— L’última vegada que vaig venir va ser per veure Travy, una obra agredolça i basada en la família Pla-Solina. Quan presenteu espectacles així, tan vinguts “de fora”, què hi pinta La Perla 29?
— Des del principi La Perla 29 no volíem ben bé que això fos un teatre, sinó un centre de creació. D’arts escèniques. De vegades per a fer aquests “fitxatges” seguim uns criteris nostres, però molt sovint la relació amb els creadors ens fan canviar els nostres criteris o incorporar-ne de nous. Per exemple, de vegades fem coses amb ells a l’escenari, veiem que queda bé, i és aleshores quan li busques una justificació. No volem ser un teatre de programació clàssica, sinó un centre. A banda, és que tampoc podem fer-ho tot. No podem omplir tot el calendari nosaltres sols. I, pel que fa a Travy, és el tipus d’obra que a nosaltres ens agradaria haver fet.
— Ah, sí? Però tu no ets de la família Pla-Solina.
— Ja ho sé, ja ho sé. Dic precisament que nosaltres no sabem fer això, i que per tant ens agradaria haver-ho fet nosaltres. És retòric. El públic avesat a venir ve a descobrir, i els oferim elements perquè puguin comparar i diversos mons per obrir. A banda, com que nosaltres tampoc no ens volem avorrir de nosaltres mateixos, així ens refresquem. I ens fan canviar les coses, ens modifiquen els punts de vista!
— Passa sovint, això?
— Recordo l’intercanvi d’idees que es va produir durant la roda de premsa, vam tenir una llarga conversa sobre la tradició dels pallassos de carrer a Catalunya els anys 70, el passat amb Comediants, en Claret… Aquests intercanvis són profundament interessants.
— Ara ho heu fet amb la Ludwig Band.
— Artemi, el cambrer abstemi, sí. És explorar el braç teatral de la Ludwig Band, és un musical. Aquí ja no és “La Perla 29 presenta”, que són casos on jo puc dirigir o no dirigir, sinó més aviat “La Perla 29 convida”, i nosaltres descansem més. O bé un entremig: els fem una oferta econòmica, ells busquen finançament per altres bandes i després tenen l’espai per tres setmanes i un mes per assajar. Nosaltres aleshores podem intervenir amb els nostres tallers, o amb el nostre personal. És com un semiencàrrec, per tal d’impulsar una obra i fer que sigui possible, i després que vagi allà on vulgui.
— Per tant, saps delegar.
— Vull delegar, compartir, col·laborar, sense perdre l’ADN de La Perla 29. O bé transmetent-lo.
— Interessant. Quin és, aquest ADN?
— Uf. A veure com t’ho explico. Mira, deixa’m dir-te una cosa: enguany presentem Tots Ocells, que toca el conflicte entre Israel i Palestina, on l’autor fa que un noi jove sigui estudiant de l’ADN. D’aquests científics que exploren el genoma humà, etcètera. Li interessa saber quins trets d’una ètnia són naturals i quins són culturals, quina part de la seva organització social, política, humana, jurídica forma part del seu ADN i quines venen només del costum. Cromosomes o Univers. Com es pot saber?
— Oriol. L’ADN de La Perla 29.
— D’acord. A veure. Primer, l’espai: la ubicació, la gent, el públic. Segon, el discurs: la tria del missatge, de l’estètica, de la paraula, el to, la manera com ho diem. Tercer, la selecció d’obres, que va relacionat amb els anteriors. I també el grup de producció: som una companyia i també una fàbrica. Som alhora músics i segell discogràfic, per entendre’ns. I un segell és una marca, un certificat d’autenticitat, una pàtina que es nota. L’equip és una estructura que es manté: el disseny, l’espai, els actors (que van canviant, encara que alguns ja siguin família).
— I l’ADN de l’Oriol, hi és?
— Hi ha més gent que coneix el teatre de la companyia Complicité que no pas el seu director. Nosaltres som una barreja d’espai, equip. I jo mateix: una estètica, un discurs. Per exemple, jo admeto que a mi em mou la bellesa. Però què és, la bellesa?
— Tothom sap què és, però ningú la sap definir.
— Exacte. És una bellesa en la forma, però també en el fons. Una història que sigui de veritat. Si no saps que hi ha veritat, perd molta bellesa.
— Gaudí ja ho deia, que una forma de saber la veritat és buscar en la bellesa.
— I viceversa, suposo. El teatre també és un mirall de la realitat, una eina de cohesió social, i la bellesa el que fa és donar-hi un sentit. La bellesa uneix la forma i el fons, i aquesta és la meva obsessió. Tota l’estona.
— El “com”.
— El “com” també pot agafar protagonisme en ple procés creatiu. Com en les relacions sexuals, oi? En el sexe el “com” és bàsic. I no està planificat, normalment. Doncs en teatre és igual, no es pot defugir el “com”. Fixa’t una cosa: quan intentem captar una imatge fidel d’una obra de teatre, el vídeo normalment no serveix. Serveixen les fotos, les bones fotos. Les instantànies, els instants. Un vídeo pot ser aproximatiu, o servir a nivell arxivístic, però el que més s’aproxima a una obra de teatre és una bona foto. La foto transmet l’emoció del moment, t’ensenya el “com”, i aleshores entens el “què”.
— I el teatre no té talls.
— Exacte, i no pots agafar els ulls d’un espectador, com fan les pel·lícules, i posar-los en un focus determinat. No podem fer primers plans, o plans americans, o després passar a panoràmics. Però el que sí que podem fer és que l’espectador es fixi en un detall concret, en un moment determinat. El “com” són aquelles herbetes del nostre Macbeth, que les vam posar pensant en la llum que hi tocava.
— En la llum?
— Sí, vam col·locar les herbetes només per la llum com hi queia. Hi donava un caràcter d’antiguitat.
— Recordo una sensació semblant en la sorra del vostre Cyrano.
— Més o menys. Però les herbes del Macbeth.
— I com era el món, abans de la Biblioteca Nacional?
— La Perla 29 volia ser ja aleshores un projecte que no gastés les seves energies en cada obra, que aquesta energia es mantingués i es transmetés. Emmagatzemar-la, i enllaçar-la amb altres idees. No teníem espai propi i ho fèiem tot en diversos llocs, però provàvem de marcar empremta tant si era a la Beckett com a la Villarroel o al Romea. I llavors vam voler fer un Misantrop en un espai no teatral.
— I allí va venir la nova era.
— Tothom en teatre vol tenir una casa, un lloc, “a casa que vull que la mar la vegi, i uns arbres en fruit que me la festegin”. Per això aquí hi tenim espectacle, bar, tallers, màquines, tramoies… M’agrada molt l’escenografia, encara que no sigui escenògraf. La Perla 29 vol ser sempre molt artesanal. Saps com la defineix, en Richard Sennett, l’artesania?
— Digues.
— És allò que, quan ho contemplem, podem imaginar-hi el procés de creació.
— Bona.
— Buscàvem, per tant, un espai no teatral per a fer El Misantrop, i durant un any que era l’Any del Llibre la senyora Lamarca, la directora de la Biblioteca, ens va permetre fer-ho a la part de dalt. És a dir, a la biblioteca mateixa, entre els llibres i enmig d’una exposició que hi havia sobre Dalí i una altra sobre Cervantes.
— Allà al mig?
— Allà al mig. A més, el Misantrop és un intel·lectual, algú que trenca les normes, i ja ens anava bé situar-lo en una biblioteca. Va ser emocionant, després, quan ens van presentar l’espai de baix. L’hauries de veure amb els finestrals oberts. El cas és que vaig proposar de fer-hi una Antígona, i des d’aleshores que som aquí. Soc conscient que això no és nostre, però. Que consti. Això és dels ciutadans, hi som de passada.
— Com valores la iniciativa de Butaques Plenes que vam viure fa uns dissabtes?
— Molt bé, nosaltres hi vam participar, l’estructura és molt important. El sistema, que aguanti, que es reforci. És molt important l’estructura perquè el teatre és l’únic art on els actors i els espectadors han d’estar vius al mateix temps, i és per això que funciona tant com a eina de cohesió social. Antonio Monegal deia que hem de ser molt permeables en l’actualitat, i per tant que passin coses organitzades per la comunitat cultural, la pública i la privada, és crucial.
— El “nosaltres”.
— Exacte, el “nosaltres” privat i públic. Més que butaques plenes, però, l’important és veure que s’han gastat energies en sacsejar el panorama. A més, et diré que nosaltres ho notem molt, quan les butaques estan plenes. Es crea una electricitat diferent, entre els actors i la companyia. Un “bon rotllo” que es nota a l’escenari.
— Estem en un bon moment teatral?
— Jo sempre tendeixo a pensar que estem en un bon moment. Sempre, en la vida. El teatre sempre està en crisi, és precari, és car de fer, has de fer-lo moltes vegades perquè surti a compte… Però ja està bé així, perquè quan s’industrialitza perd la connexió amb els espectadors. La crítica també ens ajuda a millorar, però no el fet de criticar per criticar, sí el pensament crític. Però jo sempre penso que en el fons no hi ha res a criticar: ja està bé així, jo no ho hauria fet així però i què?
— Per tant, estem bé.
— Estem bé. Faltaria una certa eufòria, com diem tant que passa a Madrid. I faltaria també que es pensés més a llarg termini, pensar més en pressupostos, en estabilitat (dins de la inestabilitat natural). No acomodar-se, però sí garantir un mínim de previsibilitat, una certa solidesa. I moltes menys ganes de fer mal l’un a l’altre.
— En això estem d’acord. I també en allò que les coses en el fons sempre estan bé.
— Oi? Sempre fa bon temps. El solet és molt agradable, però quan plou també és molt bonic. I la neu. Tot.
