— Veig que per berenar també et mudes. M’havia fet il·lusions que vindries en xandall.
— No, en xandall no.
— No en deus ni tenir.
— No en tinc. I mira que soc fill dels 80 i als nens d’aquella època els vestien en xandall. Tot i que jo era més de pantaló de franel·la i quadro escocès. Però de xandall no.
— Quan et vaig trucar per fer-te l’entrevista vaig pensar que em diries que no. Perquè tinc la sensació que d’un temps cap aquí tothom et busca. Ho vius així?
— No. Tu saps que la nostra feina va per ratxes. Jo tinc casi 50 anys. I hi ha pujades i baixades i ara és possible que jo estigui en un pic. Però com en la qüestió laboral segueixo pensant com he pensat sempre, no em preocupa quin és l’impacte que pugui tenir.
— Què vols dir?
— Doncs que jo ara estic en un pic, tinc més feina i, per tant, tinc més visibilitat. Estic a Rac1 cada dia i i amb el Late Xou un cop per setmana. Un programa, per cert, que ha funcionat mot a nivell d’impactes. Però el meu pensament, digues-li empresarial o organitzatiu, segueix sent el mateix de sempre.
— Aprofitar el moment.
— Sí, però jo aprofito el moment per invertir en el futur. A un metge d’urgències o un cardiòleg no se li diu: “escolti, vostè està fent moltes operacions!”
— T’ho deia perquè sembla que Catalunya t’hagi descobert fa poc quan, en canvi, fa molts anys que et dediques a aquesta feina.
— Perquè he estat molts anys vivint a Madrid. De totes maneres, jo no soc tan conscient d’aquesta repercussió que tu dius. És com quan la Candela Peña m’explicava que ella de vegades interpreta alguna cosa i el director li diu: “m’agrada molt com has fet això, torna-ho a fer” i ella li contesta: “és que no sé què he fet” i m’explica que és perquè de vegades ella hi és, però és com si no hi hagués anat. Doncs a mi em passa el mateix. La forma que jo tinc de treballar ha estat sempre amb l’èxtasi.
— No sé si ho acabo d’entendre.
— Doncs que no sé exactament de què va això.
— Doncs va de què sembla que ara estiguis fent de cop tot allò que no has pogut fer abans.
— És que jo crec que el que estic fent ara no ho hauria pogut fer fa 10 anys. Perquè ara tinc més cap, més anys, faig les coses sense pors. Ara soc molt més lliure que fa 10 anys. Però no m’estranya el que m’està passant perquè he anat fent un camí en què he entès que al negoci de l’entreteniment periodístic et pot arribar a passar això que m’ha passat a mi. Però és que jo tampoc he estat mai ambiciós. Conec l’ofici des de molts punts de vista, com tu, i això és fonamental.
— En quin sentit ho dius?
— En el sentit que quan jo faig ràdio, estic fent ràdio. Quan faig tele, estic fent tele. Perquè hi ha gent que fa tele o fa ràdio i en el fons no estan fent allò. Estan buscant repercussió, visibilitat, o volen ser famosos o fer-se riques. Que a mi em sembla molt bé i és lícit. Jo, en canvi, no estic pel benefici industrial. Soc un assalariat i tinc mentalitat d’assalariat. La meva estrella soc jo mateix.
— Què et va fer tornar a Barcelona?
— Com saps jo estic casat amb el Santi Villas. I quan jo he tingut feina a Barcelona ell l’ha tingut a Madrid i a l’inrevés. Per això sempre hem tingut dos pisos oberts. Recordo que el meu pare sempre em deia: “però vosaltres per què no estalvieu?”. Primer perquè la gent es pensa que els sous de la tele i la ràdio són els dels anys 80 i 90. I no. A veure, jo no sé si hi ha gent que cobra com als 90, que segur que sí, però a nosaltres no ens ha tocat ni crec que m’arribi a tocar mai. I per això teníem dues cases obertes, perquè havíem d’anar on està la feina. I… què m’havies preguntat?
— T’havia preguntat què et fa tornar a Barcelona?
— Doncs a mi em fan fora de Marie Claire, que era una cosa que l’anàvem veient feia temps. Es va anar reestructurant la plantilla fins que de 30 vam acabar sent 5. Era com un Gran Hermano. I va ser el negoci de la meva vida perquè em van indemnitzar després de gairebé 20 anys. Pensa que jo no havia estalviat un duro mai i la indemnització de Marie Claire encara la tinc guardada. I em vaig haver de buscar la vida. Jo tota la meva vida, tota l’estona he estat buscant feina, aixecant telèfons i demanant de fer col·laboracions.
— Quina va ser la teva primera feina?
— Vaig fer de cangur. Va ser l’any 92, quan feia de voluntari olímpic i tenia 17 anys. Jo estava al Reial Club de Polo de Barcelona, perquè jo sempre he muntat a cavall i vaig escoltar que una parella de voluntaris buscaven cangur i els vaig dir: “Jo això ho puc fer”. I recordo que em van dir: “Però tu ets un noi”. A mi em va sorprendre molt perquè jo havia tingut cangurs nois. I aquí em vaig adonar que jo era un noi també.
— Va ser allà?
— Sí perquè hi ha un tipus de mascle que n’està convençut i ho pensa molt tota l’estona. Però jo no penso que soc català tot el dia, ni que soc marica tot el dia, ni que soc mascle tot el dia, ni que soc guapíssim tot el dia. No tinc aquesta consciència de l’ésser constant. Però veig que hi ha gent que sí.
— I com va anar fent de cangur?
— Tota la carrera —Història de l’Art— vaig fer cangurs. I mira, va ser fabulós perquè vaig trobar una oportunitat de negoci. Van descobrir que era més pràctic contractar-me a mi que a una noia perquè no m’havien d’acompanyar a casa després i a les noies cangurs sí, per aquesta por que encara avui continua present a què les violessin o atraquessin. I a mi em donaven diners pel taxi perquè tornés sol, ja que tenia menys possibilitats de ser violat, com efectivament és.
— Què fas quan no tens res a fer?
— A mi m’agrada molt treballar. I ara que estem en un bar, que és com un escenari, et dic que si a mi em fallés tot i no em pogués dedicar a això meu, seria cambrer. Jo seria un bon cambrer o un bon recepcionista d’hotel. Perquè són rituals, ambients civilitzats i jo en els ambients civilitzats funciono. Jo tinc TDAH i no podria estar en un laboratori veient una cèl·lula transformar-se en alguna cosa. Però els espais rituals els porto bé.
— Però jo t’havia demanat què fas quan no fas res. Com et relaxes?
— No em relaxo jo. A mi la relaxació em sembla un privilegi.
— Però a veure, el dia que no tens res a fer, què t’agrada fer?
— Quan no he de fer res no faig res! Soc molt ordenat. I fins i tot si em diuen de fer una cosa, soc capaç de no fer-la.
— Què no imagina la gent de tu?
— El meu ofici és que la gent imagini de mi el que ells vulguin.
— I ja està?
— A veure, moltes vegades la gent com que et veu a la televisió es pensa que jo sempre estic com quan surto a l’Està Passant –TV3–
— I no?
— No, perquè m’haurien d’ingressar en un hospital. Perquè aquest ritme, cardiovascularment parlant, seria impossible.
— Alguna cosa més que la gent no imagini de tu?
— Aquesta entrevista és molt profunda, no? Jo soc una persona que no tinc pressa. Això m’ho diuen molt l’equip del Vostè Primer. Soc una persona lentíssima. Crec que les coses s’han de prendre amb molta calma. La veritat és que gestiono molt bé el temps. Soc molt ordenat. També et diria que la gent m’imagina menys pelut del que soc. A veure si et convenç més aquesta.
— No et depiles?
— No. Una vegada em vaig depilar el cul i vaig pensar que era una idea terrible que no recomano a ningú.
— Quina música t’agrada escoltar?
— Jo no escolto música. Això és una cosa increïble que a la gent la sorprèn molt.
— No ho hauria dit mai.
— Jo no tinc Spotify, ni m’he gravat mai un casset, ni m’he comprat un disc, tampoc soc un torrat de cap tipus de música. No m’interessa gens tenint com tinc (fa una pausa i pica damunt la taula) un extraordinari talent musical! És el talent que jo tinc més desaprofitat.
— Per què dius que tens un gran talent musical?
— Perquè a part que el tinc i tinc oïda i afino, a la meva escola van venir uns japonesos i després de fer proves a tots els alumnes ens van seleccionar a mi i a una altra persona. Ens volien portar al Japó a fer-nos classes de música perquè érem dues persones amb una oïda privilegiada. I vaig dir que al Japó, a aprendre a tocar el violí, no hi anava ni boja!
— Per tant, no deus tenir cap cançó que t’evoqui res.
— La música, si vas a un concert, o a un enterrament, o a una coronació, si has de cantar un salm, si has de ballar, té un motiu de ser fantàstic. Ara bé, dir allò de: “vaig a seure i em poso a escoltar música”, això a mi no m’ha passat en la vida. Jo he estat molt de ballar sevillanes. A mi la música m’emociona per sistema. Però no escolto música. En tot això hi ha una part molt psiquiàtrica que si vols te l’explico.
— Si us plau.
— Això que t’explicaré ara m’ho detecten molt ràpidament els psicòlegs, que és quan els deixo. Quan a mi em diuen: “deixa’t anar”, “vostè s’ha de deixar anar”. I això també deu sorprendre perquè sembla que jo sigui una persona molt deixada anar. I jo els dic: “miri escolti, jo deixar-me anar no em puc deixar anar”. Perquè això de deixar-me anar jo ja m’ho sé. Si jo em deixo anar, no tornaré. Per tant, és menester que jo no em deixi anar. “I vostè està acomiadat com a psiquiatra perquè no ho ha encertat”.
— Per tant, interpreto que vius amb el fre de mà posat constantment.
— Permanentment! I els agrairia a tots vostès que també es continguessin. Perquè hi ha gent que és molt fava. La contenció, la renúncia, l’acció… tenen a veure amb la llibertat. I això de voler arreglar-ho molt tot no té a veure amb la llibertat. Torno a allò de la música d’abans. Jo no podria dedicar-me a la música de cap de les maneres perquè estaria boja. I per això he deixat l’alcohol també, com tu sabràs perfectament, i no em drogo amb absolutament res perquè jo estaria ara boja total. Perquè soc salvatge. Jo estic dissenyat per l’amor.
— Per estimar o perquè t’estimin?
— Per l’amor en totes les seves facetes. I això és un perill total. Jo hauria d’estar subvencionat perquè si jo deixés anar tota la meva capacitat sexo-erótico festiva, no podria fer res més, no podria estar aquí amb tu ara perquè estaria tirat en un harem. Jo podria fer feliç a moltíssima gent, moltíssims catalans i catalanes, però llavors hauria d’estar subvencionat perquè si no, de què visc jo? Et diré més. He tingut la gran sort de néixer en una família treballadora, de les que s’han de llevar per treballar, tots! Perquè si hagués nascut en una família diferent, jo estaria tirat al sofà, caient-me la bava sense fotre res. Perquè jo m’hagués deixat anar.
— Escoltes els teus programes? Et mires a la tele?
— Ara ja no. Al principi sí perquè quan ets més petit tens por a fer el ridícul. De vegades sí que veig que pengen coses a les xarxes i dic: “ui, això ho he fet jo?”. Per allò que et deia abans de la Candela Peña, que a vegades hi soc però no vinc.
— Ara ja no et fa por fer el ridícul?
— Gens. Jo treballo amb el ridícul. A mi els límits de l’humor me la bufen, però mira, jo vull saber on estan els límits del ridícul. Si el ridícul està aquí, doncs anem una mica més enllà.
— Ets hipocondríac?
— No, però vaig al metge si cal. A mi als 35 anys em feien mal els genolls i gairebé no podia caminar. Ho vaig deixar passar i aquell dolor, mai més. Ara en tinc un altre i penso, aquest deu ser el de vora els 50. I n’hi haurà un que m’acabarà matant.
— Com celebraràs els 50?
— Això de complir anys no ho celebro gens. M’és totalment indiferent.
— I que cada vegada hi hagi més espelmes al pastís, t’angoixa?
— No. Jo crec que hi ha una sensació del pas del temps i la vellesa, de com canvia el teu entorn, de com envelleixen els teus pares, el teu marit, el teu cavall, els nebots que es fan grans, els fills que marxen de casa… i tot això et va acostant a la mort. Que hi penso molt en la mort jo.
— De quina manera penses en la mort?
— Doncs penso en com serà. La meva i la del meu entorn. Parlar de la mort és el gran elefant a l’habitació. I a mi m’agradaria acostar-m’hi amb una certa responsabilitat. Per això vaig deixar de beure. Per això intento votar opcions que defensin una ciutat amb menys cotxes o per exemple, intento creuar mirant perquè no m’atropellin i el que és més important, intento no atropellar jo. Com que estic interessat en una mort responsable, tampoc vull ser el responsable de cap mort. (riu)
— Hi ha algun viatge que t’hagi canviat la vida?
— No. Jo no soc gens de viatjar. Jo, com el meu pare, penso que l’oci és horrorós. He viatjat molt per feina i està molt bé i s’ha de viatjar molt. Però ja en tinc prop de 50 i crec que ara han de viatjar els que no han viatjat.
— Tens el telèfon d’algun polític?
— No. Crec que no… ah sí! Però no contesto mai.
— T’escriuen missatges els polítics?
— Sí, és probable que sí. Però no els contesto mai. No contesto mai el telèfon en general.
— No viatges, no escoltes música, no contestes el telèfon…
— I cada cop follo menys. O sigui, estic perfecte. M’he tret del damunt gent pesada.
— Amb què t’agrada gastar-te els calés?
— Amb tot. No soc gens rata. I ara el mes que ve vull fer un exercici: comprar-me només el menjar indispensable. Perquè trobo que a mi m’ha passat per sobre el capitalisme i el consumisme. Jo soc un animal consumidor i a mi em provoca una gran felicitat gastar.
— Perquè te’ls deus haver pogut gastar…
— Jo recordo no tenir un duro i gastar. M’agrada gastar i comprar coses bones, perquè duren més. I crec que tothom hauria de tenir dret a l’accés al bon disseny. Per tant, hem de votar opcions que estiguin a favor de la creació de riquesa per a tothom i repartida.
— Ho veus factible en l’àmbit polític?
— Jo no sé si serà factible o no, però és l’única solució.
— Si et perds on et busco?
— Tu truca’m que tens el meu telèfon. Als polítics no els hi agafo, però a tu sí.
— Pensava que em diries a Formentera.
— A Formentera… a veure fins quan es podrà pagar això! Perquè jo hi he anat sempre, però compartint casa, i tu també. Vols que et confessi una cosa?
— Si us plau.
— Que a mi Formentera m’agrada molt. Però a mi la platja mai m’ha agradat. Ni de petit. I a casa meva han estat tots molt mariners, però a mi no m’agrada la platja. O sigui, a veure repassem: no m’agrada la música, no m’agrada la platja, no follo, no bufo espelmes, no em depilo i no contesto a ningú el telèfon… i Formentera pels de Formentera. I nosaltres a casa amb les superilles, ben fresquets.
— Tens por que aquest moment dolç s’acabi?
— Mira, jo estic preparat per menjar cartró.
— Quan s’acabi el caviar?
— Això es com el llibre aquell de la Carmen Posadas no? Hoy caviar, mañana sardinas. Doncs això mateix. Si caviar, caviar i si sardines, sardines i si cartró, cartró. I saber això et dona autonomia i llibertat d’acció que és el que els xoumans i periodistes necessitem.
— Quina part de responsabilitat té el Santi Villas en l’èxit de Marc Giró?
— Santi Villas és el senyor que possiblement, i no perquè sigui el meu marit, sigui la persona que sàpiga més de televisió dels que jo conec. I a mi m’ha dirigit molta gent. I l’èxit del Late Xou és seu, claríssimament. Perquè fa una tele clàssica.
— Hem de tornar als clàssics a la televisió? Estem abusant massa de la dictadura de la modernor?
— Els canals que tenim ara de comunicació, tots són extraordinàriament vàlids. Depèn de la gestió que tu en facis a nivell emocional. La televisió clàssica o convencional segueix funcionant perquè és l’alta costura. I jo que he treballat molts anys en moda et diré que, per vendre un pintallavis a les xarxes abans Chanel ha de fer alta costura. Doncs la televisió clàssica és l’alta costura. I costa diners.
— El Late Xou és alta costura?
— Miri, a vostè el programa que estem fent li pot agradar més o menys, jo li podré agradar més o menys, però indiscutiblement el que jo faig a RTVE Catalunya és un molt bon programa de televisió i m’atreviria a dir, mira quins ous que tinc, que és possiblement el millor programa de televisió que s’està fent actualment.
— Com t’agrada prendre’t el Cola Cao?
— Sempre amb molts grumolls, amb pasterada i amb llet sencera. I m’agrada fer bombolletes fins que surt del got.
