“L’art ha d’anar més enllà de la decoració”

Fill d’Anthony Quinn (fruit del seu matrimoni amb la dissenyadora de vestuari italiana Yolanda Addolori), Lorenzo Quinn viu en harmonia a Castelldefels on gaudeix del bon clima, el bon menjar i una pau infinita per aconseguir la inspiració necessària per a les seves escultures. Porta una vida molt ordenada, sana i gairebé d’ermità, que ell mateix va triar després de viure en mig de l’enrenou de Nova York. Ens anuncia que després d’un confinament assossegat té molts projectes, tant internacionals com nacionals: “M’han demanat dues escultures per a Castelldefels i una per a Gavà, però no puc explicar res més”.

La llum envaeix el taller de Lorenzo Quinn al carrer Creativitat de Gavà. L’artista viu a Castelldefels des de fa vint-i-cinc anys i triga exactament set minuts a arribar al seu lloc de treball: “Quan vam arribar aquí vivíem al costat del mar i estàvem tot el dia a la platja i ara que vivim a la muntanya, veiem el mar des de casa, però gairebé mai trepitgem la sorra”.

Uns enormes finestrals donen la benvinguda a l’univers de Lorenzo. A l’entrada un parell de les seves escultures, de dos homes pujant una corda, són una bona metàfora de l’esforç diari que cal fer per aconseguir una meta.

En aquest quart de segle ha canviat de casa i de taller diverses vegades, però sempre recala prop de la mar.

— Li serveix el Mediterrani com a font d’inspiració?

— No, però em relaxa molt veure les ones. M’inspiren els llibres que llegeixo, les pel·lícules que veig i les converses que tinc amb la gent que m’envolta. Les meves escultures no busquen l’estètica, sinó que tenen un missatge i creen un diàleg; crec que l’art ha de dir coses i provocar”.

— Com és la seva vida a Barcelona?

— A Barcelona faig poca vida. Viatjo molt i quan sóc aquí m’agrada estar a casa amb la meva família i fer esport. La situació de Castelldefels és estratègica perquè agafo molts avions i estic al costat de l’aeroport.

El 2013 va regalar una escultura a Castelldefels, de la qual en gaudeixen les persones que passegen per la platja. “Ara m’han encarregat dues escultures per a Castelldefels i una per a Gavà; però no puc explicar res més. Fa vint-i-cinc anys que visc aquí i no tinc res a ensenyar, és una pena. Espanya és molt difícil. No hi ha ajuda institucional per a l’art. Aquí no hi ha mentalitat de comprar art. Barcelona està morta artísticament”.

Fins fa poc tenia galeria a Londres i sempre s’ha mogut en l’àmbit internacional. “Sí, però això no impedeix que també pugui triomfar aquí. Jo no venc una obra a Espanya des de 2011. Als Estats Units hi ha una llei federal per la qual en el pressupost dels edificis es destina una partida per comprar art per a l’espai comú. Allà hi ha molt art i es pot desgravar com a despesa. Si dónes una obra a un museu pots deduir-ne el cent per cent. Mira el gir que ha fet Miami amb l’arribada d’Art Basel. Gràcies a aquesta fira hi ha cinc museus d’art. Aquí no entenen que l’art atreu gent. Tots els meus projectes són fora d’Espanya: La Biennal de Venècia, Emirats Àrabs, Alemanya, Anglaterra o els Estats Units. La meva agenda és cent per cent internacional”.

— Quina és la seva filosofia de vida?

— Sóc molt coherent i transparent. Vaig cap a les causes que opino que cal defensar i lluito per elles. Ara hem d’estar tots amb Ucraïna. L’art ha d’anar més enllà de la decoració. Sóc un artista figuratiu i no abstracte. L’obra abstracta és un treball massa íntim i jo prefereixo crear diàleg. Hi ha tantes coses de les quals pots parlar! Sóc una persona molt concreta, sóc taure. El que veus és el que sóc”.

— Com ha viscut la pandèmia?

— En l’àmbit personal ha estat un període fenomenal perquè he gaudit de la família i ha estat un moment molt creatiu. Jo venia cada dia al taller sol i podia continuar treballant. Però no podem oblidar a tota la gent que ha sofert i als que han mort”.

El novembre de 2021 va presentar a les piràmides de Gizeh una escultura fabricada amb una malla immensa d’acer inoxidable que recreava la piràmide. “Va ser una experiència meravellosa perquè les piràmides són úniques. Era la primera vegada que feia servir una malla i vaig pensar que era una bona solució per a no tapar les piràmides. El resultat va ser excepcional i va tenir una repercussió mediàtica increïble”.

Baixem al taller on descobrim algunes de les seves peces més recents.

— Quins materials utilitza?

— Principalment acer inoxidable, bronze i alumini. L’alumini ve d’Alemanya i el bronze de Romania i Alemanya. Tenim la foneria a Valls i a vegades també hem de comptar amb una de Madrid. En alguns dels meus projectes han arribat a treballar fins a tres-centes persones. L’equip creatiu és molt petit, però segons l’encàrrec ens adaptem a les necessitats. L’escultura està superviva. Hi ha un gran mercat en el món de l’art.

En to conformista reconeix que “a Barcelona no hi ha mercat, però tenim el sol i el mar. Un dia perfecte a la ciutat de Barcelona és anar a un bon restaurant i després veure una bona exposició. També m’encanta fer una passejada pel Park Güell o per la Ciutadella. Vaig deixar Nova York perquè m’atabala la ciutat. Tinc agorafòbia. Barcelona és una ciutat que no té problemes de trànsit i això és fantàstic”.