Parlant una estona amb Rosa Ribas (1963), surts amb un parell de recomanacions per dinar al seu Prat de Llobregat natal, on va créixer darrere la barra d’un desaparegut local de tapes regentat pels seus avis, descobrint la diversitat d’orígens dels veïns d’un poble que va ser agrícola i es va industrialitzar molt ràpidament. L’escriptora celebra el sentiment perifèric que l’acompanya des de sempre, fins i tot, quan va marxar a viure durant gairebé 30 anys a Alemanya, on no deia que venia de Barcelona, tot i que el Prat no el conegués ningú.
Graduada en Filologia Hispànica i doctorada en Lingüística per la Universitat de Barcelona (UB), Ribas va exercir com a professora durant anys a les universitats de Frankfurt i Heilbronn. Des del 2008, només es dedica a escriure, aconseguint fer-se un nom com a escriptora de novel·la negra, amb personatges com la comissària Cornelia Weber-Tejedor i la família de detectius Hernández. Ara utilitza per primera vegada la primera persona del singular a Peces abisales (Tusquets), on explica el seus inicis narratius, passant-los pel filtre de l’humor per no deixar-se res al tinter.
— Com comença a escriure?
— Primer tinc una idea que sé que serà el motor de la història. Llavors, li vas donant forma. Molt sovint, se’t van ocorrent escenes i diàlegs que saps que hauran de sortir a la novel·la. Les vas deixant en el manuscrit, però encara no saps on aniran a parar, i van quedant com uns puntets que suren. Mentrestant, vas construint la història, pensant què passarà i on et portarà, tot i que he de dir que no soc de planificar excessivament perquè m’avorreixo. A més, com jo escric a mà, amb llapis, aquesta escriptura més lenta fa que tinguis temps per anar tenint noves idees, canviant una mica el pla original, sobretot en les històries secundàries. És una feina molt orgànica, on no hi ha fase 1, fase 2 i fase 3, sinó que les diferents etapes es van barrejant una mica i en algun moment creus que ja has acabat i comences a revisar, tallar i treure.
— I haurà de passar-ho a net.
— Ho faig a la vegada. Escric amb llapis, sobretot al matí, que és la meva hora bona, i ho passo a net a la tarda. És quan saps si val o no. Moltes vegades, quan ho escric a l’ordinador, m’adono que tot allò es podia haver dit en una frase. Quan tinc una mica de text a l’ordinador, m’agrada molt imprimir-lo i treballar sobre paper. Guardo sempre els primers fulls, on he estat escrivint per tot arreu, per darrere, pels cantons… És molt físic. L’ordinador és la part on queda fixada, ho vas guardant perquè no es perdi, però allà no passa res tan interessant. A més, a mi davant de l’ordinador no em venen idees. Jo amb paper i llapis és com treballo més a gust. Sempre vaig amb l’estoig i les llibretes. I la maquineta.
— Per si venen idees pel carrer?
— Sempre vaig amb tot l’equip. Si no vull agafar la bossa, porto una llibreta molt petita. A vegades no la faig servir, però, si no la porto, segur que em ve alguna cosa al cap. I el mòbil em fa molta mandra.
“Jo amb paper i llapis és com treballo més a gust. Sempre vaig amb l’estoig i les llibretes. I la maquineta”
— Des de quan escriu?
— Escriure, crec que des que tinc memòria, però, escriure sense vergonya, ensenyant el que faig, vaig començar cap a l’any 2004 amb la meva primera novel·la. Recordo que, una vegada que vaig venir a fer una xerrada a un cole del Prat, em va saludar una senyora i em va donar records del seu marit, que havia estat professor meu. I vaig pensar, “ostres, don Juan, va ser ell”. A classe es va atipar d’escoltar-me perquè sempre parlava molt i un dia em va dir, “Ribas, seguro que lo que estás contando es muy interesante, ¿por qué no lo pones por escrito?”, i em vaig posar a escriure. Sempre em demanava que escrivís contes i em feia llegir-los davant de la classe, i mira que era molt vergonyosa. Jo crec que aquí vaig començar a veure que sabia fer una cosa que aconseguia que tothom m’escoltés. El dia que més em va agradar va ser quan vaig escriure un relat molt trist i vaig veure que el noi que m’agradava, el fuertote de la classe, es va emocionar. Vaig pensar, “hòstia, quin poder!”. Crec que va ser en aquell moment quan vaig saber que allò era el que volia fer.
— Però primer va estudiar Filologia Hispànica i va ser professora durant anys a la universitat a Alemanya.
— Em vaig frenar molt. Tenia molta por perquè era el que més m’agradava i pensava, “i si em tiro a la piscina i no funciona?”. Fas una carrera, estudies, et doctores, et fas profe… Està molt bé, però sempre hi ha una cosa que és la que tu vols ser de veritat i va arribar un moment que dius, “escolta, si no ho fas, seré la tia brasas que dirà que volia ser escriptora”, i els altres pensaran que ja està una altra vegada la pesada aquesta. Aleshores, amb una mica més de reflexió, però amb aquesta imatge horrorosa al cap, va arribar el moment que vaig pensar que ho havia de fer.
— I com va ser el salt?
— La primera novel·la que vaig escriure, El profesor visitante, me la van retornar totes les editorials on l’havia enviat. Però això volia dir que estava malament. Només he conservat un exemplar imprès dels que em van retornar i el tinc guardat com un tresor. La primera no va funcionar, però sí que ho va fer la segona, El pintor de Flandes (Roca Editorial). Uns anys després, cap al 2008, vaig pensar que havia de dedicar-me només a escriure i vaig deixar la universitat. Quan vaig anar a l’oficina de l’atur, va ser divertit perquè em van dir que era la primera vegada que una professora titular marxava i em van avisar que no em podrien tornar a trobar feina a la universitat. Però, vaig pensar, prova, i, si no surt, donaré classes d’espanyol i ja està, d’això a Alemanya sempre hi ha feina i a mi m’agrada molt. Però, per sort, no va fer falta. Sempre dic que acabo de començar, però ja porto uns anyets.
— Tot això que explica està molt present a l’últim llibre que ha publicat, Peces abisales (Tusquets), una mena d’autobiografia com a escriptora.
— És un llibre molt personal, és la primera vegada que escric des d’un jo. Crec que va ser quan vaig tornar a Barcelona, després d’estar 30 anys vivint fora, quan vaig començar a fer un repàs de què he estat fent i de com he arribat a ser l’escriptora que soc. Van anar sortint petits textos, alguns els havia anat publicat a columnes a El Periódico, i vaig veure que era un tema que estava demanant un altre format, necessitava molt més espai. El meu editor, Juan Cerezo, em va donar carta blanca per escriure aquest Peces abisales. Tot va anar sortint d’una manera gairebé orgànica, un text portava a l’altre, s’anaven lligant les anècdotes, que són sempre el punt de partida de cada capítol, i tota la reflexió sobre l’escriptura, la literatura, la lectura…
— Per què aquest tipus de peixos?
— Són els que neden més a baix, on no arriba mai la llum i només hi viuen aquests éssers estranys i molt resistents. M’agradava imaginar que amb aquest llibre surten a la superfície històries que estaven molt guardades, il·luminant-les per l’humor i la ironia, que és el que et permet explicar-les.
“Peces abisales és un llibre molt més personal, és la primera vegada que escric des d’un jo”
— Com ha portat aquesta primera persona del singular?
— Jo estic sempre, l’únic que no tan de cara. A mi m’agrada molt defensar sempre la ficció com el lloc més lliure per escriure perquè creant un relat pots parlar de les coses més difícils, ho pots posar tot allà a dins. Aquest cop he anat sense la màscara que et dona la ficció, però parlo de records, que també són relats que ja estan molt canviats perquè quan els expliques els vas creant sobre la marxa.
— Peces abisales arriba després de l’última entrega de la saga protagonitzada per la família de detectius, els Hernández. Hi haurà una continuació després de Nuestros muertos (Tusquets)?
— Aquesta és la pregunta del milió. Quan vaig començar a escriure el primer llibre, Un asunto demasiado familiar, pensava que s’acabava aquí. Mai vaig pensar que faria una sèrie. Però em vaig adonar que tenia molt recorregut i que era una pena no continuar. A la meitat de la primera novel·la ja vaig veure que faria una sèrie. Llavors, vaig canviar l’estructura de la història i vaig deixar oberts alguns fils, sobretot de la història familiar, per poder-los continuar més endavant. La segona, Los buenos hijos, ja tenia molt clar que no era l’última, que hi hauria una tercera. Quan vaig començar Nuestros muertos estava molt convençuda que seria l’última, però, a mesura que la vaig anar escrivint, em vaig adonar que no, que no és el final, que tinc moltes més coses a explicar d’ells. Jo noto que hi haurà una altra novel·la, almenys una més.
— Per què va decidir narrar la vida d’una família de detectius?
— Tenia ganes d’escriure sobre la família i sobretot tenia els instruments. A mi és una qüestió que m’interessa molt, però em sembla molt, molt complexa. Volia una novel·la que parlés d’una família, sobre les seves relacions, i després vaig passar als secrets, que van gairebé automàticament associats a aquest tema. Aquí és quan vaig tenir la idea de fer-los detectius i jugar amb la paradoxa que ells són especialistes a descobrir secrets, però no coneixen els que hi ha a la seva pròpia casa. Després ja venia veure com construeixes aquesta família i quins conflictes té. El cas i la família acostumen a anar associats. Sé que tinc una nova novel·la quan tinc una idea per a una investigació que tocarà algun aspecte de les seves relacions.
— És del Prat de Llobregat, però els Hernández viuen a Sant Andreu.
— La vaig ambientar a Sant Andreu perquè no podia ambientar-la al Prat. A una novel·la que vaig escriure, La detective miope (Debolsillo), un dels casos era al Prat. Era la història d’un home que notava que li estava canviant la fisonomia i les faccions se li anaven fent més grans. Ell era director d’una sucursal bancària, no vaig posar quina. De cop, un dia, la meva germana em diu: “La que has liat. Estava a la plaça i n’hi havia unes que s’havien llegit la novel·la i no sabien si era el del Banc Sabadell o el de La Caixa”. Què passa? A aquestes ciutats que no se les ha escrit, no hi ha tradició que hi hagi coses que passen aquí i la gent pensa que estàs parlant en clau sobre gent real. De Barcelona s’ha escrit tant, que ningú pensa que estàs parlant d’aquest o d’aquell.
“A aquestes ciutats que no se les ha escrit, no hi ha tradició que hi hagi coses que passen aquí i la gent pensa que estàs parlant en clau sobre gent real”
— A Peces abisales, sí que hi ha molt Prat.
— Si fas una història que parla de la teva infantesa, no pots canviar el lloc. Això ha de passar aquí, no és el mateix haver-se criat al Prat que haver crescut a Barcelona. És molt diferent. No és el mateix ser perifèric que ser de la capital.
— Per què?
— És una sensació de no acabar de pertànyer. Ho vaig trobar molt ben reflectit a Paseos com mi madre de Javier Pérez Andújar. Tu t’has passat la vida entrant i sortint de Barcelona, però no ets part d’aquesta ciutat. És molt difícil ser-ho perquè t’has criat a la perifèria, amb el sentiment d’estar vivint fora. Sents que tu no has viscut en el lloc on passen les coses, totes les coses interessants estaven a Barcelona i tu havies d’anar-hi i després tornaves. Eres com un ésser estrany i Barcelona, d’alguna manera, això t’ho fa notar, no sabies com, però tu sempre senties que no eres d’allà, tu no havies nascut a cap dels barris, ni tan sols als barris de la perifèria. Tu venies d’un altre planeta i a la nit hi tornaves. Ara tots volen venir cap aquí, però, quan encara estava la Paperera, tornaves en tren de la uni, cansada i mig adormida, i et despertava la gent dient, “Oh, quina pudor! Segur que estem al Prat!”. Crec que tot això marca molt la teva forma d’estar al món. Això sí, jo poso que soc del Prat fins i tot al carnet d’identitat i ho faig amb molt d’orgull. A Alemanya era molt més glamurós dir que eres de Barcelona, però a mi no em sortia, jo deia que era del Prat de Llobregat i em miraven raríssim, pensant, “això on està, a Turquia?”. Per a mi, és molt important aquest sentiment perifèric. Encara que ara visqui a Sants, jo soc una noia del Prat que viu a Barcelona.
