— De petit ja tenies vocació de periodista? D’on et ve?
— Sempre he sigut bastant de ràdio. A casa meva sempre recordo sintonitzada Catalunya Ràdio, amb el Puyal, els gols del Barça… Segurament és el meu primer record de ràdio. I recordo sempre anar-me’n a dormir amb la ràdio posada, de molt petit, escoltant un programa de Los 40 Principales, que crec que es deia En tu casa o en la mía. Després molta ràdio nocturna, El cafè de la República, ja amb el Joan Barril. I sí, tenia aquesta inquietud de fer una mica de periodisme.
— Estàs al capdavant d’un programa, El Suplement, que té 35 anys. És a dir, que té la mateixa edat que tu. Com vius aquesta pressió?
— És molt romàntic pensar que el programa que dirigeixo va néixer el mateix any que jo. D’alguna manera, crec que El Suplement és un programa que està per sobre de cada presentador que el dirigeix. Sabem que és una etapa. En el meu cas, espero que sigui molt llarga perquè hi porto ja sis temporades i crec que n’hi haurà més. Tots hi hem donat la nostra identitat: la Sílvia Cóppulo, el Xavier Solà, el Ricard Ustrell, la Tatiana Sisquella… I, ara, jo.
— Quin és el teu segell?
— Després de sis temporades, crec que hi ha alguns espais molt consolidats que han fet marca. És a dir, tu saps que El Comunista és una marca d’El Suplement, que la Mayka Navarro és una marca d’El Suplement, que ara l’Eclipsi estem intentant que sigui una marca d’El Suplement… A nivell personal, és evident que amb set hores de ràdio hi poses la teva personalitat. Estic bastant orgullós de les entrevistes que fem, de com tractem els convidats i dels temes que aixequem.
— Un dels problemes dels mitjans convencionals és que no aconsegueixen captar els joves. El Suplement és un programa juvenil?
— Si mires les dades d’audiència de l’EGM, et diuen que no. La mitjana d’edat de l’oient està per sobre dels 50. Aquesta és la realitat de Catalunya Ràdio i de RAC1, també. El consum de ràdio, la mitjana d’edat, és alta o sènior. Però sí que crec que hem obert mercat. El fet que hi hagi presentadors que estem al voltant de la trentena o de la dècada de la trentena —tant a Catalunya Ràdio com a RAC1— ha obert camí a gent jove que té inquietud.
— Precisament, vas començar a ser presentador molt jove. Amb 27 anys ja presentaves El Suplement d’estiu.
— Allà em vaig adonar que volia fer això per sempre més. Que volia tenir un programa de ràdio.
— Vas patir o pateixes síndrome de l’impostor?
— No. Per posar-te davant d’un micro tantes hores necessites un ego descomunal. Tots els que ens dediquem a aquest ofici el tenim. No està gaire bé que ho digui jo, però crec que el tema de l’ego el tinc força ben resolt. Necessites tenir una autoestima important per parlar davant set hores davant d’un micro i voler que la gent t’escolti. No he tingut gaires problemes d’inseguretat, sempre he estat bastant convençut del que feia. Sempre he dedicat moltes hores a preparar-me. No vaig venut a una entrevista. El dia abans necessito estar estudiant i, després, tenir capacitat, evidentment, d’improvisació i saber resoldre quan passen coses noves, que això s’adquireix amb els anys i l’experiència. Una part molt important de fer un programa de ràdio és preparar-lo. Estudio molt els guions i les preguntes. A mesura que passa el temps, vas amb més seguretat. També la gestió del món extern. Jo faig el programa de ràdio que vull, però hi ha una coordinació amb una direcció, hi ha una coordinació amb la resta de programes. El Suplement és un programa importantíssim al cap de setmana, però hem de coordinar continguts amb El matí, amb La tarda, ens hem de barallar pels convidats, i amb els convidats de la competència.
— En aquesta sèrie d’entrevistes Un Granini amb, la majoria de vegades que he preguntat a una entrevistada si tenia síndrome de la impostora m’ha dit que sí. Clarament hi ha un component de gènere, no?
— Sí, segur que sí. Si mires les graelles, la nostra està més feminitzada, però hi ha poques dones, encara. Més enllà del Ricard Ustrell, és veritat que les dues últimes presentadores d’El Matí de Catalunya Ràdio han estat dones: la Laura Rosel i la Mònica Terribas. Però com amb tota la resta de la societat i tots els àmbits professionals, els homes, durant molts anys, hem tingut més veu. En el cas d’El Suplement ha estat bastant equilibrat, perquè hi ha hagut molts anys de Sílvia Cóppulo, hi ha hagut la Tatiana Sisquella, hi ha hagut la Núria Ferrer… Potser, el proper presentador d’El Suplement estaria bé que fos una dona. Però, d’aquí molts anys, eh?
— Els joves, sobretot, el que escolten són podcasts. Tu com t’hi relaciones?
— Cada vegada que em pregunten quina diferència hi ha entre la ràdio i el podcast dono una resposta diferent, perquè no ho sé. Crec que convivim molt bé. Jo faig un programa de ràdio, però també tinc la sensació que alguns espais d’aquest programa de ràdio, algunes seccions, es consumeixen com a podcasts. Jo et diria que faig ràdio i faig podcasts a la vegada. Són cosins germans.
— Els presentadors de podcasts acostumen a ser molt actius a xarxes. En canvi, no és el teu cas. Quina relació tens amb les xarxes?
— M’hi relaciono malament, menys del que m’hi hauria de relacionar, segurament. Simplement faig spam dels continguts que faig i retuitejo els continguts interessants del meu programa. Jo generar selfies, ensenyar què dino, on sopo i quins calçotets porto, no m’hi sento còmode. Les vegades que ho faig, ho faig una mica forçat. Tinc la sensació que m’ha agafat cinc anys tard, o que m’ho he estalviat per cinc anys. El que passa és que també forma part de generar una marca personal. Em diuen que ho he de fer més i ho estic intentant arreglar. També hi ha gent de l’equip que m’ajuda. El proper pas suposo que és contractar algú perquè em porti les xarxes i generi contingut de mi. Encara no ho tinc, però no ho descarto.
— No t’agrada penjar coses, però, quantes hores dediques al dia al consum de les xarxes?
— Moltes. Sóc esclau de l’scroll l’infinit. Tinc una relació d’addicció amb el mòbil, i amb Twitter, en particular. Tinc una guerra a casa permanent amb la meva parella i amb el meu nen perquè miro més el mòbil del que em convindria. Soc addicte, com la societat que vivim, i més, quan el programa de ràdio el pots modificar a l’instant, cada moment, amb cada tuit nou que surt o amb cada alerta nova.
— Tens un fill molt petit i dirigeixes un programa de ràdio. Com portes la conciliació?
— N’estic bastant content. Crec que ho portem molt bé. Aquests dos anys i mig no et diria que ha estat el 50%, però un 60-40, sí. Ara ens venen uns mesos molt complicats, en què la Diana estarà rodant a Madrid tres mesos. La logística familiar serà complicada. L’altra vegada que ens va passar, perquè estava rodant la sèrie Valeria, jo vivia entre Barcelona i Madrid. Tots dos amb el nen amunt i avall, vam fer molts viatges d’AVE. Ara ho farem diferent perquè el nen ja va a la llar. Per mi, treballar al cap de setmana no és una llosa ni una renúncia. Logísticament em va bé. Entre setmana puc passar força hores amb el meu nen.
— Treballes en un programa d’una ràdio pública. Com gestiones les pressions polítiques?
— Quan vaig agafar el programa el 2018, tenia un conseller cada dissabte o cada diumenge. O un convidat polític. Vaig decidir incorporar la tertúlia. Aleshores hi havia molta tralla política. Després ens va enganxar amb la pandèmia, que va ser una època molt xula per fer ràdio, vam aprendre moltíssim, jo tinc un record enorme. M’ho vaig passar molt bé, malgrat el drama que estàvem explicant. Ara hi ha política, però no tant. La tertúlia és l’hora més escoltada, és importantíssim, però ho esquitxo no només amb la crònica política, també hi ha crònica social allà dins.
— Ets i vius a Sabadell. Quina relació tens amb Barcelona?
— Tinc una relació laboral amb Barcelona. Sempre hi ha hagut una opció de venir-hi a viure, que finalment hem acabat descartant. Per mi Barcelona és sinònim d’oci, de cultura i de nit, quan podia sortir. És la meva ciutat perquè és on treballo i on treballaré. Tinc ganes de treballar amb català i crec que la meva carrera com a periodista serà en català. Aleshores, sé que Barcelona és i serà la meva ciutat.
— Com explicaves, per temes de conciliació, també has passat temporades a Madrid.
— Sí. I quan passes temporades a Madrid valores més Barcelona. I tornes, —almenys jo— segurament, més enamorat de Barcelona.
— De fet, vas començar la teva carrera com a periodista treballant a Betevé.
— Sí, jo vaig conèixer Barcelona gràcies a Betevé. Em vaig recórrer a la ciutat aquells tres anys com a reporter. Tots els barris i districtes. Betevé fa una feina importantíssima, l’ha fet durant molts anys i poder formar part d’això també va ser molt xulo.
