Nacho Corredor és politòleg i soci fundador de la consultora BeBartlet. També és analista polític en diferents programes i tertúlies de televisió i ràdio. Es va formar a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) on va aprofitar el seu temps lliure per fundar Deba-t.org. Ha treballat en el sector públic com a assessor del Govern central i en el sector privat com a consultor de Llorente & Cuenca. La consultoria li ha donat ordre mental, mètode i negoci.
Ha sigut escollit com un dels líders emergents del panorama espanyol, segons l’Ambaixada britànica, i l’any 2022 va escriure el llibre El activismo tranquilo (Ariel) que és un manifest subjectiu a favor de la convivència. “Tomar partido sin ser partidista”. Al partit! O més ben dit: a l’entrevista!
— Nascut a Cantàbria, crescut a Catalunya i treballant a Madrid.
— M’agradaria estar encara més a Barcelona… Un dia em vas dir que era la millor ciutat del món i crec que és la millor ciutat del món per viure. S’han de generar les oportunitats perquè també sigui la millor ciutat del món per treballar.
— Per què va estudiar Polítiques?
— Tenia 17 anys, feia entrevistes a polítics al Canal Blau TV i ho enviava a la premsa catalana. El Guillem Carol va llegir l’entrevista que li vaig fer al Carles Campuzano durant la campanya electoral de les generals de 2008 i em va dir que em volia conèixer. El Guillem estudiava Polítiques a la UPF, era membre de la FNEC i em va presentar un grup de gent que per a mi era un món nou de polítics i persones que dedicaven el seu dia a dia a parlar de política. Va ser inspirador.
— “Quan arribi la inspiració, que m’agafi treballant”, deia Picasso.
— Vaig començar a freqüentar la UPF abans de matricular-m’hi com a estudiant. Vaig fer el treball de recerca sobre el procés de pau de Rodrigo Zapatero amb ETA i la Fundació Ernest Lluch em va donar un premi. El jurat em va dir que si m’agradava el periodisme polític fes Polítiques i després, Periodisme.
— Dos vells coneguts: política i periodisme.
— Més tard vaig decidir que no volia fer periodisme polític perquè el periodisme descriu la realitat política, però m’interessaven més les eines que vaig adquirir al voltant d’un ecosistema que em va enriquir molt. Era el moment d’ebullició del 15M a Espanya i jo volia participar de la cosa pública.
— Va ser president-fundador de Deba-t.org.
— Vam fundar Deba-t.org farà una quinzena d’anys i avui encara continua. Convidàvem a polítics i empresaris amb l’objectiu de generar complicitats entre gent que pensava diferent. Alguns mitjans com El Periódico van tenir la vocació d’incorporar noves veus a l’ecosistema. Tenia 21 anys i vaig començar a ser columnista, em va fer vertigen i vaig marxar a Madrid.
— Vertigen barceloní?
— Era un recent graduat donant la meva opinió sobre lo humano y lo divino i vaig pensar que allò tenia un recorregut molt limitat. Em va sortir una oportunitat professional a Madrid i vaig marxar. Des de llavors he continuat participant en la cosa pública i contribuint als mitjans com a forma d’activisme tranquil o compromís cívic. Els mitjans són feina dels periodistes i els professionals liberals no hi participen sobretot per estalviar-se problemes.
“M’aproximo al debat públic des del respecte a la diferència i per tant, amb una vocació de construir i no de destruir. El debat com a format no té una vocació de transacció d’idees sinó d’exposició i això no m’interessa gaire”
— Quins problemes?
— Compartir la teva opinió en públic té uns costos, tot i que jo ho faig i tampoc em genera tants problemes. És la meva forma d’aproximar-me al debat públic des del respecte a la diferència i per tant, amb una vocació de construir i no de destruir. La gent intel·ligent respecta que hi hagi gent intel·ligent que pensi diferent.
— Què és el més important per a un bon debat?
— Escoltar-se és bàsic. L’estructura del debat normalment no està feta per escoltar sinó per parlar. Es veu molt clar en campanya electoral. Pocs escolten allò que diuen els altres perquè el debat com a format no té una vocació de transacció d’idees sinó d’exposició i això la veritat és que no m’interessa gaire.
— Escoltar abans de parlar.
— Exacte. M’interessen els espais de deliberació o intercanvi de coneixement. Una de les problemàtiques de la dinàmica política és la publicitat que es dona als debats. Emetre pactes en streaming pot semblar transparent, però és un format per a no construir. Els debats que tenen més sentit són aquells on s’escolta. L’empatia és molt important en la construcció de la conversa pública i la convivència.
“L’empatia és molt important en la construcció de la conversa pública i la convivència”
— L’empatia.
-Malauradament, l’empatia no destaca en la conversa pública. A finals de juliol vaig estar al Nueva Economía Fórum i parlàvem de tots els pactes que podien haver-hi després de les eleccions. Se’m van apropar un parell de persones sorpreses perquè no els tractava com a marcians.
— Marcians?
— La conversa pública és més aviat destructiva, però una de les màximes de la societat és conviure i per això cal escoltar, entendre, empatitzar i assumir que s’ha de compartir un espai i un temps en un context de persones.
— Per què va emprendre BeBartlet, gabinet d’incidència pública?
— Vaig estar quatre anys treballant com a consultor a Llorente & Cuenca que ara és un dels nostres accionistes minoritaris. Vaig aprendre molt i la consultoria és un espai on t’hi has de passar un temps, però no massa temps perquè és molt intens. La consultoria em va donar ordre mental.
— Ordre mental.
— La meva tendència no és l’ordre mental, però la consultoria em va donar mètode i lògica de negoci. És tot un repte vendre un servei professional en la mesura que implica confiar en algú i la capacitat que té aquesta persona per generar valor. Després vaig treballar un parell d’anys a l’Administració coincidint amb la moció de censura de Pedro Sánchez. El meu dia a dia va canviar d’una setmana per l’altra. Va haver-hi dues eleccions l’any 2019, l’estructura del govern en funcions estava una mica aturada i vaig tenir temps per donar moltes voltes sobre què volia fer.
— El somni i la realitat d’emprendre.
— Vaig coincidir molt amb l’Adrian Jofre que també venia del món de la consultoria i acabava de tornar dels Estats Units. Volíem fer alguna cosa diferent i vam posar en marxa BeBartlet tot just un parell de setmanes abans de la pandèmia.
— Què és la intel·ligència competitiva?
— Les empreses han de prendre decisions i necessiten interpretar la informació a la qual tenen accés. Durant el procés, vaig ajudar moltes multinacionals a prendre decisions sobre on invertir analitzant riscos polítics de zones geogràfiques. M’ho vaig passar molt bé perquè vaig treballar amb gent com José Antonio Zarzalejos o Jordi Sevilla. Els meus clients eren multinacionals amb presència a Espanya o empreses espanyoles amb vocació internacional. Els directius rebien una alerta amb informació rellevant i de context més enllà del soroll a l’abast de tothom i també els ajudàvem a prendre decisions i actuar en moments de tensió.
— Què ha de tenir un bon líder?
— No soc massa teòric del lideratge perquè crec que els millors líders es treballen amb el pas del temps però no són producte ni conseqüència d’una metodologia. Així doncs, crec que els líders que inspiren han de tenir molta consideració per a la seva comunitat. Han de respectar aquells que l’estan tractant amb respecte.
— Un respecte mutu entre líders i comunitat.
— No és habitual… De fet, és una forma de generar una dinàmica i una lògica de participació, integració, col·laboració, co-creació i sobretot cooperació que és la millor forma de competir. Un líder ha de saber cooperar, pensar en el llarg termini i compartir un espai de convivència. La nostra participació en una comunitat té un impacte en les societats que construïm. Un dels llibres que més m’ha inspirat es titula Solo en la bolera de Robert D.Putnam.
“Els millors líders es treballen amb el pas del temps i han de tenir molta consideració per a la seva comunitat, però no són producte ni conseqüència d’una metodologia”
— Solo en la bolera?
— Aquest llibre explica que les societats més democràtiques són aquelles que s’interrelacionen i dediquen temps a generar complicitats i confiança entre tots aquells que pensen diferent. Algú podria dir que això és una frivolitat com el networking, però la seva aportació al debat públic és que aquesta relació entre diferents genera el Bridging Social Capital que vol dir ponts entre societats que necessiten interrelacions.
— Els líders de demà ja no són com els líders d’ahir.
— El pas del temps ens ajuda a aprendre i fer les coses encara millor. Hi ha lideratges que al segle XX eren admirats i que avui serien del tot intolerables, sobretot aquells líders amb tics autoritaris. Ara bé, segur que hi ha líders amb tics autoritaris que resulten atractius en el nostre imaginari històric. Margaret Thatcher era autoritària. El vector generacional explica moltes coses sobre les dinàmiques socials perquè el poder s’exerceix de generació en generació, però crec que l’edat no és un factor determinant per a gairebé res.
— L’edat és només una xifra.
— Una persona de 70 anys em va dir fa poc que jo era molt jove i li vaig respondre que José Maria Aznar era president de Castilla i Lleó amb només 34 anys o que Felipe González era secretari general del PSOE amb només 32 anys. Li vaig preguntar a aquesta persona què feia amb 30 anys i em va dir que era conseller delegat d’un banc. Així doncs, el temps havia passat per a ell i entenia la joventut des de la lògica del seu pas del temps.
“Les societats més democràtiques són aquelles que s’interrelacionen i dediquen temps a generar complicitats i confiança entre tots aquells que pensen diferent”
— “Juventud, divino tesoro”, escrivia el poeta Rubén Darío.
— Sovint s’agafa la joventut com a determinant i diferenciadora, però no té perquè ser així. La gent gran té més experiència que la gent jove? Potser sí, o potser no. També hi ha gent gran que ha tingut una vida molt avorrida, sense emocions, sense estimar… El pas del temps contribueix a la perspectiva però no és per si un atribut, de la mateixa manera que l’absència del pas del temps no és un demèrit.
— El temps dona sobretot perspectiva.
— Tant l’Adrian Jofre com jo som fills únics i no ens agradava gens quan ens posaven amb els cosins petits al sopar de Nadal. Nosaltres volíem menjar a la taula dels grans perquè és allà on s’escoltaven i s’aprenien coses interessants que potser llavors no enteníem. S’intenta parcialitzar als joves però és una forma de limitar i controlar l’intercanvi de coneixements dins una societat alhora que genera externalitats negatives en la conversa pública. Que el nen no ens molesti, pensen, però el nen aprèn quan interactua amb els adults.
— Elogi de la joventut que creix.
— La democràcia és molt recent al nostre país i es construeix amb la generació de finals dels 70 i 80. Són les persones que han liderat la nostra societat fins fa gairebé una dècada i que sempre sortien a la televisió o dirigien empreses. Alfredo Pérez Rubalcaba era el gran exponent que havia sigut ministre als anys 90 i també va ser candidat a la presidència l’any 2011. La crisi financera, el 15M, l’aparició de Podemos o Ciutadans va suposar una sacsejada als mitjans i a la política.
— Posi’m exemples.
El president de la Generalitat o la presidenta de Madrid van començar a exercir el seu càrrec amb menys de 40 anys. Polítics com Pere Aragonès o Isabel Díaz Ayuso o presentadors com José Yélamo o Marc Calderó no han arribat fins on han arribat per ser joves, sinó perquè són professionals i han trobat l’oportunitat d’exercir un paper important a la societat.
“El poder s’exerceix de generació en generació, però crec que l’edat no és un factor determinant per a gairebé res”
— Professionals joves o joves professionals?
— Si mencionem l’estat biològic en el fons estem caricaturitzant l’aportació d’aquestes persones a la societat. Pere Aragonès exerceix de jove a la Generalitat? No, però prioritza determinats valors post-materials respecte a allò que Jordi Pujol tenia dins el seu imaginari i impregna una lògica generacional que no té res a veure amb la seva edat. Pere Aragonès no m’interessa en la mesura que és la veu dels joves, sinó que és el símptoma d’una època.
— Què és l’activisme tranquil?
— L’activisme tranquil té a veure amb el compromís cívic i amb la forma com ens relacionem amb la societat. L’activisme tranquil és un llibre que no hauria escrit, però que em van demanar després d’una conversa com aquesta amb el meu editor. Li vaig dir que no ho tenia massa clar perquè no volia escriure un llibre de ciència política on hagués de traduir conceptes aliens. Em va dir que expliqués que havia fet a la universitat i com s’havia generat una comunitat de confiança entre nous referents institucionals de diferents partits. L’editor em va dir que això era una forma d’activisme tranquil.
— “Tomar partido sin ser partidista”.
— Tenim una concepció agressiva o reivindicativa de l’activisme. Un activisme que es troba més al carrer que als despatxos, quan probablement una persona que vol anar a una manifestació i una altra que dedica el seu temps lliure a la societat també es poden entendre i generar complicitats malgrat tenir visions diferents. És el compromís compartit amb l’entorn.
— Com són les relacions entre Barcelona i Madrid?
— Les relacions polítiques no passen pel seu millor moment i això que hi ha una distància física molt curta entre les dues ciutats. Hi ha un intercanvi empresarial constant. Una sala d’espera del Pont Aeri o alguns viatges en AVE són una bona radiografia del pas del segle XX al XXI. Molts dels meus clients viuen a Barcelona, però passen una part important de la setmana a Madrid. Hauríem d’aspirar a què també hi hagi gent de Madrid que vingui a treballar a Barcelona.
— L’efecte capital…
— És veritat que hi ha un efecte capital que condiciona la potència econòmica de cada ciutat i també hi ha una estructura administrativa forta que genera una economia de despatxos, consultores o restaurants al seu voltant. Tot i que Madrid ha tingut una posició de lideratge més còmoda, Barcelona també ha perdut oportunitats durant la darrera dècada.
— Per què?
— Potser perquè és la millor ciutat del món i no hi havia la necessitat de creure que se l’havia de cuidar. Els ecosistemes empresarials i culturals són conseqüència de decisions que prenen tant les persones com les institucions. M’agradaria que l’ecosistema d’oportunitats que té una ciutat com Madrid també estigués a Barcelona i que Barcelona sigui un pol magnètic del sud d’Europa sense competir o comparar-se amb Madrid. Barcelona és un pol pel que fa a la seva identitat, però no ho ha estat necessàriament en la seva praxi.
“Una sala d’espera del Pont Aeri o viatjar en AVE és una bona radiografia del pas del segle XX al XXI”
— Mala praxi a Barcelona?
— En l’última dècada s’han pres molt males decisions a Barcelona com, per exemple, viure en un context de permanent incertesa que no ha contribuït al territori. Barcelona és la millor ciutat del món, però també hi ha moltes ciutats que tenen port, que es troben al Mediterrani i que posen facilitats. A Barcelona se la critica sobretot per no haver sigut sinònim de certesa i per no haver posat les coses fàcils a nivell empresarial. No tens una recepta guanyadora si barreges incertesa amb dificultats.
— Quina és la recepta guanyadora?
— Tenim tots els elements per poder ser l’ecosistema ideal. Fa milers d’anys quan algú s’havia d’establir a la península ibèrica, ho feia abans al Mediterrani que al centre d’Espanya. Aquí s’han pres males decisions per la incertesa i les dificultats. Hem de ser conscients de l’oportunitat d’un temps que passa molt de pressa. La pèrdua d’oportunitats té avui un impacte molt més gran que durant els anys bons de Barcelona, entre els 90 i els 2000. Ha sigut negatiu posar la ciutat en pausa entre el 2010 i el 2020.
— Fins a quin punt?
— L’elit de la ciutat ha utilitzat aquest diagnòstic per atribuir tota la responsabilitat de tot allò que passava als polítics i, en aquest procés de fílies i fòbies de l’ecosistema institucional també ens hem carregat una part de la reputació de la societat. Hem llegit en premsa internacional crítiques a la ciutat de Barcelona de gent que viu, treballa, inverteix i dedica la seva vida a la ciutat de Barcelona.
“Hem llegit crítiques en premsa internacional a Barcelona de gent que viu, treballa i inverteix a la ciutat. La virtut i el defecte de Madrid és que creuen en ells mateixos”
— “El hàndicap de Barcelona és la seva baixa autoestima”, alerta Pau Relat.
— La virtut i el defecte de Madrid és que creuen en ells mateixos. T’ho has de creure si vols que et prenguin seriosament.
— Ens falta més col·laboració publicoprivada?
— La col·laboració publicoprivada és imprescindible per al desenvolupament econòmic de les ciutats i no pot estar limitada al fet que una empresa privada doni un servei a l’administració i que l’administració pagui per aquest servei. Això no és col·laboració publicoprivada, sinó una licitació. Això s’ha de continuar fent però la col·laboració publicoprivada és que el públic comparteixi un diagnòstic de necessitats amb el privat i facin coses junts per solucionar-ho.
— Quin paper ha de tenir el privat?
— El privat té una gran capacitat d’atraure inversions i Barcelona Global és un bon exemple d’organització que es dedica a generar dinàmiques de col·laboració entre el públic i el privat. Hem de caminar cap a societats que normalitzin la interacció, la col·laboració i el treball conjunt entre el públic i el privat. Hem d’exigir més compromís públic als privats i més relació amb la ciutadania als públics. No podem deixar la col·laboració publicoprivada com a mera contractació de l’administració pública als privats perquè això és una transacció que genera activitat econòmica i una externalitat positiva, però no és col·laboració.
— Com és la seva dieta informativa?
— Soc subscriptor de cinc mitjans de comunicació: La Vanguardia, El País, El Confidencial, El Diario.es i Infolibre. La meva forma d’accedir a la realitat del nostre país és a través dels seus protagonistes que són les fonts primàries. És el mateix que hem parlat de la construcció de comunitat i interacció entre diferents però aplicat a la bombolla de la societat de Madrid.
— Com accedeix a les fonts primàries?
— Prefereixo fer un sopar que no pas un dinar de negocis. Quedo amb molts polítics i periodistes per dinar, així com amb altra gent que està connectada amb el seu espai de generació de l’actualitat. Sortir als mitjans et permet tenir una interacció amb algú que no coneixes alhora que generes compromís cívic. Segur que hi ha gent que si no sortís als mitjans no accediria a quedar amb mi, però el cert és que et permet parlar amb els protagonistes.
— Com gestiona aquesta informació?
— Durant els dies previs a les eleccions generals vaig tenir moltes converses amb molta gent implicada però no ho feia amb una vocació periodística de publicar allò que m’explicaven. Jo no vaig voler ser periodista perquè em vaig adonar que no hauria sigut un bon periodista en la mesura que creia que per arribar al fons d’algunes converses no havia de ser una transacció d’informació, sinó una vocació de compartir coneixement.
“Jo no vaig voler ser periodista perquè em vaig adonar que no hauria sigut un bon periodista en la mesura que creia que per arribar al fons d’algunes converses no havia de ser una transacció d’informació”
— Quina mena de coneixement?
— Un coneixement que s’adquireix, es passa per un filtre i es reinterpreta des de la lògica de prendre partit sense ser partidista i des de la subjectivitat d’una persona amb una edat, unes experiències i una ideologia. És enriquidor. M’he fet un llistat de persones per conèixer i llibres per llegir. Aquesta és la meva forma d’accedir a la informació.
— Quin és el present i el futur del negoci del periodisme?
— Els grans mitjans tenen estructures que van ser pensades en el passat i són els que tenen més dificultats a l’hora d’adaptar-se a altres lògiques econòmiques. Hi ha tot un món de possibilitats amb les plataformes i els nous mitjans. La publicitat és un món en transformació i els anuncis tal com els coneixem ja no tenen sentit. De fet, em sobta que no existeixi encara més una forma de model de negoci a través dels grans rics que tenen un compromís cívic i que contribueixen a un ecosistema de més qualitat informativa i més capacitat d’interpretació de l’actualitat, de la mateixa manera que també contribueixen a una ONG.
— La fórmula Jeff Bezos amb The Washington Post.
— Una ciutadania informada amb capacitat d’interpretació genera un context de més estabilitat, més previsibilitat i millors escenaris per al món econòmic. Per tant, em sobta que no hi hagi més iniciatives per part de gent que entén que la informació de qualitat, l’accés al coneixement i a l’anàlisi té un impacte en la societat que construïm. S’hi haurien de dedicar més diners encara que impliqui perdre’ls a curt.
— L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Oriol Pinya, li fa les següents preguntes:
1) Com refundem la democràcia en un món polaritzat pels filtres imposats per les xarxes socials?
— Quan analitzem, d’aquí uns anys, l’impacte d’Internet en la configuració de l’espai públic de la darrera dècada ens posarem les mans al cap. Prefereixo que sigui un humà amb criteris tecnològics qui m’ordeni la informació que no pas llegir de forma desordenada coses que no m’interessen per Twitter.
2) Quin és el poder real de Twitter?
— Si Twitter és realment una àgora pública contemporània llavors no podem actuar com si fos una fàbrica de sabates. Twitter és un espai corporatiu compartit per moltes persones que condiciona l’estat d’ànim de molts països. Qualsevol liberal hauria de veure un problema en el fet que hi hagi una concentració de poder tan gran a Twitter i que sigui el canalitzador de la conversa política d’una part del món. Alhora, aquesta xarxa està en mans d’una persona que controla una companyia amb un problema de governança i sense cap mena de check and balance. Twitter i Facebook no són una fàbrica de sabates.
3) Quina serà la revolució de les xarxes?
— Aquesta mena d’espais no funcionaran en el futur com ara i sinó anirem cap a contextos més distòpics. La democràcia sempre s’ha basat en una fal·làcia que hem acceptat feliçment i que ens ha servit per organitzar-nos prou bé.
“Twitter i Facebook no són una fàbrica de sabates”
4) Quina fal·làcia?
— La fal·làcia de la informació perfecta per part d’aquells que participen en els processos de decisió de la democràcia. Quan es diu que la gent que vota té informació perfecta és mentida i això fa que veiem cada cop coses més perilloses. Em refereixo a tot allò que contribueix a desinformar, sobreinformar o dificultar-nos el nostre criteri sobre allò que ens envolta. Els reptes de l’any 2023 són més complexos que els de l’any 1900 i cada vegada ho seran més.
5) Quo vadis Catalunya i Barcelona?
— Catalunya sense Barcelona no seria Catalunya. La direcció que pren Barcelona condiciona Catalunya. Barcelona ha començat un temps nou i difícil de gestionar des de les institucions però mereix que lògiques antagòniques tinguin la capacitat de compartir diagnòstic. Això és el que permet integrar visions diferents de la ciutat i un projecte a llarg termini. No s’ha integrat la lògica de la diversitat i l’antagonisme entre dues visions a l’hora de prioritzar quins han de ser els reptes de ciutat. S’ha de pensar en la Barcelona del futur entre diferents persones i lògiques que aguantin el pas del temps.
SET DE VIDA
-Referent: Pasqual Maragall.
– Llibre: Alicia en el Pais de las Maravillas.
– Pel·lícula: La Dolce Vita, de Fellini.
– Cançó: Agapimú, Ana Belen & Ojete Calor Feat.
– Racó preferit: Somewhere in Menorca.
– Lema de vida: Millor un mal acord que un no acord.
– Somni: Viure 100 anys i dedicar-ne la meitat a la lectura.
