Oriol Pinya és soci fundador d’Abac Capital, vicepresident de Barcelona Global i de FemCat, i president de SpainCap que és l’associació espanyola d’inversors de capital risc i private equity. S’ha format a Esade, UAB, HEC Paris, Universitat de Michigan i Harvard. Ha desenvolupat gran part de la seva trajectòria professional a Boston Consulting i Apax on també va ser soci. Tot per un soufflé de xocolata. Va fer un canvi de rumb vital i va decidir cofundar Abac tot buscant la triple rendibilitat: finances, planeta i persones. 135 inversors els hi van dir que no, però 15 van dir que sí. Sí al propòsit, sí a l’accountability i sí també a l’ofici de pagès i caçador dins el món de les inversions. Deixem el Barça per a les postres.
— Per què va decidir dedicar-se al món de les finances?
— Vaig estudiar a Esade i la UAB i vaig començar a treballar en consultoria estratègica a Boston Consulting a Madrid. Vaig fer un MBA a Harvard on vaig conèixer la meva dona i em va sortir l’oportunitat d’Apax Partners. Em van convidar a un sopar a Boston, era un dia que feia molt fred i no ho veia del tot clar. La meva dona em va dir que hi anés perquè al restaurant feien un soufflé de xocolata molt bo. Vaig acabar treballant en finances per un soufflé de xocolata.
— Tot per un soufflé de xocolata!
— [Riu]. Vaig començar a treballar a Apax Partners després del sopar. El private equity combina la reflexió estratègica de la consultoria amb l’emprenedoria perquè inverteixes diners i assumeixes risc. També hi ha l’adrenalina de fer un deal. Durant l’MBA vaig treballar a Merrill Lynch. Vaig dir: Apax? Per què no? Provem-ho! He viatjat molt per feina i he après a unir diferents parts del món en un negoci.
— Li ve de família.
— Sí, la meva família era empresària. El meu pare tenia una petita empresa tèxtil i a casa sempre hi ha hagut la visió empresarial del típic empresari català.
— Com és el “típic empresari català”?
— D’entrada, és tèxtil i ve d’una indústria centenària. El besavi, l’avi, el pare i el germà gran es van dedicar a l’empresa familiar. Ara bé, l’empresari s’ha de reinventar perquè els negocis van canviant i estant en constant reestructuració. Has de viatjar, veure món i espavilar-te. Això és el que fan i han fet sempre els empresaris i les empreses catalanes.
“Has de viatjar, veure món i espavilar-te. Això és el que han fet sempre els empresaris i les empreses catalanes”
— Vostè agafava fins a 200 vols per any.
— Es va obrir una oficina d’Apax a Madrid, em vaig casar i vaig tenir tres fills. Passàvem els Nadals a Barcelona fins que la meva dona que no és catalana em va proposar viure aquí. Ens vam mudar i els següents anys feia commuting entre Barcelona, Madrid i Londres. Agafava molts vols al Regne Unit, la Xina, Rússia, Índia, Sudàfrica, Alemanya, Països Nòrdics… Durant bastants anys de la meva vida estava sempre amunt i avall i em vaig adonar del cost que la meva feina tenia a nivell personal. A l’escola dels meus fills es pensaven que la meva dona era mare soltera, però jo no hi era perquè no podia.
— Canvi de rumb vital.
— Vam dir: o anem tots a viure a Londres o simplifiquem la logística familiar i, per tant, repleguem veles a la multinacional i fem un projecte nou, a prop de casa i on es pugui combinar una manera de viure amb la feina que m’agrada.
— Aquesta va ser la llavor d’Abac Capital.
— Vam obrir oficina amb un parell de companys i li vam posar nom: Abac Capital. La veritat és que no vam ser massa originals, però és un nom que encara no estava agafat i de fet, és el que ens va sortir tot mirant el diccionari. L’àbac serveix per comptar que és precisament el que fem en el món del private equity i venture capital.
— Comptar.
— Exacte, fem molts números. Vam passar el platet i vam buscar gent de confiança que cregués en nosaltres. Vam parlar amb 150 inversors, dels quals 135 ens van dir que no, però 15 ens van dir que sí. Vam aixecar un primer fons i vam invertir en 10 companyies de diferents sectors perquè creiem tant en els empresaris com en els projectes. Després, vam crear també un fons de venture capital per a startups.
— Com és ara el seu dia a dia?
— Distret i diferent. Quan els meus fills eren petits els hi deia que no feia gran cosa: llegir correus, parlar per telèfon i estar reunit. Bromes a banda, el dia a dia té una part de fundraising amb inversors de tot el món. De fet, més del 80% dels diners que gestionem —més de 600 milions d’euros— són d’inversors que no són espanyols.
“El meu dia a dia és el fundraising amb inversors de tot el món, estar al consell d’administració o parlar amb l’equip gestor per dissenyar junts un pla estratègic”
— Quina és la vostra estratègia de fundraising?
— Hi ha una part del fundraising que és explicar què fem i què volem fer a potencials inversors. Els hem de convèncer perquè inverteixin en els nostres fons. També hem de buscar operacions fent de pagès o de caçador.
— Pagès i/o caçador?
— Fer de pagès i plantar llavors vol dir parlar amb gent i explicar el nostre projecte empresarial. Plantem moltes llavors perquè l’empresari i la seva família tenen la necessitat vital de fer la transacció en un fons. També s’ha de fer de caçador quan una companyia es posa a la venda, estem amb l’escopeta preparada per analitzar l’operació i veure si encaixa amb els nostres criteris d’inversió.
“Busquem operacions fent de pagès (plantant llavors) i de caçador (anàlisi d’operacions)”
— I si encaixa?
— Quan identifiquem l’oportunitat, llavors fem una due diligence i anàlisi en detall per entendre la companyia i el mercat. Hi ha una responsabilitat fiduciària i els diners no són nostres, sinó que invertim diners de gent que confien en nosaltres. Els hi proposem garantir una operació amb cara i ulls, sense assumir riscos desconeguts. Si la companyia està bé, treballem amb els empresaris i els directius de futur fent un pla de negoci per tal que l’empresa valgui més demà del que val avui.
— El temps com a valor a l’alça.
— Fem moltes reunions per veure cap a on hem d’anar, com hem de caminar i què és el que farem. Tenim un pla de negoci, un acord de compravenda i falta fixar els preus i les condicions. Assumim que els riscos del passat són teus i els riscos de futur són nostres. Comprem un percentatge de la companyia i els empresaris segueixen amb nosaltres perquè també es queden amb una part. Hem aixecat el fundraising, hem buscat i analitzat l’oportunitat, hem dissenyat un pla, hem tancat un contracte i ara ja som socis.
— Sona molt més fàcil del que deu ser…
— Hi ha una part del meu dia a dia que és estar al consell d’administració i parlar amb l’equip gestor que rendeix comptes alhora que dissenyem junts un pla estratègic que passi de la teoria a la pràctica de l’operació. Això ho fem amb tres eines: persones, sistemes i processos.
— Persones, sistemes i processos.
— Ens volem assegurar que tenim el talent que toca perquè no és el mateix jugar a futbol tenint el Messi que sense ell. Intentem que hi hagi un Messi que fa que la pilota entri i tenir també les persones, el sistema i els processos.
“Intentem jugar com el Barça amb tres eines: persones, sistemes i processos. Vivim de la diferència entre el preu que comprem i el preu que venem”
— És un somni tenir a Messi a l’equip.
— Pots jugar com el Barça amb Messi i el tiquitaca que és un sistema on també hi eren Xavi, Iniesta i Busquets o pots jugar com el Nàpols que tenia una superestrella com Maradona, però sense sistema. Nosaltres intentem ser el Barça perquè volem que el sistema funcioni i que la companyia sigui més internacional, més sostenible i més digital al cap dels anys. Així la companyia creix, genera llocs de feina i la podem vendre per un preu més elevat del que la vam comprar. Vivim de la diferència entre el preu que comprem i el preu que venem.
— Llegia l’altre dia una reflexió que deia així: “Un empresari creu que el tot val més que la suma de les parts, mentre que un financer creu que la suma de les parts val més que el tot”.
— Això és una empanada! Fa dècades d’aquell liberalisme clàssic que intentava maximitzar el valor per a l’accionista a la feina i deixava la filantropia per a casa. El capitalisme està evolucionant cap a un capitalisme conscient i les empreses són cada vegada més agents de canvi.
— El capitalisme conscient equilibra vida i empresa.
— Les xarxes socials estan canviant la interacció social de les persones i la nostra manera de viure, treballar, fer o enamorar-se. Tot està influït per allò que decideixen una sèrie d’empreses que s’impliquen en el món global en el qual vivim, però abans això no era així. És l’evolució del capitalisme i no podem defugir la nostra responsabilitat com a agents de canvi. També tenim problemes socials, de governança i el canvi climàtic.
“El capitalisme està evolucionant cap a un capitalisme conscient i les empreses són cada vegada més agents de canvi. Busquem la triple rendibilitat: financera, persones i planeta”
— “No hi ha Planeta B”, alerta l’activista Greta Thunberg.
— Tenim un elefant a l’habitació que es diu canvi climàtic. És un problema molt greu i l’hem de solucionar. Hem de treballar les 24 hores per lluitar contra el canvi climàtic i tenir una societat més justa, més diversa i més inclusiva. Com a inversors hem d’anar més enllà de la rendibilitat per al nostre accionista i generar una rendibilitat per a les persones i el planeta.
— Quins factors tenen en compte a l’hora d’invertir?
— La triple rendibilitat: finances, persones i planeta. El nostre propòsit és crear un valor sostenible per a les companyies, els treballadors i la seva comunitat. És la nostra raó de ser com a fons d’inversió. Quan invertim, definim un pla de 100 dies amb els socis i l’equip directiu per saber quin és el seu propòsit.
— Fets més que paraules.
— Posem indicadors concrets per mesurar el nostre període d’inversió en la companyia i no només garantir la sostenibilitat financera sinó aconseguir que els diferents stakeholders també se’n puguin beneficiar.
— En un context de marges ajustats, com pot ajudar el Private Equity a les empreses i a la societat?
— No ens plantegem invertir en una companyia sense propòsit. No s’hi val guanyar diners a costa de generar externalitats negatives que acaben perjudicant tercers. Hem d’incloure dins la nostra rendibilitat aquells casos que siguin positius. És l’economia d’impacte i la intencionalitat a l’hora d’invertir en negocis que ens facin tenir un món millor.
“Tenim un elefant a l’habitació que es diu canvi climàtic. És un problema molt greu i l’hem de solucionar”
— En quin moment es troba el Private Equity a Catalunya i Espanya?
— L’any passat es van invertir 9.000 milions d’euros entre tots els fons de private equity i venture capital a Espanya. En els últims cinc anys s’han invertit 35.000 milions d’euros. En els últims 20 anys s’han invertit 70.000 milions d’euros. És a dir, en els últims cinc anys s’han invertit els mateixos diners que en els 15 anys anteriors. De fet, l’últim any és de record històric i hi ha una acceleració.
— Bones notícies d’inversió per a l’ecosistema empresarial.
— La inversió del private equity a Espanya és un 0,7% i supera la mitjana europea. En els últims anys hem fet un catch up respecte a la resta d’Europa en penetració del capital privat a l’economia. L’any passat vam invertir com a sector en 960 companyies, de les quals 750 startups. Dels 9.000 milions d’euros, hi ha 7.000 milions en inversions en private equity i 2.000 milions en venture capital.
— Més dades.
— Dels 9.000 milions d’euros, 2.000 milions van ser invertits per gestores espanyoles i 7.000 milions per fons internacionals. Tot això fa que avui a Espanya hi hagi 3.000 companyies participades per private equity que generen 500.000 llocs de feina que a més tenen un sou mitjà que és un 10% superior a la mitjana nacional. Estem molt contents de l’impacte que tenim a la societat com a agents de transformació que fomentem la innovació en sectors de tecnologia, salut, educació o renovables. Estem ajudant a transformar el teixit productiu del nostre país i estem molt orgullosos d’ajudar en aquest procés.
— Un any d’oportunitats?
— Un any d’incerteses, vam començar el 2023 sense saber com ens afectaria la pujada de tipus d’interès i la inflació. Ha sigut un primer trimestre en pausa i un segon trimestre de consum, relaxació de la inflació, de tipus amb menys efecte de l’esperat i morositat sense grans pujades. Tot això ha fet que les operacions de M&A s’hagin tornat a accelerar i creiem que serà un bon any per al capital risc. Cada vegada se’ns té més en compte dins l’economia i avui ja no hem d’explicar el què fem perquè tothom sap què és el private equity i el venture capital.
— Quina percepció té la societat del private equity i el venture capital?
— Hi ha de tot, però com més ens coneixen és com millor ens percebem. La gent que ha treballat en un fons o una participada sap que som gent que ens aixequem ben d’hora i anem a dormir força tard, treballem bastant i intentem ser professionals a l’hora de prendre decisions racionals que ajudin a tothom: accionistes, treballadors, clients i proveïdors. Tenim cada vegada més casos d’èxit i més gent que evangelitza el private equity i que explica que invertim recursos en nous productes, ocupació, consciència social o responsabilitat social corporativa. Ara bé, també és veritat que encara hi ha una part de l’opinió pública que no ens coneix prou i parla d’oïdes.
— I què diu aquesta opinió pública d’oïdes?
— Fa més soroll un arbre que cau que no pas un bosc que creix. Hi ha hagut operacions que segurament no s’han fet prou bé o que no hem sabut comunicar i això fa que hi hagi la por de la ignorància i que, per tant, no s’acabin de veure les bondats del private equity. Qui l’ha viscut, en general, té una visió molt favorable. Així és com s’explica l’enorme creixement que estem tenint a Espanya i a la resta del món per ajudar a canviar l’economia. Nosaltres posem el capital per a una idea d’un empresari o emprenedor que vol transformar el món, però sovint li falten els recursos. Hem de comunicar més i millor.
“Cada vegada hi ha més gent que evangelitza el private equity i el venture capital, però a vegades fa més soroll un arbre que cau que no pas un bosc que creix”
— Una qüestió de relat.
— Una part de la societat té encara aquesta percepció que som el dimoni amb banyes i cua perquè encara no ens hem explicat prou bé i aquesta és la nostra obligació tant a nivell de gestores i particulars. És per això que ens esforcem a publicar més informes que demostrin que no només generem rendibilitat —el sector ha generat un TIR superior a l’11% anual durant els últims 15 anys que és millor que invertir en borsa—, sinó que també generem ocupació i innovació i paguem millors sous.
— En quins sectors veuen bones oportunitats?
— La transformació del planeta, la transició energètica, el canvi climàtic, l’economia circular, l’aigua…. Hi haurà molta inversió pública i privada per transformar l’economia i generar bones oportunitats. Hi ha gent que està guanyant molts diners. També en el món de l’educació. Com a societat tenim actius tangibles i intangibles i l’educació és allò que cadascú s’emporta de l’escola de la vida.
“Com a societat tenim actius tangibles i intangibles i l’educació és allò que cadascú s’emporta de l’escola de la vida”
— L’escola de la vida.
— Quan una persona neix va sumant aprenentatges que posa a la motxilla i que han de servir per tenir una ocupació. Fas projectes al llarg de la vida i tindràs més o menys valor en funció dels aprenentatges que acumulis a la motxilla. Hi ha molt bones inversions en educació i salut.
— La universitat de la vida.
— Vivim més anys i es dedica un percentatge més gran del PIB a la salut. També hi ha la silver economy que és l’economia de la gent gran que gaudeix de més qualitat de vida i té diners per gastar. S’ha de dedicar atenció a aquest col·lectiu que ha estat oblidat durant molts anys i té molt potencial. Podríem seguir…
— Seguim.
— La indústria és molt important per a Catalunya. Amb la covid i els problemes de la cadena de subministrament ens vam adonar que produir molt barat a Àsia no era una bona idea. Ara veiem que val la pena pagar una mica més si tenim seguretat de subministrament i flexibilitat per vendre al barri i a la resta d’Europa. La robotització està fent disminuir molt les diferències de productivitat entre Europa i el Sud-est asiàtic.
— Hem d’humanitzar més les empreses?
— Sí, és el que parlàvem abans de planeta i persones. Hem de pensar com treballem la igualtat, la inclusió, la diversitat o la conciliació. No es pot pensar l’empresa com a un conjunt de treballadors que quan acaben la jornada laboral passen a ser persones. Passem gran part de la nostra vida en una empresa i treballar ens fa ser qui som. La persona està al centre en la indústria del coneixement i ens hem de fixar que hi hagi els sistemes, la digitalització i els processos, però sobretot les persones i el talent que pot necessitar formació i flexibilitat.
— “La història no està escrita pels que tenen més talent, sinó pels que tenen més motivació”, deia Peter Drucker.
— Sí a la humanització, però Drucker també parla d’objectius. Amb gent més formada no s’ha d’estar dient com o què s’ha de fer en cada moment sinó que s’han d’aconseguir uns resultats. Hi ha una paraula fantàstica en anglès que és accountable que vol dir que cadascú sigui responsable dels seus actes tant per a bé com per a malament. Donem autonomia per tal que la gent compleixi els seus objectius.
— Accountability al món polític?
— Anem millorant. És el mateix que dèiem abans del futbol. Pots entrenar molt, però són els jugadors i no l’entrenador qui juga el partit al camp. L’objectiu? Guanyar el partit i si la temporada no va bé, llavors ja canviarem alguns jugadors.
— Com són els líders del segle XXI?
— Quan s’inverteix només cal ser honest i reconèixer que mai sabem de tot. Els directius són qui saben gestionar una companyia i nosaltres som bons fent preguntes perquè ells donin una resposta. Quan busques un directiu que sigui el pal de paller, sovint ja el tens dins l’empresa, però si has de buscar algú nou llavors t’has de fixar en les aptituds, l’experiència, el sector, els coneixements tècnics i l’actitud.
“Quan s’inverteix només cal ser honest i reconèixer que mai sabem de tot. Els directius tenen les respostes i nosaltres fem les preguntes”
— Quina mena d’actitud?
— Gent que sigui líder i sàpiga treballar en equip. A mi m’agrada molt fixar-me en si el directiu sap fer-se el cafè. Hi ha directius que han triomfat en una empresa molt gran, però estan massa acostumats a fer fer i han perdut el contacte amb la realitat. Nosaltres invertim en pimes i volem gent que estigui aterrada més enllà de les idees i sàpiga fer-se el cafè.
— Fer-se el cafè com a filosofia de vida.
— També és molt important demanar referències. Nosaltres utilitzem headhunters per contractar, però quan veus que una persona pot encaixar has de trucar i fer la pregunta clau: “Tu contractaries aquesta persona?”. La gent acostuma a ser sincera si fas bé la pregunta. El cost d’equivocar-nos és molt elevat i dediquem molt temps a fer una bona selecció allà on invertim.
— Com veu Barcelona?
— Hi ha gent que parla de decadència, però no hi estic d’acord. Evidentment, es podrien fer coses millor a la ciutat i a tot arreu, però la realitat és que a tothom li agrada molt Barcelona quan vas pel món. La ciutat té un encant i no només pel clima o el mar, sinó també per l’arquitectura o la nostra manera de fer i acollir les persones.
— Oportunitats i/o amenaces a la capital catalana?
— És una ciutat on hi ha oportunitats, talent, idees i projectes. Barcelona sempre surt molt bé en els rànquings de les ciutats a l’hora de crear companyies atractives. Els barcelonins no som conscients de la joia que tenim entre mans, no crec que hi hagi decadència tot i que ens agrada molt discutir i fer capelletes.
“Els barcelonins no som conscients de la joia que tenim entre mans, no crec que hi hagi decadència tot i que ens agrada molt discutir i fer capelletes”
— Fer capelletes?
— Ens costa tirar endavant projectes que uneixin a la ciutat i hem de ser una mica més emprenedors, llançar-nos a la piscina i deixar els detalls per a més tard. Som poc pràctics, anem una mica lents i no podem deixar escapar oportunitats per fer negoci i cultura a causa de les capelletes que s’han de posar d’acord. Aquí som tres catalans i tenim cinc opinions. [Riu]. Hem de ser una Barcelona en positiu.
— La Barcelona del sí.
— La Barcelona i la Catalunya que estan disposades a obrir-se al món i dir que són una terra d’oportunitats. Com sempre ho han estat, on s’hi barreja gent de tota mena que conviu amb pau i llibertat alhora que pot guanyar-se la vida i ser feliç. Necessitem que els polítics ens ajudin a treballar pel sí i veure com entre tots podem treure els pals de les rodes i fer que el cotxe elèctric avanci més de pressa.
— L’administració és un facilitador o un fre per a l’activitat empresarial?
— Hauria de ser un facilitador, però alguns projectes empresarials s’han demonitzat durant els últims anys de forma injusta. Per poder tenir una ciutat més equitativa i inclusiva, necessitem generar riquesa amb l’activitat empresarial i poder-la repartir. Una administració ha d’afavorir l’activitat que compleixi amb els criteris de sostenibilitat i que tingui un impacte positiu per a la ciutat i el nivell de vida. Si no generem riquesa, no hi ha res a repartir.
“Si no generem riquesa, no hi ha res a repartir. L’administració hauria de ser un facilitador, però alguns projectes empresarials s’han demonitzat durant els últims anys de forma injusta”
— Quin paper ha de tenir la societat civil?
— Ens hi hem d’involucrar. El món és cada vegada més global i, per tant, necessita col·laboració publicoprivada. Hem de ser capaços de fer concessions, dialogar i fer que el tot valgui més que la suma de les parts. Hem d’estar disposats a entendre’ns amb gent que ens agradi i amb gent que ens agradi menys perquè la ciutat i el país són de tothom. En altres països es posen d’acord molt més de pressa i no esperen tant. Si col·laborem serem imparables.
— Així doncs, ens falta col·laborar més aquí?
— A Barcelona tenim el nostre propi model i els catalans tenim un caràcter diferent de tota la resta. Tots podem aprendre coses i no cal copiar dels altres, però sí que hem de ser més ràpids en la presa de decisions perquè competim en un món global. No prendre una decisió és prendre una decisió. La inacció és prendre una decisió. El deixar de fer és prendre una decisió i de fet, la pitjor decisió és no fer en un món global.
“El deixar de fer és prendre una decisió i de fet, la pitjor decisió és no fer en un món global”
— “La paràlisi de l’anàlisi”, que diu l‘empresari Antoni Pont.
— Exacte!
— És un gran apassionat del Barça. Com veu el club?
— Soc soci i tribunero. Com veig el Barça? Josep Guardiola diu que a Manchester està més tranquil perquè si guanya fantàstic i si perd només se’l critica una mica, però pot viure bé la resta de la setmana. A vegades ens n’oblidem que el Barça és un club fantàstic, però és esport i el famós entorn del club acaba tenint uns elements nocius. Si l’entorn del Barça fos el de la majoria d’equips, segurament no s’haurien pres les males decisions dels últims anys que han fet que l’economia estigui molt perjudicada i que hàgim d’ajustar-nos el cinturó fins que aconseguim desapalancar-nos.
— Societat anònima a la vista?
— No soc catastrofista. El club té suficient capacitat per generar recursos amb el nou estadi i, per tant, crec que la situació es redreçarà i si amb una mica de sort també entra la pilota, llavors encara més. El Barça hauria d’aprendre a separar més la junta de la direcció econòmica i de fet, la junta hauria d’actuar més com un consell d’administració d’una empresa. Això vol dir que hi ha un director general que reporta al consell, però l’actual governança perjudica el club perquè hi ha massa gent parlant, filtrant i decidint de forma poc coordinada. Si el Barça fos una empresa…
“El Barça hauria d’aprendre a separar la direcció econòmica de la junta que hauria d’actuar més com un consell d’administració d’una empresa”
— L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Pau Relat, li fa les següents tres preguntes:
- Tradicionalment, els fons de Private Equity han tingut la imatge de ser molt curt placistes i mirar la generació de valor a curt termini per maximitzar el seu retorn sobre la inversió. Això històricament ha compromès la viabilitat a llarg termini d’algunes companyies de referència en el teixit industrial català. Amb el temps ha canviat aquest enfocament?
— Això és més un mite que no pas una realitat. Tant el private equity com el venture capital intenten crear valor a llarg termini, no ens paguem dividends pel camí i invertim diners en idees i persones. La realitat de les dades és que el capital privat a Espanya ha generat una rendibilitat superior a l’11%, alhora que ha generat més ocupació i millors sous. Ha sigut vertebrador de riquesa i innovació tant a Catalunya com a Espanya.
- D’acord amb la teva experiència, quina diferència hi ha entre gestionar un fons global (multinacional) o fer-ho en un fons més “local” amb vinculació al territori? Canvien els paràmetres de decisió a l’hora de prioritzar inversions?
— El fons global (multinacional) tendeix a estar més especialitzats i les companyies que compren són més grans, assumeixen més apalancament i entren en processos de fusions i adquisicions de companyies dins el joc financer. El fons petit és de creixement orgànic, estableix aliances amb els fundadors i contribueix a fer la companyia més digital i sostenible.
- Quins sectors de l’economia catalana són més interessants per invertir?
— Educació, salut, energia, indústria exportadora, economia circular i sostenibilitat.
SET DE VIDA
- Referent: El meu pare
- Llibre: How will you measure your life, de Clayton Christensen
- Pel·lícula: Titànic
- Cançó: L’estaca, de Lluís Llach
- Racó preferit: La Cerdanya
- Lema de vida: La regla d’or babilònica: tracta els altres com t’agradaria que ells et tractessin a tu
- Somni: Córrer les 6 Majors
