Salvador Alemany és president de Saba i de la Fundació del Gran Teatre del Liceu. Va néixer al Raval a finals de març del 1944 i va tenir sort amb una travessa, però encara més amb l’actitud i el sacrifici de la seva família. Quan era petit pensava que el Liceu només existia per a les elits. Ara assegura que el Liceu és una institució oberta i innovadora i serà “tot allò que la societat barcelonina i catalana vulgui que sigui”.
Estudiava de nit, treballa de dia. Té una història de pel·lícula amb els aparcaments. En una el·lipsi temporal de 20 anys va rebre la trucada d’Isidre Fainé i també va viure de primera mà l’OPA sobre Abertis. Va tenir l’oportunitat de ser conseller d’Economia, però ho va descartar per una qüestió de criteri i direcció.
Salvador Alemany no va voler esperar que el seu futur arribés. Va dibuixar el seu nord i va trobar el seu camí. La seva vida té tres pilars: família, professió i voluntariat. Al seu CV també hi trobareu l’Institut Cerdà, el Col·legi d’Economistes, el Cercle d’Economia, el CAREC, la Creu Roja Barcelona, la UB o el Barça, entre molts d’altres.
No creu en la intel·ligència empresarial, sinó general. Comparteix l’art de les cartes d’Arthur Schopenhauer, aprèn del temps i les decisions dels escacs i aplica la filosofia del bàsquet. Spoiler: Referent? Duran Farell. Cançó? Al meu país la pluja no sap ploure. Somni? “Mantenir l’esperança i la il·lusió de viure”.
— Va néixer al Raval i l’encert d’una travessa va canviar la història de la seva família.
— El meu pare va comprar un terreny al Clot amb els diners de la travessa i va demanar un crèdit per fer un petit garatge. La gent diu que vam tenir sort, però la veritable sort va ser l’actitud del meu pare i el sacrifici de tota la família per tornar el crèdit.
— Per què va estudiar Economia?
— Dies després d’acabar el Batxillerat, em vaig posar a treballar com la resta de la família. Vaig començar com a grum al sindicat de banquers, però no em va agradar massa. Em vaig matricular i vaig aprovar l’ingrés a peritatge industrial, però tenia problemes amb el dibuix tècnic i vaig canviar a peritatge mercantil. Tot això va passar en només tres mesos, era un bon estudiant però, com es veu, molt inquiet. Sempre agrairé a la família que entengués els meus sobtats intents per trobar el camí.
— Quin era el seu camí?
— Un cop aprovat el peritatge, al curs següent començava el professorat mercantil, que ja vaig fer treballant com també les oposicions a Censor jurat de comptes, la Llicenciatura d’Econòmiques i el programa de direcció de l’IESE.
“Sempre agrairé a la família que entengués els meus sobtats intents per trobar el camí”
— Va treballar en un dels primers ordinadors de segona generació.
— El 1962, amb 18 anys i en paral·lel als estudis, vaig treballar en una empresa anglesa d’auditoria i, després d’uns cursos a IBM, vaig entrar com a programador informàtic a Catalana de Gas treballant en un dels primers ordinadors de segona generació que va arribar a Barcelona. Vaig continuar en diverses empreses de serveis informàtics fins que el 1975 vaig entrar a Banca Mas Sardà com a director d’informàtica. Vaig arribar a ser sots director general anys abans que Mas Sardà s’integrés al Grup Banc de Bilbao.
— Va arribar l’hora de Saba.
— Vaig seguir al banc i tenia despatx a Barcelona i Madrid fins que l’any 1987 vaig incorporar-me com a director general a Saba que llavors era una empresa relativament petita amb 12 aparcaments. Avui és una empresa internacional amb més de 1.000 aparcaments.
— L’any 1998 va rebre la trucada d’Isidre Fainé.
— Sense deixar Saba que em va acompanyar dins el grup Abertis, vaig respondre a la crida d’Isidre Fainé per anar a Acesa que era del Grup de La Caixa. Aquella Acesa de 600 quilòmetres d’autopistes de 1998 es va convertir en la primera empresa d’autopistes del món amb 3.500 quilòmetres en tres continents.
— L’any 2018 va arribar l’OPA sobre Abertis.
— L’OPA d’Atlantia/ACS sobre Abertis va posar punt final a aquella etapa de la meva vida i vaig continuar amb Saba dins del Grup de La Caixa.
— No ha deixat mai de formar-se?
— No he deixat mai d’aprendre en el meu trajecte professional i en les activitats paral·leles de caràcter voluntari.
— Una vida amb tres pilars.
— La família (tenim dues filles i quatre nets), la professió i molta activitat no lucrativa que jo anomeno voluntariat. He presidit el Gremi de garatges de Catalunya i l’Associació espanyola del sector, el Barça de bàsquet durant 17 anys, la Creu Roja a Barcelona, el Cercle d’Economia, el Consell Assessor de la Generalitat en Economia, el Consell Social de la UB o l’Institut d’Economia de Barcelona, entre d’altres, i ara presideixo el Liceu, l’Institut Cerdà i la Comissió d’Economistes d’Empresa del Col·legi d’Economistes.
— Què necessita un bon líder?
— El líder ha de tenir una visió acurada i racional de la realitat, envoltar-se de bona gent, saber a qui ha d’escoltar per construir la seva pròpia idea, prendre una decisió i convèncer al seu grup.
“El líder ha de tenir una visió acurada i racional, envoltar-se de bona gent, saber a qui ha d’escoltar, prendre una decisió i convèncer”
— I si no és la idea correcta?
— No passa res per modificar-la, sempre que mantingui la iniciativa. Els companys no han de tenir cap dubte que es prendrà una decisió a temps.
— Tota decisió implica responsabilitat.
— Aquesta és la qüestió essencial del líder: tenir la capacitat de decidir i fer-ho de forma ordenada. Escoltar i convèncer, sense que ningú se senti marginat o menystingut.
— Per què va decidir no ser conseller d’Economia de la Generalitat?
— Això no ho he dit mai, tot i que crec que vaig tenir l’oportunitat de ser conseller. Però penso que, a vegades, la política obliga a l’adaptació dels propis criteris més enllà del que jo em sento capaç de fer.
— Quins criteris?
— La política està sotmesa a exigències electorals a l’hora de prendre decisions. Ho respecto, però jo tendeixo a mantenir la direcció en la qual vull anar i, si em veiés obligat a canviar-la massa… No aniríem bé. Puc canviar els moviments, però no fàcilment la direcció.
— Quina era la direcció?
— Insisteixo: els interessos electorals o les coalicions de partits condueixen a camins on sé que no ho faria bé i no seria fàcil que volgués continuar.
“Vaig tenir l’oportunitat de ser conseller, però la política està sotmesa a exigències electorals a l’hora de prendre decisions i obliga a adaptar els propis criteris més enllà del que jo em sento capaç de fer”
— “El destí reparteix les cartes, però nosaltres juguem la partida”, escrivia Arthur Schopenhauer.
— Un va per la vida i es troba amb el que es troba. No sempre trobes futur allà on voldries i les circumstàncies no són a vegades les que esperaves, però llavors és quan has de recordar que tu ets el primer responsable de tot allò que facis. Queixar-te no t’ajudarà.
— Destí o atzar?
— Tu jugues la partida. Una persona pot néixer en una tribu de Tanzània o Nigèria amb moltes dificultats per accedir a coses bàsiques, com l’aigua, però pot sentir-se feliç lluitant per la seva família, pel seu país i per ella mateixa. De la mateixa manera, una persona de l’Upper Diagonal, amb tots els mitjans per ser feliç, pot no aconseguir-ho mai. Pots tenir cartes dolentes i fer-les bones. I al revés.
— Què és una vida feliç?
— Veig la felicitat com la diferència entre la realitat i les expectatives. Qui és infeliç? Aquell que no aconsegueix complir les seves expectatives. Les expectatives són dinàmiques i per tant, no tenen per què ser les mateixes en qualsevol circumstància. La teva realitat és la que et trobes en cada moment, i de la que t’has de sentir responsable. Cal treballar sempre amb la realitat i decidir si adaptes, o no, les expectatives.
— Qui ha de repartir la carta de la igualtat oportunitats: l’Estat o el mercat?
— Tots hem de posar el màxim esforç per aconseguir una igualtat d’oportunitats que derivi en una situació de justícia i pau social. Ara bé, cada persona també hi ha de posar de la seva part. L’Estat ha de procurar que tothom tingui accés a l’educació i les garanties de protecció necessàries per tenir un marc d’oportunitats i llocs de treball dignes, corregint els abusos dels actors del mercat que han d’evitar desigualtats excessives pel seu propi interès. A partir d’aquí, i sigui quin sigui el nivell d’èxit de les polítiques públiques, escoltem a Schopenhauer.
“Tu ets el primer responsable de tot allò que facis. Queixar-te no t’ajudarà. Pots tenir cartes dolentes i fer-les bones. I al revés”
— “No hi ha vent favorable per aquell que no sap a quin port es dirigeix”, deia Sèneca.
— És una forma d’existencialisme: assumir la pròpia responsabilitat. Cadascú ha de fer-se responsable de la seva vida sabent on vol anar, siguin com siguin les cartes que li han tocat. No et pots adormir i, si decideixes no jugar, llavors segur que et quedaràs enrere. Intenta jugar de manera que milloris les teves cartes i envoltar-te d’aquells que t’ajudin a aconseguir-ho. Això no és resignació ni fatalisme, al contrari.
— El poder de l’actitud.
— L’actitud adequada és no esperar que el futur arribi. Anem a buscar-lo! Els futurs possibles són molts i van més enllà del nostre barri, la nostra ciutat o el nostre país. Dibuixa quin és el teu nord i troba el camí i envoltat de la gent amb qui comparteixes un sentit, uns valors i una ètica per aconseguir-ho.
— “La preocupació primordial de l’home no és gaudir del plaer, o evitar el dolor, sinó buscar un sentit a la vida”, escrivia Viktor Frankl.
— Sempre estaré d’acord amb qualsevol filosofia que giri al voltant de l’actitud i de l’assumpció de les pròpies responsabilitats.
“La felicitat com la diferència entre la realitat i les expectatives. Qui és infeliç? Aquell que no aconsegueix complir les seves expectatives. L’actitud adequada és no esperar que el futur arribi”
— Com defineix la intel·ligència empresarial?
— M’hi nego.
— Ha escrit un llibre titulat Intel·ligència empresarial.
— És el que li va anar bé a l’amic i gran editor Jordi Nadal per la seva sèrie de llibres sobre la intel·ligència i li vaig acceptar. Intel·ligència empresarial? Un ha de tenir criteri per gestionar. Qualsevol bon directiu ha de ser com un entrenador que és capaç d’adaptar-se a les circumstàncies canviants. No hi ha fórmula màgica, tret de superar la por de perdre, assumir la responsabilitat i jugar la partida. Ara bé, la intel·ligència no és empresarial, sinó general.
— La decisió de Ferrovial de moure la seva seu als Països Baixos és intel·ligent?
— Estem a la Unió Europea i partim de la llibertat de moviment de persones, béns i capitals. Això també serveix per a les empreses i pots pensar que una actitud és més o menys solidària. És bastant absurd criticar-ho si s’adopten unes normes de convivència dins un perímetre polític. No m’he qüestionat mai allò que algú fa dins un marc legal, malgrat pugui tenir una consideració moral diferent. A Catalunya vam viure la marxa de seus durant l’octubre de 2017.
— Com recorda els moviments de seus socials de l’octubre de 2017?
— De forma dolorosa, però entenc que cadascú apliqui els criteris segons les seves responsabilitats. Em va saber greu perquè afectava Catalunya.
“Qualsevol bon directiu ha de ser com un entrenador que és capaç d’adaptar-se a les circumstàncies canviants”
— Com veu la ciutat de Barcelona?
— Per avaluar el futur de Barcelona, espero a les eleccions de maig.
— L’informe ProBCN impulsat per l’Institut Cerdà va assenyalar un camí.
— Es van consultar més de 100 entitats representatives i es va fer una síntesi validada per totes aquelles que hi van donar la seva opinió. És una bona contribució i l’argument més fort de ProBCN és demanar diàleg entre el sector públic i privat per tal de fer la millor ciutat i el millor país possible, tornant a començar en el que calgui per afrontar els nous reptes.
— Ens falta més i millor col·laboració publicoprivada?
— La col·laboració publicoprivada és la millor manera d’avançar junts en una democràcia formal. La societat no es desenvolupa bé si es produeix una negació del sector privat per un excés intervencionista del sector públic, però no es garanteix la justícia si es deixa al mercat funcionar sense normes.
“Recordo de forma dolorosa la marxa de seus durant l’octubre de 2017. Em va saber greu perquè afectava Catalunya”
— I la societat civil?
— Cadascú ha de jugar el paper que vol i pot. La societat civil ha d’analitzar amb serenitat com tria els seus representants polítics i respectar-los. Si li sembla que no ho fan bé, s’ha d’expressar amb llibertat per veure si ho corregeixen, esperant les següents eleccions per avaluar-los amb el vot.
— S’han d’avaluar les polítiques públiques?
— Ara mateix la confiança del ciutadà en la política és molt baixa. Aquest és un dels grans problemes. Jo no soc massa crític amb els polítics perquè crec que són el resultat de la societat, com també ho són els metges, els enginyers, els economistes o qualsevol altra professió, però entenc que s’han de millorar les formes actuals de confrontació en l’àmbit polític.
— Així doncs, tenim el que ens mereixem?
— Sempre és i serà així. Allò que tenim és la síntesi del que fem. Certament hi ha una gran desconfiança en el funcionament de la política, però opino que, en democràcia, no podem criticar els polítics sense autocriticar-nos.
— La crítica és vox populi a les xarxes socials.
— Les xarxes posen més difícil mantenir una bona imatge en una posició pública, perquè hi entra tot. S’han de llegir amb criteri i aquest és el repte que té la societat arreu del món.
“La col·laboració publicoprivada és la millor manera d’avançar junts en una democràcia formal”
— Cultura i empresa han d’anar de la mà?
— Sí, però també de la mà del sector públic. L’autor fa art amb el seu cap, el seu cos i la seva disponibilitat. La missió del sector públic és afavorir la creativitat i la cultura i l’empresa pot ajudar a racionalitzar el model. Tot i així, la missió del mercat és una altra i per tant, l’empresa ha de trobar incentius per intervenir a través de lleis de mecenatge, màrqueting o reconeixement de la seva responsabilitat social.
— Quina mena d’incentius?
— No són sempre econòmics, sinó també socials. Les empreses són entitats mercantils que apliquen la sensibilitat de les persones que les dirigeixen.
— Què suposa el Liceu per a Barcelona?
— El Liceu és conegut com la primera institució cultural del nostre país, tot i que això sempre és subjectiu. Té una gran projecció internacional per la seva inquietud en la recerca de l’art total i compte amb la protecció tant de les institucions com de la societat. El Liceu no és només un lloc on passar-s’ho bé, sinó també un espai per experimentar l’evolució de la cultura.
— De petit se sentia orgullós del Liceu?
— I tant, però llavors pensava que només existia per a les elits.
— I ara?
— El Liceu és avui una institució molt oberta i progressivament innovadora orientada a desenvolupar la sensibilitat cultural de tota la societat.
— Per exemple?
— Hem creat i representat en català una òpera prima La gata perduda amb la participació activa de quaranta nacionalitats del Raval, que no són músics ni cantants; les sessions Under 35 estan dedicades exclusivament al públic jove, a preus assequibles o la plataforma digital que permet seguir representacions del Liceu amb un abonament de preu quasi simbòlic.
— Què suposa Barcelona per al Liceu?
— Barcelona i tot el país han de sentir-se orgullosos del seu Liceu i sempre s’haurà de fer un esforç important per mantenir el seu creixement artístic i social, amb equilibri econòmic. El Liceu serà sempre el que la societat barcelonina i catalana vulgui que sigui.
“De petit pensava que el Liceu només existia per a les elits. Avui és una institució molt oberta i innovadora orientada a desenvolupar la sensibilitat cultural de tota la societat”
— Què ha après dels escacs?
— Jo vaig començar a jugar-hi quan tenia 15 anys. Els escacs t’ensenyen a caminar per la vida i prendre decisions. Et presenten en cada moment un problema diferent i has de fer la millor jugada possible amb les peces que tens. No depèn de factors externs com el sol o la pluja i en cada moviment retrocedeixes o progresses cap a la victòria. T’ensenya a respectar un rival que també juga i a fer servir el temps de manera adequada.
— Escac i temps.
— La gran lliçó dels escacs és que hi ha un temps per pensar i un moment per decidir. No pots pensar més temps del que disposes i si no encertes la decisió estaràs més a prop de perdre. També requereix estudi i pràctica. Hi juguen infants, adolescents i jubilats. Fa un temps vaig ensenyar la meva neta a jugar i ara quan estic de vacances també jugo amb l’ordinador.
— El campió Garri Kasparov va perdre contra l’ordinador Deep Blue l’any 1997.
— Els ordinadors i la intel·ligència artificial suposen un abans i un després per als escacs de tota la vida que són de cervell contra cervell humà. La intel·ligència artificial aprèn de la intel·ligència natural i la desenvolupa encara més de pressa. La velocitat i les interaccions són infinites. L’essència del coneixement que fa servir la IA és humana, però aplicada a una velocitat molt i molt superior.
— Un últim triple: com ha aplicat el bàsquet en el món de l’empresa?
— Al bàsquet hi ha tàctiques, tècniques i habilitats però sobretot hi ha la sensibilitat de cada jugador i la motivació que té per jugar, així com la voluntat de guanyar i la seva solidaritat amb l’equip i l’entrenador. També hi ha la filosofia de l’entrenador i del club. Hi ha molts factors socials i humans que són una gran lliçó de vida. Aquests factors es poden aplicar a la família, als amics i a qualsevol aspecte de la vida.
“Els escacs t’ensenyen a caminar per la vida i prendre decisions. Hi ha un temps per pensar i un moment per decidir”
— L’anterior entrevistada de Persona a Persona, Mar Alarcón, li fa les següents preguntes:
— Ser empresari és vocacional?
— Neix en part de l’actitud i en part de la vocació.
— Quin consell donaria als empresaris més joves que lidien cada dia amb entorns de canvi constant?
— El que caracteritza l’emprenedor és la seva disponibilitat al risc i a l’aventura, ja sigui a una petita empresa o a una gran corporació. En aquest segon cas parlo de l’intraemprenedor que és aquell que actua en el seu àmbit de responsabilitat limitada com si fos la seva pròpia empresa. Es veu l’empresari quan toca assumir riscos.
— Arrisqui’s.
— Jo recomano a la gent jove que miri de fer, créixer i comportar-se com un empresari, faci el que faci i tingui o no tota la capacitat de decisió. S’ha de ser capaç d’assumir riscos raonables pensant en el bé del projecte pel qual es treballa.
SET DE VIDA
- Referent: Pere Duran Farell
- Llibre:La casa de la frontera. Rafael Vallbona
- Pel·lícula: A Late Quartet. Yaron Ziberman
- Cançó: Al meu país la pluja no sap ploure. Raimon
- Racó preferit: La Cerdanya
- Lema de vida: Fes-te sempre responsable del teu futur
- Somni: Mantenir l’esperança i la il·lusió de viure
