L’ànima de Barcelona també són els seus hotels

Barcelona com a escenari de viatgers i visitants. Dones i homes que han recalat en aquesta ciutat al llarg de la seva història per infinitat de motius: plaer, treball, evasió, obligació, exili. Els carrers, els monuments, el paisanatge. Els llocs on menjar i beure adequadament. Els punts des dels quals gaudir de les millors vistes. Els racons on trobar pau entre el caos. Els locals on abandonar-se al frenesí de nits de secrets que moren amb la sortida del sol. I, en totes aquestes històries, en tots aquests pelegrinatges a les entranyes urbanes, els hotels, pensions i fondes. Els llocs que acullen el viatger i que, de forma tan paradoxal com innegable, representen un tros de l’ànima de la ciutat desconegut per als seus habitants.

I tan desconeguda com la seva ànima ho és també la seva història, situació a la qual Josefina Romero, professora jubilada, experta en Història Contemporània i en Geografia del Turisme, ha volgut posar remei amb Hotels de Barcelona (Albertí). Aquest volum profusament documentat i il·lustrat recorre la història dels hotels de la ciutat a través de tres moments històrics: el 1849, poc abans que transcendís les seves muralles per florir a l’Eixample; el 1888, amb l’Exposició Universal, i el 1929, amb l’Exposició Internacional. I es tanca amb una història dels nombrosos establiments centenaris que Barcelona continua atresorant, en no pocs casos amb el mateix nom que els va veure néixer.

“La base d’aquest llibre està en el treball de grau que vaig fer del Màster en Geografia del Turisme de la UAB el 1991, un moment en què es preveia una manca de places hoteleres per als Jocs Olímpics”, explica l’autora, que en jubilar-se he reprès el tema, “amb molt de temps per visitar arxius, llegir premsa de l’època i documentar-me a consciència”, explica.

I somriu, donant un cop d’ull a la portada, que reflecteix un fragment d’una esplèndida il·lustració que John Hassall va fer el 1906, per a un cartell que anunciava Barcelona com a ciutat d’hivern. Pur modernisme.

— El llibre arrenca explicant l’hosteleria a la Barcelona de 1849. Per què has triat aquesta data en concret?

— Per explicar els inicis de l’hosteleria i la seva inicial evolució, havia d’anar a un moment anterior a la desaparició de les muralles, i el 1849 va ser el primer any de la primera meitat del segle XIX que m’oferia unes bones guies de Barcelona. I no una, sinó tres, amb molta informació sobre els establiments on allotjar-se!

— En aquesta primera part, cites la signatura, per part de Carles II, del Reglament de lliure comerç amb Amèrica, realitzada el 1778. Com va afectar allò a l’hosteleria de Barcelona?

— Aquest decret va augmentar el trànsit del port i va facilitar els intercanvis colonials. Per tant, va ser necessària la creació de més fondes per allotjar els viatgers. La Rambla, per la seva proximitat al port, va sortir molt beneficiada, tal i com es va constatar amb l’obertura de nombroses fondes a la zona.

— Un altre aspecte que destaques és el dels piemontesos, que són els grans impulsors de l’hosteleria a Barcelona, sent els que van obrir les primeres cases de menjar i les primeres fondes. Qui eren aquestes famílies que, durant dècades, van ostentar el monopoli de l’hosteleria a la ciutat?

— Aquest em sembla un aspecte especialment interessant d’aquest estudi. Hi ha dos períodes en la immigració piemontesa a Barcelona. El primer, entre segles XVI i XVII, és minoritari i va estar format per comerciants i inversors que, aprofitant el dèficit d’allotjaments a la ciutat, van obrir establiments. En canvi, a partir del XVIII i el XIX, va ser una immigració de persones que fugien de la pobresa i la inseguretat del seu país. La majoria provenien de Civiasco i altres pobles de la Valle d’Orta. Emprenien un viatge llarg i difícil fins a arribar al port de Gènova per embarcar-se cap a Barcelona. Un cop aquí, van rebre l’ajuda dels seus compatriotes que estaven instal·lats ja a la ciutat. Aquesta última onada va ser l’artífex de l’hostaleria a la nostra ciutat. Noms com Durio, Maffioli, Antonietti, Fortis, Primatesta i molts altres mereixen ser recordats.

— Què els caracteritzava?

— Va ser una immigració amb forts vincles familiars entre ells. Operaven com a societats mercantils i participaven activament dins de l’organització industrial i comercial de la ciutat. A més, va ser una immigració d’èxit que va fer fortuna, però sense oblidar les seves arrels: viatjaven periòdicament al seu país, on es casaven i on es retiraven quan es feien grans, a vegades convertint-se en mecenes del talent local, i deixaven la direcció dels negocis als parents que havien arribat després. Curiosament, això sí, en la dècada de 1920 van deixar els seus establiments en mans de la població local. Així, Durio va vendre l’Hotel Orient a Esteve Sala Cañadell, i Cacciami va vendre el Majestic a Martí Casals Galceran. En tot cas, és just i necessari recordar a aquells italians que van introduir el concepte d’hotel, l’hosteleria per a viatgers, a diferència de les fondes o posades que servien més aviat a la demanda dels traginers.

Barcelona compta amb 21 hotels centenaris

— Hotels de Barcelona se centra en dos moments fonamentals per a la universalització de Barcelona: l’Exposició Universal del 1888 i l’Exposició Internacional del 1929. Per què són tan fonamentals aquests moments en termes d’hosteleria?

— Són dos moments en què Barcelona es projecta a l’exterior amb el desig de ser una ciutat atractiva i captar visitants. El 1888, patia una manca d’hotels: només hi havia quatre, la qual cosa va fer que es construís l’Hotel Internacional en només 53 dies, per ser enderrocat immediatament després de l’Exposició. Després, el 1929 ja es nota que hi ha hagut un canvi. Aleshores, Barcelona disposava de més de 60 hotels i el turisme era ja una indústria.

Imatge del Museu d’Història de Barcelona del Gran Hotel Internacional, contruït per a l’Exposición Internacional i destruït després.— El volum es tanca amb una impressionant llista i historiografia dels hotels centenaris de Barcelona. Continua havent-hi moltíssims!

— Sí, em va semblar interessant mostrar quins establiments perviuen de l’època abordada pel llibre. Hi ha 21 hotels centenaris que, al casc antic, es localitzen al voltant de la Plaça de Catalunya i la Rambla. En canvi, dels establiments que s’articulaven entorn de Pla de Palau i el Born, una zona que havia estat tan important abans de l’ampliació de la ciutat, no en queda cap. Dada curiosa, avui torna a haver-hi molts, però de molt recent inauguració.

— Com s’han conservat els que segueixen actius? 

— Els hotels centenaris del casc antic han patit la degradació de les Rambles des de La Guerra Civil fins a les acaballes del segle XX. Ara, s’han beneficiat de l’atractiu que exerceix aquest barri sobre el turisme. Alguns són senzills, però hi ha establiments que són testimoniatges de l’època modernista i que caldria preservar. Per exemple, el Cuatro Naciones, del qual una part del sostre del menjador es conserva a la botiga Ale Hop; el Peninsular, una meravella que per sort està en mans d’una família que el conserva bé, o l’España, restaurat amb molta cura. De totes maneres, em resulta trist constatar la manca de sensibilitat en la conservació del patrimoni que té aquesta ciutat. I, per a mi, el cas del Cuatro Naciones és un clar exemple d’això.

— Un altre moment important, encara que no surti al llibre més enllà d’esmentar-lo, és el dels Jocs Olímpics. Em comentaves que el 1991 es temia que, per assumir els visitants, Barcelona no tindria hotels suficients…

— Sí, en aquell moment la ciutat disposava de 312 establiments, i hi havia preocupació de no cobrir la demanda. Fins i tot es va proposar als particulars llogar els seus habitatges temporalment. Els Jocs Olímpics van ensenyar una Barcelona icònica. A partir d’aquell moment, el turisme va augmentar de manera exponencial.

Alguns hotels estan fent una important tasca de conservació del patrimoni, i molts són espais oberts a la població local

— Com definiries l’actual model turístic de Barcelona?

— Molt millorable. S’ha imposat el benefici de la indústria turística a la qualitat de vida de la població local.

— Diries que l’actual Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics, el conegut Peuat, dona resposta a la necessitat d’un equilibri entre el que necessiten els barcelonins i els turistes?

— El Peuat tracta un aspecte, l’hoteler, però jo crec que el problema està en la gran quantitat de pisos turístics. Alguns hotels estan fent una important tasca de conservació del patrimoni, a més també molts són espais oberts a la població local. Els pisos són tan sols una font de lucre i especulació per als seus propietaris, que en molts casos són fons d’inversió, i que en canvi són font de greus problemes per als barcelonins.