercera pista sigui d’asfalt! Hi ha moltes fórmules alternatives, que no s’han mirat. El nostre client principal, per exemple, ve en avió. Sobretot per assistir a congressos, fires i convencions. Si no ampliem l’aeroport, Barcelona ja no entrarà en les candidatures per a celebrar aquests esdeveniments! Això és el que passa quan esdevenim la ciutat del “no”.
— I com s’arregla, això?
— Mira: hi ha un 50% de la gent que en sap de coses, que és inquieta i sàvia, o que com a mínim té un pla. I un altre 50% de gent que només tira del seu dogma.
— Madrid ens està superant?
— Ara mateix hi estan desenvolupant una campanya dinamitzadora del comerç, a Madrid. No és ben bé que ens estigui superant: fa quatre anys Madrid estava molt per sota de Barcelona (en fires, en congressos, en preus…) i ara simplement han pujat posicions. La tendència és el que em preocupa. I no només Madrid: ara ciutats com Màlaga s’han posat molt al mapa.
— Per últim: vostè és un dels mecenes i filantrops més importants de la ciutat. El Museu se n’ha sortit bé, de la pandèmia?
— Hem augmentat molt de visitants, però també d’activitat, sobretot la docent, la dirigida al públic infantil. Mira quina carta em va enviar fa poc una nena de fora de Catalunya, amb dibuixos de mòmies i agraint tant l’existència del Museu… Això és el que a mi m’omple, i això és el que hi ha darrere de les xifres!
