— Tens 35 anys i fa 12 anys que fas tele.
— Sí, vaig començar a Betevé i allà vaig conèixer com funciona una tele. Sempre reivindico les teles locals i autonòmiques perquè és on veus com funciona tot. D’allà vaig passar a treballar amb el Cuní, a 8TV. I allà també vaig començar com a reporter i, a poc a poc, em va anar fent confiança, fins que vaig editar i presentar l’informatiu del cap de setmana.
— D’allà vas passar a Telecinco.
— Sí, vaig començar aquí, a Barcelona, a la delegació de Telecinco. Llavors, quan a la Sonsoles Ónega li van donar el programa Ya es Mediodía, ja vaig fer el salt a Madrid. Allà era reporter i, quan la Sonsoles no hi era, jo era el substitut. Aquella va ser la primera vegada en què jo vaig sentir l’exposició que implica la nostra feina a la tele. Quan substitueixes una presentadora amb aquells nivells d’audiència, notes que la tele, més enllà de fer el servei que ha de fer, també té una càrrega per tu.
— Com portes aquesta exposició?
— Depèn del moment. Hi ha moments que és molt agraït, perquè quan et saluden pel carrer veus que la teva feina agrada, però després hi ha altres moments que és una mica més incòmode. Sobretot, als moments més íntims, en els que, a vegades, veus que la teva intimitat xoca amb la faceta pública. L’altre dia, estava en una entrevista amb uns estudiants i parlava de la necessitat de fer teràpia. Un dels punts que tractem amb la terapeuta és precisament aquest, el de l’exposició pública. És una dimensió que no totes les feines tenen i, a vegades, s’ha de saber portar. Tant per la part bona, com per part la dolenta. D’una banda, se te’n pot anar al cap i pots creure’t una cosa que no és. I per l’altra banda, perquè rebem moltes crítiques, algunes de molt cruels i molt ferotges.
— Aquestes crítiques tan cruels acostumen a ser sempre per xarxes, o també te les fan cara a cara?
— Jo mai he rebut a la cara una crítica amb aquest nivell de crueltat. A les xarxes, moltes. I sol ser gent que no té ni noms ni cognoms, ni té una foto clara, ni veus exactament qui hi ha darrere d’aquell compte. Són comentaris molt destructius, que a vegades t’afecten moltíssim.
— Aquest any vas ser el presentador del Benidorm Fest. La final va registrar gairebé dos milions d’espectadors de mitjana, amb pics d’audiència de cinc milions. Com va ser la teva experiència?
El Benidorm Fest és l’experiència més brutal que he viscut a la meva carrera. És un projecte mastodòntic. Són dos semifinals i la gran final. Tens 1.200 persones de públic, més tota l’audiència, que és una barbaritat. Tens la sensació que estàs presentant alguna cosa molt important. Més enllà de decidir el representant d’Espanya a Eurovisió —que per descomptat és molt important— veus que aquells artistes, molts d’ells joves i emergents, gràcies al Benidorm Fest podran tenir una carrera. O poden viure part del que és ser un artista.
— Et va sorprendre la polèmica que es va generar amb la cançó guanyadora, Zorra, de Nebulosa?
— Molt. Suposo perquè com que jo els conec i he parlat amb ells, m’han explicat el significat de la cançó… Entenc que et pugui agradar més o menys. Però sí que crec que han deixat claríssim que és una cançó d’empoderament femení, que és una cançó de resignificació d’un concepte com és zorra. Recordo que en castellà, zorro és un paio llest, un paio viu i que, en canvi, zorra és el que tots sabem que és, no? Crec que la resignificació, sigui de zorra o sigui de qualsevol altre concepte, és molt positiva.
— Creus que és una proposta que pot deixar Espanya en una bona posició a Eurovisió?
— Sí. Primer pel missatge d’empoderament femení, que espero que arribi a Europa. I després per trencar amb la barrera de l’edatisme. Recordem que la Mery té 57 anys. Puja a dalt de l’escenari una tia de 57 anys, empoderada, amb els cuirs… Estem acostumats a veure que els cantants, homes o dones, —però sobretot les dones— siguin joves. I, de cop i volta, una dona de 57 anys ens representa a Eurovisió. Aquests dos missatges, l’empoderament femení i en contra de l’edatisme, poden ser una combinació molt bona a Eurovisió.
— Com deies, l’audiència al Benidorm va ser excel·lent. En general, com vius la pressió de les audiències?
— A Telecinco la vivia fatal. Em passa una cosa, que també estic treballant a teràpia, que és que quan es fa molt bona audiència, mai penso que és per mi. Però quan baixa l’audiència, sempre penso que és culpa meva. Ara ho he relativitzat moltíssim, però al principi ho vivia fatal. És com si cada dia fos un examen. Cada matí et donen les notes.
— Comentes que quan hi ha males audiències penses que és culpa teva i que quan són bones, no penses que hagi sigut mèrit teu. Com vius la síndrome de l’impostor?
— El tinc molt present. Tot i tenir un currículum x —cadascú té el seu—, sempre apareix. Hi ha moments que et sents vulnerable. És una feina amb molta exposició i penses: jo haig d’estar aquí? Tu mateix t’ho planteges. Però penses: tant les cadenes com les productores, si et donen aquests llocs de responsabilitat és perquè t’ho mereixes, perquè tens un currículum que t’avala.
— Una altra de les coses dolentes de la tele és la incertesa. També és difícil gestionar-la?
— Sí. La incertesa és molt difícil de gestionar. Quan em pregunten què canviaria de la meva feina, sempre dic la incertesa. Quan entres en un projecte, entre cometes a llarg termini, estàs còmode, estàs bé… Hi ha altres projectes que potser duren tres o quatre mesos i s’acaben. Llavors, dius: i ara què?
— Ara vius a Madrid, però abans vivies a Barcelona. Com és per un periodista treballar a la capital catalana?
— Barcelona m’ha donat la base periodística. Jo vaig començar aquí les meves primeres rodes de premsa, al Parlament, a l’Ajuntament de Barcelona, a tots els partits polítics. A Barcelona s’hi concentra una gran part del poder governamental. Jo vaig començar fent periodisme polític i Barcelona em va donar moltes oportunitats. És veritat que m’agradaria que tornés a agafar la importància que tenia abans, on part de la indústria audiovisual es feia des d’aquí. Al final som molts els periodistes catalans que som a Madrid per feina, bàsicament. Si analitzes la graella, a escala nacional, de programes que es facin en directe, des de Barcelona, només n’hi ha un, que és Aruseros. Fixa’t que jo vaig gravar El debate de El conquistador, a Sant Cugat, i era la gran novetat, fins i tot dins de la casa. Fa uns anys, n’estic segur que no cridava tant l’atenció com ara. És cert que ara hi ha un esforç per part de Televisió Espanyola d’intentar diversificar o descentralitzar, una mica, tot el que és la producció audiovisual. Em sembla positiu.
— Has passat per tota mena de formats i registres. Què és el que et vindria de gust fer ara?
— Un concurs a l’estil, Cifras y letras. Un concurs cultural que arribés a la gran massa.
