Ousman Umar és un supervivent i la seva és una d’aquelles històries que no s’oblida mai. Va néixer a Fiaso (Ghana), va treballar de soldador al Líban acorralat per la màfia i va creuar el Sàhara i el Mediterrani —en pastera— a la recerca d’una oportunitat. Una oportunitat que va trobar a Barcelona gràcies al Barça i a la Montserrat. No ha sigut un viatge gens fàcil.
Fundador de l’ONG Nasco Feeding Minds que té seu a Barcelona i Ghana i Premi Princesa de Girona Social 2021. Era major d’edat quan va aprendre el català, el castellà, les matemàtiques o l’art de llegir i escriure. Arreglava bicicletes en una botiga de Gràcia, va estudiar Relacions Públiques i Màrqueting, té un Màster a Esade i està estudiant un MBA a l’IESE. La seva gran universitat és la de la vida.
Ha viscut la mort de massa a prop i per això té la gran missió d’ajudar als altres a tenir una oportunitat de vida. És la veu d’aquells que no ho van aconseguir i el salvavides d’aquells que encara han d’arribar.
— Va néixer a Fiaso (Ghana) l’any 1988.
— Només estic segur d’haver nascut un dimarts i em van fer el test del canell per saber el meu any de naixement.
— Quins records té de la seva infància?
— Vist ara sembla que visqués al segle XVIII… Ara bé, no vaig trobar res a faltar. Creiem que la felicitat és tenir roba bona o les millors joguines, però els nostres avantpassats vivien pràcticament sense res.
— I també eren feliços.
— Jo era feliç sense res. Tampoc tenia cap necessitat. La meva mare va morir al part i jo estava condemnat, però el meu pare que era el xaman del poble em va salvar i em va protegir. Vivíem en una barraca. Posàvem trampes a la selva per caçar, bevíem aigua i pescàvem al riu on altres habitants d’altres pobles es dutxaven i rentaven la roba. Sobreviure en aquell entorn és la demostració que la selecció natural existeix i que només sobreviuen els més forts.
— Un avió li va canviar la vida.
— El meu món era un poble de 100 habitants en un entorn del segle XVIII. No tenia sabates i havia de ser creatiu i fabricar les meves pròpies joguines. Un dia estava jugant a la plaça del poble i vaig veure un avió que volava. La creativitat i la curiositat em van fer entendre que el món no acabava a la frontera del meu poble.
Sobreviure en aquell entorn de Ghana és la demostració que la selecció natural existeix. La curiositat i la creativitat em van fer entendre que el món no acabava a la frontera de Fiaso
— Què hi havia més enllà?
— Em van explicar que era un avió fet per blancs i llavors em vaig preguntar qui eren els blancs i perquè ells eren capaços de fer volar un avió. El meu pare em va oferir l’opció d’anar a Accra a aprendre i treballar de mecànic. El meu millor doctorat és aquesta cremada que em vaig fer a la mà quan soldava els camions i els vaixells que arribaven a la ciutat. Volia saber qui eren els blancs i això em va fer caure en una trampa de mafiosos i traficants que em van dir que si arribava a Líbia tindria un sou cada mes.
— Va creuar el Sàhara a la recerca d’una oportunitat.
— Em van prometre que podria complir el meu somni i arribar al paradís. Ho vaig donar tot per arribar a Líbia, però no era conscient que hi havia uns quants quilòmetres de distància.
— Milers de quilòmetres.
— El pitjor de tot és la falta d’informació i formació. Només vaig anar un parell d’anys a l’escola que estava a set quilòmetres de casa. Em van prometre que arribaria a Líbia i em van parar una de les pitjors trampes de la humanitat. No li desitjo ni al meu pitjor enemic. Vaig arribar a Líbia tres setmanes terribles més tard i amb la gran majoria de companys morts pel camí. Érem 46 i vam arribar només 6. Molt cruel. Tres setmanes pixant per beure i sobreviure. Viure és una altra cosa i avui encara passa.
— Va creuar el Mediterrani en pastera a la recerca d’una oportunitat.
— Vaig estar quatre anys vivint a Líbia a l’època de Gaddafi i vaig anar molts cops a la presó. Vaig viatjar fins a Tunísia, Algèria, Marroc, Mauritània, Sàhara Occidental… Els traficants ens van amagar i ens van portar fusta per fabricar les pasteres. Vaig sortir de Líbia amb els 1.800 dòlars que m’havia guanyat treballant durant quatre anys i ho vaig donar tot a la màfia. Vam fabricar dues pasteres. Una es va enfonsar i ningú va sobreviure. Vaig perdre Muusa que era el meu millor amic. Vam tornar a la costa, la màfia va portar més gent i vam fabricar dues pasteres més. I una altra vegada al mar, entre la desesperació i l’agonia. Ens vam quedar sense gasolina i vam tenir la gran sort que el vent i les onades anaven a favor. Pura casualitat. Vam arribar al nord de Fuerteventura. No sé nadar. No havia robat ni havia comès cap delicte, però van decidir que el meu lloc era el CIE.
— Què va ser el primer que va pensar quan va arribar a Fuerteventura?
— Vaig abraçar plorant el terra pensant que havia arribat a la terra promesa. Anava gatejant, tenia les cames congelades i no podia caminar. Vaig ser l’últim a sortir de la costa. Hi havia també dues noies nigerianes amb dos nadons. Era de nit i estava plovent. Hi havia policia, ambulància, la Creu Roja, càmeres de televisió… Tots en línia. Als nadons d’aquestes noies no els vaig veure ni vius ni morts i dubto que hi hagi peixos tan grossos com per empassar-se’ls. Vaig acabar a la mateixa furgoneta i a la mateixa presó amb les noies nigerianes i mai més vaig tornar a veure els dos nadons.
— Què va ser el primer que va dir?
— Vaig estar un mes i mig i ja em van donar la llibertat a Espanya. Em van preguntar on volia residir i l’únic que sabia dir era Barça. Vaig arribar a Barcelona gràcies al Barça.
— Més que un club.
— El Barça és molt més que un club.
Em van preguntar on volia residir i l’únic que sabia dir era Barça. Vaig arribar a Barcelona gràcies al Barça que és molt més que un club
— Va arribar a Barcelona el 24 de febrer de 2005.
— Estava molt feliç, havia arribat a la ciutat del Barça i vivia al país dels blancs. Vaig arribar amb tren des de Màlaga i m’agradava saludar a tothom, però la gent no em responia i s’espantava. Vaig pensar que els blancs eren molt estranys perquè al meu poble saludar era una regla bàsica de respecte. Vaig aprendre que al país dels blancs no es parlava ni se saludava pel carrer. Era la universitat de la vida.
— La universitat de la vida. Com van ser els primers dies a Barcelona?
— Bastant durs. De fet, els primers dies a Barcelona van ser pitjors que al desert del Sàhara perquè em vaig sentir molt sol. Al desert només vam sobreviure sis persones, però almenys ens sentíem acompanyats. Un mobiliari urbà valia més que jo a la ciutat. Barcelona és la selva del ciment i a la selva tropical hi ha arbres i fruites. Vaig començar a menjar de la brossa i dormia al carrer. Un dia em vaig despertar al carrer Navas de Tolosa amb Avinguda Meridiana.
Els primers dies a Barcelona van ser pitjors que al desert del Sàhara perquè em vaig sentir molt sol
— I va conèixer a la Montserrat Roura.
— La Montse vivia a Valldoreix, però aquell dia estava a Barcelona. Vam parlar, em va agafar de la mà i va trucar al seu marit perquè ella no parlava massa anglès. Jo estava brut i ella no va pensar que li volgués robar el mòbil. Avui estic aquí parlant amb tu perquè ella em va dedicar 10 minuts a escoltar què necessitava. Qualsevol persona m’hauria donat diners i si haguessin sigut massa diners, la policia hauria pensat que els havia robat i m’haurien posat a la presó. Cinc minuts del teu temps val molt més que 1.000 euros.
— Escoltar i acompanyar no té preu.
— Fer que una persona se senti persona no es paga amb diners. Amb la Montse vam viure un procés llarg, vaig anar a la Creu Roja i vaig dormir les primeres nits a un poliesportiu de Poblenou i en bancs de la ciutat. La Montse i el seu marit em van acollir com a tutors i vaig passar de viure al carrer a una casa amb calefacció. Recordo molt aquella nit.
— Què recorda?
— Arribar, dutxar-me, roba neta i un plat calent a taula. Una família que m’intentava entendre. Quan vam acabar de sopar, la Montse em va acompanyar a l’habitació, em va ficar al llit com si fos un nen petit, em va fer un petó de bona nit, va tancar el llum i va marxar. No vaig poder dormir en tota la nit.
— Per què?
— Exacte. Per què? —em preguntava—. Què havia fet malament per merèixer tanta tortura i patiment? Si tot estava predestinat a trobar aquesta família, el camí no podia ser més fàcil? Era només un nen… Per què havia vist tants cadàvers de companys al desert? Per què? L’endemà ho vaig entendre: la pregunta no era perquè, sinó per a què em serviria tot allò que havia viscut.
— Per a què?
— Per ser la veu de tots aquells que no hi van arribar i treballar per evitar que futures víctimes caiguessin en la mateixa trampa que jo. Llavors vaig poder descansar i entendre que els blancs no són metges perquè tenen la pell blanca, sinó perquè tenen educació.
— Va començar a estudiar.
— Vaig fer batxillerat nocturn a l’Institut Menéndez i Pelayo. Era analfabet. Vaig aprendre català, castellà, matemàtiques, llegir i escriure. Vaig arribar a la facultat l’any 2011, alhora que treballava 40 hores a la setmana. Si fos americà o europeu dirien que sóc un geni, però jo no sóc ningú. Vaig estudiar Relacions Públiques i Màrqueting, tinc un màster a Esade en direcció, gestió i organització d’ONGs i ara estic fent l’executive MBA d’IESE. Què pot arribar a passar quan se’ns dóna una oportunitat? El talent no té color, és qüestió d’oportunitats.
— Tot és una qüestió d’oportunitats.
— Si som capaços de repartir una mica més les oportunitats, canviaríem la vida de molts dels que viuen al carrer i podrien contribuir a la societat. Jo no sóc més intel·ligent que cap d’aquestes persones que dorm al carrer, però vaig tenir una oportunitat. La meva missió és fer tot el possible perquè els altres també en tinguin una i puguin decidir el seu futur.
El talent no té color, és qüestió d’oportunitats
— L’any 2012 va fundar l’ONG Nasco Feeding Minds per promoure l’accés a la informació i l’educació.
— Vaig entendre que cadascú és president del seu món. És massa fàcil culpar i acusar el ministre, però l’important és quina responsabilitat assumeixes tu com a individu. Si pots fer petits canvis, fes-los. Jo arreglava bicicletes a Gràcia, cobrava menys de 1.000 euros i amb aquests diners vaig contractar dos professors i vaig comprar 45 ordinadors pel meu poble perquè jo sóc el president de la meva comunitat o el secretari general de les meves Nacions Unides. El millor emprenedor aposta tot el que té en el seu projecte, si no com pot esperar que un inversor extern hi confiï?
— El poder de l’educació.
— Cap societat, institució o país ha sigut capaç de progressar sense fomentar l’educació com a eina bàsica. Només l’educació és capaç de canviar una societat. I això no ho dic jo, sinó el gran Nelson Mandela: “L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món”. No n’hi ha prou amb dir-ho, s’ha de fer encara que sigui a poc a poc. Ara, sense educació, apaga y vámonos…
Cadascú és president del seu món. És massa fàcil culpar i acusar el ministre, però l’important és quina responsabilitat assumeixes tu com a individu
— Com veu la ciutat de Barcelona?
— Barcelona és una de les ciutats més humanes i acollidores del món. Amb la manifestació del Volem acollir del febrer de 2017 vam demostrar tenir una gran multiculturalitat i sensibilitat amb la immigració que cada cop va a més. És una gran sort poder ser ciutadà de Barcelona. Sempre es pot millorar. Hem tingut molts alcaldes amb visions diferents, però tots han intentat buscar el millor per al ciutadà. Barcelona pot ser la capital multicultural d’Europa, encara que Madrid ens està passant últimament la mà per la cara. Hem d’abraçar la multiculturalitat i donar cabuda a tothom.
Barcelona pot ser la capital multicultural d’Europa i hem de donar cabuda a tothom
— De la teoria a la pràctica?
— Tot es pot millorar, però estic molt orgullós de tots els habitatges socials que s’han fet i de la bona feina de les associacions i les ONGs per ajudar. Imagina’t dormir al carrer i no tenir on anar. Imagina’t no tenir casa per pixar, rentar-se la cara i que tothom et miri malament. Barcelona m’ha acollit i m’ha donat l’oportunitat de tornar a néixer i créixer, i per això sempre li estaré agraït a aquesta ciutat, però encara hi ha molta feina per fer. Les addiccions també són un problema. La ciutadania es mobilitza cada cop més per ajudar.
— Com podem ajudar més?
— Hem de donar formació i informació per tenir la possibilitat de crear un bon futur. Avui es fan coses per alimentar a la gent, però demà què?
— Es pensa poc en l’endemà.
— Els projectes que fem des de Nasco tenen un propòsit: no fer caritat, sinó crear prosperitat. Vinc d’una tribu i entenc a la meva gent, sé que les coses regalades no tenen valor. Cada família ha de pagar 30 cèntims cada trimestre perquè els seus fills vinguin a classe d’informàtica. Hi ha qui em critica per això, però si li regales 30 cèntims a una persona, li estàs dient inútil. Si vols ajudar de veritat a un nen, comença per ajudar la seva mare. Quantes models han anat a Ghana a agafar un nen petit i fer veure que l’estimen? Això és postureo per omplir el nostre propi ego. Fer-se la foto i dir que ets una bona persona. Així no es fan les coses. Jo ajudo a les mares a treballar en l’apicultura perquè puguin pagar els 30 cèntims i els seus fills puguin aprendre informàtica. Si de veritat els vols ajudar, ajuda’ls.
No volem fer caritat, sinó crear prosperitat. Les coses regalades no tenen valor
— L’ajuden els polítics i l’administració?
— No gaire més enllà de les paraules. El món polític és complex i sovint busquen la imatge. De portes endins alguns ens han ajudat, però la gran majoria ho fan de cara a la galeria i tenen poc compromís. La primera ajuda pública que ha rebut Nasco després de 12 anys és una subvenció de 3.000 euros de l’Ajuntament de Sant Cugat perquè vaig anar a presentar-hi el meu llibre.
— Va publicar North to Paradise: A Memoir.
— És la traducció del llibre Viatge al País dels blancs que també es va publicar als Estats Units, Canadà i Gran Bretanya. No m’imaginava publicar un llibre i arribar al mercat mundial. Va ser un gran somni. Vaig anar a parar al gran editor que és Amazon i el vaig poder presentar a Nova York .
— L’anterior entrevistada de Persona a Persona, Imma Amat, li fa la següent pregunta: “Ha vist una millora al llarg d’aquests anys sobre com es fa l’acollida de persones que arriben aquí?”
— M’agrada veure el got mig ple més que mig buit i això ha marcat sempre el meu recorregut. Hi ha hagut una gran millora, sobretot per la voluntat de la ciutadania i les organitzacions encara que no tinguin prou recursos. Els governs no s’han mogut tant, però sí que ho ha fet la ciutadania, les associacions i les fundacions.
— El poder de la societat civil.
— Crec molt en la societat civil, els empresaris i les persones. En el meu cas m’ha sigut pràcticament impossible llogar una oficina pel fet de ser negre i treballar en una ONG, però hi ha gent que també m’ha ajudat. Ens amaguem darrere de marques i títols, però al final són les persones amb cor les que mouen el món.
SET DE VIDA
- Referent: José Mujica, Kofi Annan, Gandhi i Nelson Mandela.
- Llibre: Tres sombreros de copa de Miguel Mihura i la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.
- Pel·lícula: La vida es bella de Roberto Benigni
- Cançó: Dream Maker de Rick James.
- Racó preferit: Un jardinet de Gràcia i Roses.
- Lema de vida: Sigues el canvi que vols veure al món.
- Somni: Si realment volem ajudar hem de canviar l’estratègia d’ajuda humanitària que en molts casos ha fet més pobres als països del que ja ho eren fa 50 anys. La guerra es guanya des de dins, com el Cavall de Troia. Hem de donar poder a la gent de les comunitats.