Marc Ciria: “El pensament diagonal no és guanyar, sinó créixer”

Marc Ciria és advocat, soci fundador i president executiu de Diagonal Asset Management. De mentalitat anglosaxona i de vocació financera, no volia ser advocat de maleta i tribunal i va treballar a Caixa Catalunya i Banca March. S’autodefineix com un apassionat dels mercats, la vida i el Barça: “Independent, però conscient”. Tres referents? La seva mare, Warren Buffet i Barack Obama. Seu és el pensament diagonal. Seu és el cruyffisme econòmic. Guanyar i créixer.

— Per què va estudiar Dret a la UB?

— Sempre he tingut facilitat per l’oratòria i quan era adolescent participava en grups de debat. Tenia traça per a les matemàtiques i m’apassionaven els mercats financers. La meva família és de classe mitjana: la mare era perruquera i el pare era comercial. Jo era entrenador de futbol, la mare d’un dels nois era procuradora dels tribunals i em va donar feina per 600 euros.

— El record de la primera feina.

— Treballava al matí i estudiava a la tarda. Vaig estudiar Dret pensant que compliria el meu somni financer més tard. Jo no volia ser advocat de maleta i tribunal. Vaig ser oficial de procurador i era molt dur. Recordo molt la meva professora de mercantil que ara treballa a la Reserva Federal.

— El camí de les finances.  

— Vaig fer el tràmit de Dret i em vaig centrar en les finances. Vaig començar actualitzant llibretes en una finestreta de Caixa Catalunya i em vaig convertir en el gestor de banca patrimonial i privada més jove de la pedrera. Vaig fitxar més tard per Banca March on vaig treballar en banca patrimonial i privada. M’he format a l’IEF, l’IDEC o l’IESE. M’agrada relacionar els mercats amb les persones i aconseguir que tothom entengui l’arquitectura financera encara que pot semblar elitista.

— Quin era el seu somni financer d’infància?

— De petit pensava en com administrar els diners. Coneixia gent amb moltes dificultats econòmiques per mala planificació financera que potser tenien un cotxe, però no podien pagar-se les necessitats bàsiques. La gent ha de millorar la seva cultura financera. Vaig aprendre molt llegint Warren Buffet.

— Què va aprendre?

— Als 90 ningú sabia encara a Espanya què era un fons d’inversió, jo estava molt atent a tot el que passava als Estats Units. Vaig entendre que tindria una oportunitat professional si era capaç de capitalitzar aquell coneixement. Per exemple, l’activitat mercantil, l’anàlisi de balanços o no barrejar patrimoni personal i empresarial —aquí hem pecat molt d’això—. M’ho vaig passar molt bé en banca privada, però també vaig aprendre tot allò que no s’ha de fer.

“En aquest país hem pecat molt per barrejar patrimoni personal i empresarial”

— Què no s’ha de fer?

— Em vaig adonar que l’interès de les entitats financeres és un compte de resultats i un ROA (rendibilitat sobre actius) alhora que l’interès dels clients és la rendibilitat dels seus estalvis. El problema és que l’entitat veu al client com un balanç i d’aquí neix la col·locació de producte, el marge…

— Conflicte d’interessos?

— Els interessos no van alineats. La banca ha tingut una estructura gegant que havia de mantenir amb els diners del client. Vaig entendre que tothom que té un milió als Estats Units o Anglaterra té també el seu assessor financer, mentre que els bancs són dipositaris. En aquest país tot va una mica més lent, però l’any 2013 vam impulsar un projecte d’assessorament independent.

“L’interès de les entitats financeres (ROA) i l’interès dels clients (rendibilitat dels estalvis) no van alineats”

— Quina mena d’assessorament independent?

— La meva inquietud era acompanyar i fer de copilot del client, és a dir, tenir-lo al costat de la taula però no al davant. Vam començar com a agència de valors i societat gestora fins a arribar a ser un agent regulat amb el permís de la CNMV. Diagonal Asset Management va néixer del model anglosaxó.

— Com és el seu dia a dia?

— La meva especialitat és l’estratègia empresarial —-què serem d’aquí 5 o 10 anys?— alhora que no he volgut perdre mai la relació amb els clients i les persones. M’agrada acompanyar-los i explicar-los com està la seva cartera i el món, des d’una visió pròpia i de mercat. El coneixement profund del client fa que també sigui més comprensiu quan les coses no van bé perquè almenys sap com té la cartera i el patrimoni. El dia que un client et truca i no l’agafes… El nostre valor afegit és un servei de 24 hores.

— Quins són els perfils d’inversor?

— L’altre dia hi pensava… Hi ha tres tipologies de client: l’empresari que s’ha fet a ell mateix o ha heretat una empresa i l’ha fet créixer; el rendista que té un patrimoni heretat o construït i que viu d’aquestes rendes, i el jove emprenedor que ha tingut èxit venent la seva companyia i vol estar en molts projectes com a consultor.

“Hi ha tres perfils d’inversor: l’empresari fet a ell mateix o que ha heretat, el rendista que té un patrimoni i viu de rendes i el jove emprenedor que ha tingut èxit”

— Aversió o atracció al risc?

— El perfil de l’empresari que ha fet patrimoni amb la seva companyia vol que la inflació no se’l mengi i és més aviat conservador. El perfil rendista no vol perdre poder adquisitiu ni tallar el pernil i és més aviat defensiu. El perfil jove de l’emprenedor no té por al risc, vol més rendibilitat i confia en la tecnologia, la innovació o la intel·ligència artificial. També hi ha el cas dels esportistes.

— Esportistes: ruïna o fortuna?

— Fem acompanyament durant les tres fases de l’esportista: quan encara no ha signat el seu contracte professional i li recomanem estalvi i no fer inversions arriscades, quan ja ha signat el seu contracte, s’ha de centrar en l’esport i li plantegem diferents operacions per educar-lo financerament i quan ja ha acabat la seva carrera amb 35 o 40 anys i es troba en plenitud de facultats.

— La jubilació dels esportistes.

— La clau és la planificació, l’estratègia i evitar persones interessades de l’entorn. A tots els clients els hi dic que han d’invertir en allò que coneguin i que encara que no se’n surtin, almenys tenen un cert control i coneixement. Sempre val la pena saber com s’estan utilitzant els diners de la teva inversió.

— Cada inversió és un món.

— No és el mateix invertir perquè t’han promès un triple dígit que fer-ho perquè així ajudes la societat. Pot semblar molt naïf, però molta gent jove de fins a 50 anys [riu] em demana els ESG i em diu que vol deixar als seus fills una societat millor que la que s’ha trobat. Volen projectes rendibles, però també sostenibles i amb sentit.

— Quins són els valors amb valor?

— Els empresaris anònims són els que fan créixer aquest país perquè som un país de pimes, d’empreses que aixequen la persiana i hi ha moltes històries de superació personal que tenen valors en comú com, per exemple, l’honestedat.

“No és el mateix invertir perquè t’han promès un triple dígit que fer-ho perquè així ajudes la societat. Els empresaris anònims són els que fan créixer aquest país”

— “L’honestedat és un regal molt car que no s’ha d’esperar de gent barata”, diu Warren Buffet.

— Són empresaris que s’envolten de professionals brillants en àrees estratègiques. No renuncien a la paraula ambició perquè volen millorar les coses i no donar cops de colze. No volen guanyar avui perquè saben que és una cursa de fons. No és una qüestió d’ego empresarial, sinó d’estratègia i de llarg termini. Hi ha gent que em diu que vol vendre la seva empresa en 3,5 o 7 anys, però les empreses que tenen més èxit i guanyen més diners fa almenys 20 anys que existeixen.

— Hem d’humanitzar més les empreses?

— El multi lideratge és un gran canvi. L’empresa patriarcal és aquella que té un empresari que mana i treballadors amb poca iniciativa que compleixen i surten a l’hora que toca. El multi lideratge és que tothom tingui iniciativa i la seva pròpia expectativa vital. Això farà que l’empresa vagi com un coet. S’ha de donar joc als bons perquè si no marxen i llavors només queden els que aplaudeixen.

“S’ha de donar joc amb multi lideratge als bons treballadors perquè si no marxen i llavors només es queden els que aplaudeixen”

— Esquivar la mediocritat, que diu el Xavier Marcet.

— Exacte, això és humanitzar. Conèixer amb qui treballes i quins són els seus objectius vitals. És molt important no tallar les ales i donar protagonisme. Pot ser fins i tot egoista, però les medalles d’equip fan que l’empresa funcioni millor.

— Falta educació financera a les aules?

— Moltíssima! És la tasca que està intentant fer el Jordi Martínez des de l’IEF. Hi hauria d’haver una assignatura d’educació financera a les escoles per explicar què és estalviar, què és invertir, com funciona un balanç, quant puc gastar i quan no…

“Pot ser fins i tot egoista, però les medalles d’equip fan que l’empresa funcioni millor”

— Com és la nostra economia?

— Aquest és un país molt bancaritzat i la fusió no és una bona notícia per al consumidor perquè implica menys alternatives i es pot acabar convertint en un monopoli. De fet, ara hi ha molt poques diferències comercials entre les entitats. També s’ha deshumanitzat el servei financer i bancari. La base de les caixes era acompanyar la societat.

“S’ha deshumanitzat el servei financer i bancari. La base de les caixes era acompanyar la societat”

— Estar a prop de les persones o ser on siguis.  

— La bancarització impacta en els estalvis, en demanar una hipoteca o una línia de crèdit per a l’empresa. És un error que el banc, amb samarreta blava o vermella, vulgui que facis un tracte només per millorar el seu compte de resultats. L’educació financera és una assignatura molt important perquè implica entendre les necessitats, els ingressos, l’estratègia i el llarg termini.

— En quins sectors veu bones oportunitats d’inversió?

— Diuen que hi haurà un softlanding, però crec que serà una recessió important i de fet, la inflació està afectant a l’endeutament i als tipus d’interès. Venim dels zombis on els diners eren gratuïts i ara som molt exigents amb els tipus. Les bones oportunitats d’inversió es troben en l’alimentació, el consum de proximitat i de primera necessitat, però també el luxe.

— El luxe?

— Quan hi ha una crisi, la classe mitjana desapareix i es creen dos pols antagònics. El luxe no morirà i sinó, dona una volta per Passeig de Gràcia. El petroli i la plata han tingut un bon comportament, però crec que la recessió afectarà la demanda de petroli. Ens trobem en un moment de transformació social, estem fugint del combustible i busquem alternatives energètiques a mitjà i llarg termini.

“Les bones oportunitats d’inversió es troben en l’alimentació, la salut, el consum de proximitat i de primera necessitat, però també el luxe”

— Invertir a llarg.

— També hi ha bones oportunitats d’inversió en tecnologia on s’ha de pensar si l’empresa tindrà sentit o no d’aquí a 10 anys. Aquesta és una pregunta important. Si té sentit, fes-ho. Ara, tots vivim més i la innovació en salut va molt de pressa. La salut també és estratègica en una cartera d’inversió.

— Què és el pensament diagonal?

— Tothom parla molt del win-win que és un concepte ianqui, però és dels finals dels 90. Això va de créixer que vol dir acompanyar, fer un pla de vida, pensar en les despeses durant la jubilació, en la successió, en com evitar conflictes a l’empresa familiar…

— Créixer junts.

— L’experiència del client i el servei de l’empresa es retroalimenten. D’aquí 3 o 5 anys hi haurà alguna aplicació d’intel·ligència artificial que tindrà el teu perfil i et dirà amb un QR quina és la millor cartera que pots tenir. Fugir del win-win i abraçar el growth-growth vol dir copilotar i fer un vestit a mida al client. Les necessitats financeres i vitals van de la mà.

“El pensament diagonal no és win-win, sinó growth-growth”

— Anar més enllà de la rendibilitat.

— Aprenc molt de la gent jove que sempre demana anar més enllà. Tenen eines d’innovació i intel·ligència artificial, però volen saber més com, per exemple, quin control han de tenir de la companyia, el seu paper en un consell d’administració o com han de controlar la seva inversió. Això no va només de diners, sinó de conèixer i créixer amb els clients.

— El pensament diagonal em recorda al Thinking fast and slow de Daniel Kahneman.

— És tan lògic que molt poca gent ho fa i ho veus amb els resultats i l’experiència. No cal arribar el primer, pots aprendre dels millors. El gran problema de gent amb un gran patrimoni és que a vegades no poden dormir, però un gran patrimoni t’ha de permetre dormir molt bé.

“El gran problema de gent amb un gran patrimoni és que a vegades no pot dormir, però un gran patrimoni t’ha de permetre dormir molt bé”

— Com veu Barcelona?

— Som uns privilegiats! Estem al Mediterrani, tenim una cultura oberta, som emprenedors i negociadors… Ara bé, soc crític amb el govern municipal d’aquesta última dècada perquè només ha vist una aresta.

— Quina aresta?

— Una aresta que és real perquè hi ha desigualtats i hem de lluitar perquè no existeixin. Hi ha d’haver igualtat d’oportunitats, gràcies a això jo vaig poder estudiar a una escola pública com el Duran i Bas, un institut públic com l’Ausiàs March o la Universitat de Barcelona. Hi ha gent que ho aprofita i d’altres que no, però quan només veus aquesta aresta perds la realitat de vista i només tens un client.

— Una qüestió de perspectiva.  

— Si un partit només té una mena de client farà el que sigui per fer-lo content i mantenir-se al poder i, en aquest cas, es posicionarà en contra de l’empresari o de la ciutat que vol capitalitzar inversions i esdeveniments. Això fa que perdis talent.

— El talent va cap a la dreta o cap a l’esquerra?

— Soc de cultura republicana i tinc mentalitat d’esquerres pels meus orígens, però a poc a poc vaig cap a la moderació i crec que no pots veure només una aresta. Un govern municipal no pot tenir un client i no fer cas al ciutadà perquè llavors està perdent el seu objectiu i la realitat de vista.

— Quina és la realitat?

— El ciutadà no és la guàrdia pretoriana de cap partit, perquè el ciutadà vol que la ciutat funcioni i per tant, s’ha d’escoltar els empresaris, les associacions de veïns o la societat civil. De fet, no escoltem la societat civil que ha fet gran aquesta ciutat.

“El ciutadà no és la guàrdia pretoriana de cap partit i un govern municipal no pot tenir només un client perquè llavors està perdent la realitat de vista. No escoltem prou la societat civil que és el que ha fet gran aquesta ciutat”

— El ciutadà vs. el client.

— Què faig? Poso pedres al camí de tota la resta? Afavoreixo un tipus de ciutadà que llavors passa a ser el meu client i s’acaba convertint en la meva guàrdia pretoriana? S’han creat ideologies on abans no hi eren i això és un error. Barcelona és una ciutat cosmopolita on la gent vol viure i tenir els serveis coberts. Sense emprenedoria i empresa, no hi ha eines. Sense capitalització de la ciutat, no hi ha eines. I això no vol dir posar catifes, però sí ser conscient de totes les arestes de la ciutat i de qui aporta riquesa per tenir aquestes eines.

— Ideologies?

— Hi ha hagut un empobriment de la ciutat, però tenim la sort que Barcelona és molt forta. Com el Barça que és una marca increïble. Cal preguntar-se si Barcelona ha facturat tot el que es mereix o si ha facturat tot el que ha pogut malgrat… La idea d’una ciutat al voltant de la igualtat d’oportunitats i el benestar social és molt bona, però s’ha anat diluint cap a un client i hem abandonat, rebutjat i repudiat emprenedors, empresaris i societat civil. Hi ha hagut enfrontaments i hem perdut oportunitats.

— Més i millor col·laboració publico-privada?

— Hi ha la part pública i la part privada, però la primera desconfia de la segona i no es planteja com la pot ajudar. Hi ha una escola de negocis que està impartint educació financera a les escoles de Madrid, però aquí el govern de la Generalitat diu que això és inculcar ideologia. Hem de ser capaços de fer col·laboracions estratègiques que funcionin a la ciutat perquè sinó públic i privat seran cada cop més illes antagòniques amb els seus interessos. Aquest és el gran perill i ens falten ponts.

“Hem de ser capaços de fer col·laboracions estratègiques que funcionin a la ciutat perquè si no públic i privat seran illes cada cop més antagòniques amb els seus interessos”

— Ponts entre illes?

— Estem molt polaritzats i hem de tornar als ponts de col·laboració perquè si no cadascú es va atrinxerant més i més en la seva posició. Fer esmorzars i conferències està molt bé, però és en el pont on la societat civil té la seva raó de ser i pot aportar valor. Què millor que sigui la societat civil que faci de pont en iniciatives privades en les quals pot haver-hi repercussió pública? S’ha d’arribar a objectius comuns. Què, quan i amb qui ho farem? Toca fer un pas endavant i sí, sí que es pot. Què hem de fer?

— Què hem de fer?

— Aquesta és la principal responsabilitat de la societat civil: construir ponts perquè públic i privat puguin sumar i multiplicar junts. Ara bé, la meva percepció és que ara mateix cadascú va a la seva. L’habitatge s’ha negociat entre públic i privat? Si l’administració no s’asseu amb els empresaris i els promotors, llavors tothom hi perd. No es poden imposar legislacions si no es va del bracet amb els que pateixen el risc i han de fer la inversió.

— L’administració és un facilitador o un fre per a l’activitat empresarial?

— Actualment, l’administració és més un fre que un facilitador. Fer una SL en aquest país és molt complicat, van passant els mesos i et preguntes quan podràs començar a facturar. Aquesta és la manera de fer d’una administració amb una estructura pesada a la qual li exigim menys del que hauríem. Tenir una plaça de funcionari té molt mèrit, però no és garantia de jubilació sinó garantia que s’ha de fer una feina. Hem de ser exigents amb el privat però també amb el públic.

“L’administració és més un fre que un facilitador. Fer una SL en aquest país és molt complicat. Tenir una plaça de funcionari té molt mèrit, però no és garantia de jubilació sinó garantia que s’ha de fer una feina. Hem de ser exigents amb el privat però també amb el públic”

— Avaluar polítiques públiques i mesurar per avançar.

— S’han de tenir uns objectius i complir-los. No entenc la societat des de cap posició radical, però sí des de l’exigència professional en tots els àmbits. Si treballes a l’administració et relaciones amb persones que depenen d’un tràmit per tirar endavant. El silenci administratiu no pot ser una excusa perquè darrere de cada tràmit hi ha persones, famílies i empreses.

— Què exigeix?

— O ens posem les piles o estem perduts com a país i això serveix per a Catalunya, Espanya i Europa. No podem ser compradors de tot allò que vingui de fora sense tenir capacitat d’innovació, emprenedoria i lideratge. Això és empobriment. Espanya va perdre lideratge a Europa amb el franquisme i aquella frase que deia “Que nos lo fabriquen y lo compramos”. Aquest és també el gran repte d’Europa que ha perdut lideratge i està virant cap a Àsia. Hi ha un problema amb l’administració pública a l’hora de retenir talent, fer projectes a llarg termini, col·laboracions publicoprivades, investigació, estratègia, carrera de fons…

— I què fem?

— L’objectiu és créixer, innovar i liderar. És així com també creixerà el PIB, el benestar, les eines socials alhora que les pensions dels grans, les vocacions dels petits o la sanitat dels ciutadans deixaran d’estar en perill. No pots perdre el tren de l’empresa i això que crear riquesa està mal vist últimament.

— D’on li ve la passió pel Barça? 

— De quan el meu pare em portava al Camp Nou i havia de passar per sota la barrera. Tinc aquella imatge gravada. He jugat tota la vida a futbol i he sigut entrenador de nens durant més d’una dècada. El futbol m’ha donat molt més del que jo li he donat i m’ha estalviat certes companyies.

— Valors.

— El futbol m’ha donat valors com el treball en equip, la psicologia, competir, fracassar i aixecar-se per jugar un altre partit. El Barça és un amor difícil d’explicar per què és una passió d’herència i de generació en generació. De fet, intento transmetre tota aquesta passió als meus fills. L’any 2010 vam crear un think tank per opinar del Barça.

“El futbol m’ha donat valors com el treball en equip, la psicologia, competir, fracassar i aixecar-se per jugar un altre partit. El Barça és un amor difícil d’explicar”

— L’any 2015 també va estar a la candidatura de Joan Laporta.

— Va ser una experiència amb coses molt bones i d’altres que no ho van ser tant. Quan t’apropes a certes parts del futbol fa una mica de fàstic i has d’intentar deixar de banda la part mercantilista. El club no pot ser l’eina d’uns quants i ha de ser de tots. He sigut molt crític amb la gestió de Josep Maria Bartomeu perquè estàvem perdent els valors del club. Estàvem en fallida i tothom ho sabia.

— Un secret a veus.

— El club necessitava un canvi estructural en el qui i en el model de governança que no pot dependre de si la pilota entra o no. Jo intento tenir un perfil baix i aportar valor sobretot analitzant notícies econòmiques.

— Com veu el club?

— El Xavi és el millor entrenador per al moment actual del club. És de la casa, té talent i encara que no estigui d’acord amb una decisió interna, no la farà pública. Estima el club més que ningú. L’economia no està funcionant tal com hauria, hi havia un pla estratègic que va presentar el Ferran Reverter a cinc anys vista i no l’hem complert. El Barça té més de 500 milions d’euros en pèrdues operatives i hi ha un marge de millora molt gran.

“L’economia del Barça no està funcionant tal com hauria, hi havia un pla estratègic que va presentar el Ferran Reverter a cinc anys vista i no l’hem complert”

— I el futur?

— El Jan era el millor president per aquest moment del club que necessitava embranzida i valentia, però amb un equilibri financer liderat pel Reverter. Ens hem quedat orfes d’aquestes figures més independents i això no és una bona notícia per al club. Tenim deures. Hi ha 400 milions d’euros que són de les palanques i de la venda extraordinària del patrimoni que hem estalviat durant 125 anys, però gràcies a aquest estalvi podem seguir fent viable el Barça.

— Viable?

— El Barça com qualsevol empresa ha de ser viable per si mateix, tant pels ingressos com per les despeses. El balanç ha de ser positiu, encara que sigui gairebé al zero. Ara bé, el Barça té ara mateix un dèficit que li hem de donar la volta amb viabilitat i sostenibilitat. No podem viure sempre d’extraordinaris. Pots vendre patrimoni, però si no factures prou llavors generes un desequilibri que és difícil de tornar.

— Sempre ens quedarà el cruyffisme econòmic…

— A la vida has de tenir mites que siguin valents. Cruyff ho va ser. El cruyffisme econòmic és que no et quedis aquí si no vols estar-hi, que el Barça és més important que qualsevol president o jugador o que els diners han d’estar ben invertits al camp. El cruyffisme econòmic és voler sempre el millor equip, guanyar el que un es mereix i alinear els interessos dels jugadors i el club que és el que no ha passat aquests últims anys.

— Més i millor.

— El cruyffisme econòmic és ser ambiciós i egoista per al bé del club, recordar que un jugador és un privilegiat per entrar al vestuari del Barça i que si no compleix amb les seves obligacions ha de marxar i si cal ho sabrà el món sencer. El cruyffisme econòmic és que tu has de complir la teva part perquè jo compleixi també la meva i que si un jugador no dona el rendiment esperat ja no fa falta que torni. El cruyffisme econòmic és dir-li a un jugador menor d’edat que si juga bé i s’hi deixa la pell podrà jugar al primer equip i assumir-ne el lideratge. El cruyffisme econòmic és apostar pels de casa abans que pels de fora i que hi hagi zero intervencionismes per part de la gent que no en sàpiga. Hi ha una cosa que no es pot negociar: el Barça no és només guanyar, sinó com es guanya. És a dir, l’admiració del món. El cruyffisme econòmic fa que el club sigui viable i tingui lideratge intern i el respecte dels altres.

“El cruyffisme econòmic fa que el club sigui viable, tingui lideratge intern i l’admiració del món”

L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Nacho Corredor, li fa les següents preguntes:

— Per què Barcelona és la millor ciutat del món?

— Perquè és la ciutat on vaig néixer i créixer, de barris i cultura. Una ciutat on pots baixar al carrer, passejar amb els teus fills, parlar amb els comerciants i somniar. Barcelona és la millor ciutat del món perquè està plena de somnis i et permet somniar.

— Per què no tothom creu que Barcelona és la millor ciutat del món?

— A tots aquells que creuen això, millor que no me’ls presenti.

---

SET DE VIDA

1. Referent: La meva mare,Warren Buffet i Barack Obama.
2. Llibre: Cuatro amigos, de David Trueba (m’encantaria coneixe’l)
3. Pel·lícula: Ghost, de Jerry Zucker i Moneyball de Bennett Miller.
4. Cançó: Don’t look up in anger, de Oasis.
5. Racó preferit: El camp de futbol.
6. Lema de vida: Fes el teu camí, no tinguis por i no facis mal, que deia la meva mare.
7. Somni: Veure créixer els meus fills, ser un referent en l’assessorament independent a nivell global i el Barça.