— Què estaries fent un divendres a aquesta hora si no haguessis quedat amb mi per berenar?
— Estaria a la cuina del Moments preparant el servei de nit.
— A quina hora us hi poseu?
— A dos quarts de quatre de la tarda.
— En aquella cuina manes tu?
— Allà mano jo però sempre consensuat amb el que faria la Carmeta (Carme Ruscalleda)
— Com ets com a cap?
— Ara ho soc molt millor que abans.
— Abans de desenganxar-te?
— I tant! En tots els sentits. La teva perspectiva de vida canvia moltíssim, des de la manera com m’ensabono el cabell o amb les morts.
— Què vols dir?
— Jo abans vivia les morts com si fos una folklòrica que ha perdut el seu marit a la plaça de toros. Ho vivia amb molta intensitat, i ara les visc com una transició de la vida, de manera més pausada i ho accepto.
— Em declaro fan absoluta de les teves stories d’Instagram. Tens una vis còmica sensacional!
— Soc molt pallasso i molt cabaretera. M’agrada molt fer riure.
— No has pensat a explotar-ho?
— No puc explotar-ho més ja! Ara bé, no et dic que no m’agradaria col·laborar en algun programa fent alguna cosa.
— Tipus què?
— Cantar m’agradaria molt.
— Cantes bé?
— No, però entono. I fer alguna bajanada de tant en tant en algun programa no et dic que no em fes gràcia. Però jo soc cuiner.
— A moltes de les teves stories d’Instagram surts en calçotets o directament despullat. És perquè estàs orgullós del teu cos i vols ensenyar-lo?
— He arribat a estimar el meu cos. Abans no l’estimava gens. No estimava ni els meus cabells. Em feia desrissats japonesos perquè no acceptava els meus rínxols. I ha arribat un moment que ja m’és igual. Tinc el nas gros? Tinc rínxols? Una mica de panxa? M’és igual. És el meu cos i m’acompanyarà fins al dia que em mori.
— Què vols explicar als teus seguidors amb les teves stories?
— És que jo crec que les faig sobretot per a mi. No hi ha una finalitat d’aconseguir res. Instagram per a mi és una obra d’art, una instal·lació artística i em va bé pels meus TOCS (Trastorns Obsessivocompulsius). Un dels meus TOC són les diagonals.
— Les diagonals?
— Sí. No t’has fixat que el meu Instagram són diagonals? Miris per on miris les fotos sempre van per aquest ordre: persona, cosa, persona, cosa, persona, cosa i han de quedar diagonals entremig —agafa el seu mòbil i m’ho ensenya—. Qui ho veu? Qui se n’adona? Ningú, perquè ho faig per mi. És el meu petit museu.
— Què t’hauria agradat ser si els fogons no s’haguessin creuat en la teva vida?
— Perruquer. També artista, comediant, actor. Però tinc una memòria pèssima i crec que no seria capaç d’aprendre’m els guions dels papers a l’hora d’interpretar.
— Quan i per què prens la decisió de vestir sempre de negre?
— La meva mare em va fer agafar molta mania al negre. De petit em vaig enamorar d’un xandall negre, però la mare em va dir que aquest color no m’afavoria. Així que vaig deixar d’anar de negre perquè em pensava que no em quedava bé. Llavors, quan m’acostava als 40 vaig veure que tot el meu entorn s’estava tornant com boig a l’hora de celebrar-ho. Semblaven casaments! I tenia clar que jo no volia aquesta mena d’aniversari. Així que vaig decidir celebrar els meus 40 anant de viatge tot sol a Estocolm i escoltant en bucle la cançó del Serrat “Ara que fa 20 anys que tinc 20 anys”. El dia del meu aniversari vaig anar a sopar vestit de tots els colors possibles. Semblava un papagai! I ja per sempre més he anat vestit de negre. O d’ala de mosca quan es descoloreix.
— I mai has trencat la norma d’anar de negre?
— Només una vegada. A finals de l’any passat, quan vaig anar a Miami amb un amic. Ell és molt conservador i li vaig dir: “si anem a Miami, t’has de comprar unes faldilles” i em va dir “d’acord, però llavors tu has de vestir de color”. I em va passar una cosa molt curiosa!
— Explica, explica!
— Que quan parlava i movia els braços m’espantava perquè no estava acostumat a veure-hi color en aquella part del cos.
— Acabes de publicar Enganxat (Ed. Columna) un llibre magnífic i necessari que has fet amb la periodista Carme Gasull on parles de les teves addiccions i tot procés que vas fer per desenganxar-te de l’alcohol i les drogues. Ha costat buidar-se i veure-ho escrit en paper?
— No ha costat gens. Ha sigut dur, però jo tenia moltes ganes de xerrar-ho. De fet a teràpia ja ho expliques. Vam començar a fer-lo durant la pandèmia, via Skype. I t’he de dir que després de llegir les galerades, un cop publicat, no l’he pogut tornar a llegir.
— Per què?
— Perquè em costa moltíssim. Tinc molt assumit que jo no seria qui soc sense aquestes vivències i és el que m’ha tocat a la vida, aquesta malaltia de l’addicció. I quan ho repasso penso: “Joder Raül, quina vida més merda”. I em remou, m’emociona, em fa mal. Veure-ho escrit, impressiona.
— Et satura que ara tothom et truqui per parlar sempre del mateix?
— No. Potser et diria que m’esgota que sempre m’acabin fent les mateixes preguntes.
— Què no t’han preguntat encara i hauries volgut?
— Si em sento orgullós d’haver-ho aconseguit. Si m’ha suposat un trauma. Si me’n penedeixo d’alguna cosa. Però sempre acaben anant al morbo de la frase que dic al llibre, que els meus primers camells van ser els meus pares. Fins i tot li he arribat a preguntar a la mare si aquesta frase la molestava i m’ha dit que no, perquè és certa. Perquè ningú es planteja que fer brindar els infants a les celebracions familiars amb una mica d’alcohol a la copa, és una droga. La més perillosa que hi ha.
“Tinc molt assumit que jo no seria qui soc sense aquestes vivències i és el que m’ha tocat a la vida, aquesta malaltia de l’addicció”
— El dia 5 de març farà 10 anys que te n’has sortit. Com ho celebraràs?
— Com ho faig des de fa 10 anys. Pujant al matí a la teràpia de l’Institut Hipòcrates i em tatuaré una altra ratlleta —s’aixeca la samarreta i m’ensenya el tatuatge que porta en un costat i que recorda cada any que fa que se n’ha sortit—.
— I ara, quan has de brindar, amb què ho fas?
— No brindo perquè soc addicte. El cervell té una memòria i si jo brindo potser començaria una recaiguda psicològica pel sol fet de fer el gest. Aquella descàrrega elèctrica et podria portar a moltes coses.
— Qui és la primera persona a qui fas llegir el llibre?
— La mare.
— I què va dir?
— La mare ja va ser molt dura a les galerades. No pel que s’hi explicava. Pensa que ara parla de les drogodependències amb molta tranquil·litat, però la mare és molt dura amb mi.
— Una mare és una mare
— Sí, no hi ha mare que no sigui dura. I a mi ja m’agrada que ho sigui. De fet hem crescut així. Quan li vaig donar les galerades perquè les llegís, em va dir que hi havia coses que no entenia, per com estaven explicades. I recordo que li vaig donar el llibre físic un 30 de desembre i el dia 2 de gener marxàvem a París de viatge.
— Tots dos?
— Sí, a la mare i a mi ens agrada molt badar, anar a comprar, menjar, anar de museus i la meva germana i el meu pare no ens segueixen. A mi fer aquestes sortides amb ella em van molt bé. I dins del cotxe, de camí a l’aeroport, em va dir que s’havia acabat el llibre. Ho recordo perfectament. Eren les cinc del matí.
— I què li va semblar?
— Em va dir que era un cant a la vida. I vaig respirar.
— El que opini la Carme és clau en la teva vida?
— Sí, però no perquè sigui la xef Carme Ruscalleda sinó com a mare. Sí que moltes vegades penso: “Ostres, és que la mare és la millor cuinera del món”, però jo veig la mare. Soc conscient que tinc una mare molt alfa. De vegades li he de recordar que tinc 46 anys i que ja puc decidir què he de fer, encara que m’equivoqui.
— Aquesta aproximació als 50 t’angoixa?
— No. Quan era jove no m’agradava gens fer anys. Pensa que els 18 els vaig celebrar plorant i vaig deixar tota la família plantada amb el pastís davant i sense bufar les espelmes. I ara en canvi, m’encanta fer anys. Faig com la mare. Si ja en tinc 46, jo ja dic que en tinc 47.
— Al revés del món. En comptes de treure’t anys, te’n poses!
— Sí! I als 50 m’encantaria fer la volta al món. No sé ni per on començaria ni si aniria cap aquí o cap allà però la vull fer sol.
— Una volta al món tot sol?
— Pensa que amb mi ja en tinc prou! (riu) Saps què passa? Que cada cop m’agrada menys la gent. Dit així queda lleig però és que a mi m’agrada molt la soledat. Perquè amb mi mateix ja em sento acompanyat. Jo tinc moltes converses amb mi. Quan estava al centre de desintoxicació ens feien mirar-nos al mirall i parlar-nos als ulls. És molt dur fer-ho. Mirar-te al mirall i dir-te la veritat a tu mateix no és gens fàcil.
“Sí que moltes vegades penso: “Ostres, és que la mare és la millor cuinera del món”, però jo veig la mare. Soc conscient que tinc una mare molt alfa”
— Recordes algun moment d’aquests que fos especialment complicat?
— Un dia em vaig mirar al mirall i no em vaig reconèixer. I vaig començar a plorar. Em vaig passar 3 anys plorant cada dia. Els meus monos eren els plors. Jo em pensava que eren sentiments però es veu que eren síndromes d’abstinència brutals.
— Parla’m de l’àvia Núria.
— Ai pobreta…
— T’has emocionat.
— A la meva àvia la vaig fer podrir tant… Ara farà 7 mesos que va morir, una setmana abans d’obrir Cuina Sant Pau.
— Per tant et va poder veure recuperat!
— L’àvia era una dona molt d’església però que al final va normalitzar una homosexualitat. I va acceptar que el seu net estigués fent una teràpia de desintoxicació. M’havia vingut a veure al centre. I n’estava contenta que fos allà. De vegades me l’emportava a l’IKEA i després ho explicava a les amigues. O anàvem a missa. L’àvia tenia un Sagrat Cor de guix a casa i quan va morir li vaig preguntar a la mare si el podia portar al Sant Pau. I ara el tinc allà, al costat del wifi. És part de la família.
— Què no s’imagina la gent de tu?
— Que soc molt tímid.
— No ho hauria dit mai.
— Soc molt vergonyós. Et posaré un exemple. Puc fer qualsevol cosa quan em gravo a Instagram però si això mateix ho hagués de fer mentre algú al carrer em grava i em demana que faci alguna cosa, no ho puc fer.
— Què no perdones?
— Jo perdono però no oblido.
— Hi ha algun aliment que no suportis?
— Les bledes i els cargols.
— Jo no he pogut tornar a menjar-ne. A l’escola m’obligaven i en feien cada setmana.
— Jo per culpa de la meva mare. No puc amb elles. Tenen gust de sorra de gerani.
— Ets fàcil de convidar a sopar?
— Sí, molt. M’encanta que em cuinin. Encara que sigui un pa amb tomàquet amb una truita. Em torna boig.
— Però acabes entrant tu a la cuina?
— No. M’encanta mirar. La gent sempre em diu: “anem a sopar fora perquè ja em diràs què et fem”. I a mi em fot calent que la gent em cuini!
— Vas assistir el part de la teva amiga Meritxell Falgueras. Què tal aquella experiència?
— Va ser una cesària! No vaig poder mirar res. Em vaig centrar en la cara d’ella.
— Et veus sent pare algun dia?
— No. Faré 47 anys al juliol. Tot ha de tenir el seu moment. Admiro i respecto la gent que als 60 anys és pare però l’energia no és la mateixa. Això no vol dir que si ara surto i conec l’amor de la meva vida, i vol ser pare…
— Com t’agrada el Cola Cao?
— Pensa que per a mi preparar un Cola Cao és tot un ritual. Primer una mica de xocolata al got, afegeixo una mica de llet calenta que tinc dins d’una gerra. I llavors ho barrejo tot. Quan tinc una pasta ben desfeta, llavors hi afegeixo la resta de llet perquè em quedi tot uniforme i sense cap grumoll.
