Lluís Domènech: “La primera Superilla és l’Hospital de Sant Pau”

Lluís Domènech Girbau, besnét del famós arquitecte modernista, també és arquitecte (amb un important nombre d’obres emblemàtiques a Barcelona) i també és una persona profundament involucrada  a la ciutat. Fundador del despatx B01 Arquitectes i membre de la Junta de l’Associaicó Orféo Català, ha seguit més de prop que ningú l’Any Domènech i Montaner i en fa un repàs tant analític com divulgatiu. Afortunadament, Domènech i Montaner no corre el risc de caure en l’oblit: del que sí que corre el risc, però, és de ser simplificat. O entès de manera equívoca. No, no va només de Modernisme la cosa. Va de moltes coses més. I, encara que l’any s’hagi acabat, el futur continua.

— Com valores l’any Domènech i Montaner?

— El regust és més que bo, ha estat finalment un any molt més eficaç del que em pensava. He descobert que, quan crees un pol d’atracció potent, aquest pol irradia d’altres pols petits o complementaris. Sorgeixen com bolets, i tots sumen. M’han arribat retorns més que bons, com el del director del Museu d’Història de la Ciutat, en Joan Roca, que malgrat les coses que ens distancien em va dir “no em pensava que fossis tan bo”. I tampoc no es pensava que en Domènech i Montaner fos urbanista! Això sí: també he descobert que les institucions públiques són complicades. Totes, eh? De tots els colors. Els procediments, la dificultat per pagar, la incomprensió per les coses que demanes, els seus canvis d’opinió… En canvi, entitats privades com el Palau de la Música o l’Hospital de Sant Pau han estat molt més àgils i flexibles, i la seva intervenció ha pogut ser o bé financera o bé també en serveis (espais, concerts, iniciatives pròpies…). Fins i tot l’Hotel Casa Fuster, on ens trobem, va fer una celebració de Cap d’Any inspirada en Domènech, amb un menú d’època, i ha fet recorreguts especialitzats per a les visites… I també el Districte de l’Eixample, la Casa Elizalde…

— I fora de Barcelona, també, oi?

— Amb la Teresa Sala vam replicar el pelegrinatge que va fer per tot el Pirineu (ell amb ruc, nosaltres en cotxe) per redescobrir el romànic català. La Vall de Boí, la Vall d’Àneu, Montgrony, Sant Pere de Roda… A Sant Pere de Roda fins i tot l’Orfeó en bloc hi va anar a cantar!

— I el missatge, s’ha pogut transmetre bé?

— En quantitat i en qualitat. Fins a set llibres, s’han publicat aquest any sobre el tema! I pel que fa al contingut, tothom ha pogut entendre que es tractava d’un gran arquitecte però també d’un ciutadà normal. No un individu genialoide amb fantasmes i esperits com Gaudí, sinó un laic que va treballar molt. I que va tenir la sort de tenir una educació molt bona. Malgrat que el seu pare era més aviat humil, el va portar a l’acadèmia de San Fernando a Madrid, on, encara que va començar un any com a enginyer de camins, de seguida va voler fer el salt a arquitectura.

— Madrid no era gran cosa, en aquella època.

— Però tenien els estudis, els bons estudis, encara que força reaccionaris. Hi va tenir un professor, en Rodríguez Ayuso…

— Vaja.

— Sí, en Rodríguez Ayuso, que li va fer fer com a projecte de carrera un laboratori fotogràfic a partir del totxo i el vidre. No una església, o un edifici convencional, no: quelcom de modern com era aleshores un laboratori fotogràfic. Això va ser molt important, com el fet també d’haver tingut abans, durant els estudis, el mestre Llorens i Barba, que tenia tota una teoria desenvolupada sobre el sentit comú. En Domènech va tenir, doncs, unes molt bones eines per començar a treballar.

— Què és el Modernisme català?

— En primer lloc, no és una sola cosa. Cal entendre-ho, això. No és un moviment unitari, Gaudí no és Domènech i Montaner i Domènech i Montaner no és Puig i Cadafalch. Quan en Domènech va fer el seu famós article En busca d’una arquitectura nacional, el 1879, parla del seu eclecticisme: tenim una història de l’arquitectura catalana, i hem de partir d’aquesta història, però també de la tecnologia, de les tècniques del ferro, etcètera, i fer d’això una sintaxi. No un model: una sintaxi.

— Què vol dir, una sintaxi?

— Una arquitectura que introdueixi un canvi, però no copiant el gòtic, per exemple, sinó absorbint-lo i regurgitant-lo. Interioritzant-lo, i aleshores fer un codi.

— Un estil.

— No, no, un estil no: tot és estil. Vull dir un llenguatge. Per exemple, la façana d’aquesta Casa Fuster té una clara influència veneciana, però no és explícita, és subtil, és assumida dins d’un llenguatge propi.

— Per tant, el Modernisme català…

— El Modernisme català és un moviment cultural que té una base forta en l’artesania. No en l’arquitectura: en les arts i oficis, en els artesans, que eren d’una grandíssima qualitat. També hi havia focus importants a Brussel·les, a Glasgow, a París, però a Catalunya això era especialment apreciable. Pensa que els artesans i industrials que operaven tenien una consideració social burgesa, de nivell, és a dir, saludaven els arquitectes de tu a tu, amb els mateixos barrets.

— Mestres.

— Mestres, exacte. I, sense ells, no hi hauria hagut Modernisme arquitectònic. Per exemple, les muses del Palau de la Música només eren uns ninotets abstractes que Domènech va facilitar a Eusebi Arnau o a Lluís Bru. Van ser ells els qui les van concretar, els van donar forma, un disseny específic. O aquests capitells del saló de la Casa Fuster, eren els artesans els qui concretaven les flors, els escuts, els personatges estranys… Els arquitectes delegaven en els artesans! Gaudí delega del tot en Jujol, quan aquest li diu “he pensat que…” Gaudí li respon “tiri, tiri!”. Hi havia una gran compenetració entre arquitectes i artesans.

— I com és el Modernisme de Domènech i Montaner?

— És una arquitectura, en primer lloc, molt funcional, molt útil, enfocada al servei. Però a més, a través del simbolisme, aquesta arquitectura conté un missatge ideològic molt relacionat amb la identitat catalana. Per això té una obsessió amb el romànic (el passat carolingi, les arrels del país) i amb l’heràldica. Els escuts connecten amb les famílies, els arbres genealògics, de nou les arrels. I, a més, Domènech distingeix molt entre aquells encàrrecs que són per sobreviure professionalment i aquells altres on pot donar molt més del que el mateix client vol. Per exemple, el Palau: la Junta estava contra el seu projecte, per massa car, però el president Joaquim Cabot hi va creure i el va fer possible. Perquè era culte, i havia viatjat, tenia referències. O, per exemple, l’Hospital de Sant Pau: si només havia de ser un hospital! Però ell fa tota una superilla de funcionalitat i de bellesa, amb els túnels subterranis que connecten els espais…

— Domènech anava contra Cerdà?

— En absolut. Em sorprèn que alguns ho diguin: no hi va en contra, l’aprofita i el millora! Quan escriu l’article La reforma, ja parla de respectar tant Cerdà com la ciutat antiga: i de fer-los confluir. D’aquí aquella idea de, per damunt del pla Cerdà, proposar també avingudes i passeigs que resseguissin el traç de rieres i senderols antics. D’aquí sorgeix la idea de l’Avinguda Gaudí, per exemple, que no va contra Cerdà sinó que el complementa. I que no és idea d’en Domènech, sinó d’en Ferran Romeu, que avisa a en Domènech tot dient-li que, si Gaudí estava fent la Sagrada Família i ell l’Hospital de Sant Pau, potser seria bona idea unir-los. I d’això Domènech i Montaner en fa síntesi, incorpora Cerdà i la ciutat antiga, millora Cerdà. Res d’anar-hi en contra.

— Puig i Cadafalch sí, que hi estava en contra.

— Bé, sí, però era un tema molt polític: era regidor de la Lliga a l’Ajuntament, i li molestava que hi hagués un projecte d’Eixample imposat per Madrid. A banda que era un senyor molt de dretes, mentre que Cerdà és una mena de socialista utòpic.

— Però en Domènech i Montaner també marxa de la Lliga.

— Això va ser per desavinences amb en Cambó. El considerava massa trepa, massa “senyorito”, i no li va agradar que l’any 1904 convidés el rei Alfons XIII a Barcelona. És quan escriu aquell article a la revista Joventut: Fivellers de guardarropia, molt contra Cambó i contra la gent que va massa pel seu compte. Ell veia que la Lliga es decantava molt pels industrials davant del fenomen de les revoltes obreres del 1902, i acaba escrivint a Prat de la Riba tot advertint-lo que d’aquesta manera la Lliga perdria allò que avui dia anomenem la centralitat.

— Sant Pau no desafia Cerdà? Està inclinat just en direcció contrària.

— No el desafia: el complementa. El millora, ja que fa una mena de Superilla (una de debò) que, al mateix temps que és autònoma, respecta la quadrícula i lliga l’hospital a l’enquadrament de la ciutat. I després hi ha aquell altre projecte urbanístic, el de l’Avinguda de Pere el Gran, a l’actual avinguda de la Catedral.

— Per què no es va fer?

— No ho sé. No li ho va comprar ningú, no tinc clar tampoc si era un encàrrec o iniciativa pròpia. És de l’any 1905, i suposa un gran enderrocament de cases des de la plaça de la Catedral fins a la Boqueria. Com una mena de Via Laietana horitzontal, com una Gran Via de baix, per oxigenar el trànsit al barri Gòtic. I amb un aspecte molt majestuós, que s’ha pogut veure, per cert, en la gran exposició que vam fer al Col·legi d’Arquitectes. Ell hi convertia les illetes de cases d’un sol pis en illes grans, on fins i tot designava on podia haver-hi un hotel, un hospital, un auditori, una indústria… 

— El Modernisme va ser ridiculitzat, en l’època posterior.

— El Noucentisme, sí. Evidentment que les modes canvien, i van canviar, però és que l’Eugeni d’Ors va decidir per decret que el Modernisme s’havia acabat. I que a partir d’aleshores tot seria racionalitat, i equilibri, i seny, i classicisme… Però si al mateix temps que feia totes aquestes teories li bombardejaven Barcelona! Els noucentistes treballaven massa in vitro, tot allò de l’Institut d’Estudis Catalans era molt important i estava molt bé, però van oblidar massa la realitat social. I la naturalesa, la nostra naturalesa. No és que en Domènech no volgués evolucionar, no: ell mateix, als seus alumnes, els deia que fessin el que volguessin, però que ho fessin bé. Ara: l’artificialitat no acaba funcionant mai. Diguéssim que el Modernisme ens ha funcionat com a antídot natural entre el socialisme utòpic d’en Cerdà i el…

— Ja ho pots dir, ja.

— I les tendències nacionalsocialistes, per dir-ho d’alguna manera.

— I una última pregunta: què en diria, avui, el Domènech i Montaner urbanista, sobre l’urbanisme tàctic o les Superilles?

— En primer lloc, és un exercici massa distòpic: ell no podia imaginar l’augment del trànsit, la quantitat d’automòbils… Però bé, sí que et diré una cosa: en Domènech i Montaner era un urbanita.

— Què vols dir?

— Que la ciutat era la ciutat, i és la ciutat. En definitiva, que, quan ell volia anar-se’n al camp, se n’anava a Canet.