— Què t’ha agafat amb Barcelona?
— No és cosa d’ara. N’estic enamorat, des de sempre. M’ha agradat sempre, m’ha interessat sempre, i l’estimo. I quan veig coses que no m’agraden, ho dic. I si ho faig a través de Twitter és perquè abans només ho podia fer a través de la ràdio, però la ràdio té un problema: des de RAC1 no puc parlar tant de la ciutat si no vull que m’acusin de barcelonacentrisme.
— Ets veí de l’Esquerra de l’Eixample. També us hi han posat una Superilla.
— A veure: la idea de la Superilla és bona, el problema és que s’executen les obres sense tenir en compte els efectes secundaris. No es té en compte ni la mobilitat actual, ni el fet que els cotxes que abans anaven per Consell de Cent ara s’hauran de desviar per la Gran Via (que ja és una artèria insuportablement col·lapsada), ni els increments de trànsit que ja patim: vivim en una ciutat col·lapsada perquè ens van tallant artèries, com si a un sistema circulatori se li coagulessin venes importants. La Gran Via és una aorta!
— Per tant, el problema és el com?
— El problema és que no es pensa en els efectes secundaris. Som proactius en fer zones verdes, per exemple, però hi ha una gran deixadesa i un baixíssim manteniment. Van tapar la zona de Can Vies per fer-hi un passeig, però ara ens trobem amb un passeig deixat. Quan fas un projecte d’aquest tipus, això demana un manteniment: no té cap sentit comprar una casa espectacular si després no la pots mantenir. Això ho sap tothom. En les parts d’illes interiors on s’han fet zones ajardinades, ara resulta que on hi havia gespa ara hi ha sorra. Jo el que dic és que tinguem cura del que ja tenim abans de fer projectes nous. Mantenir el que teníem ja ens costava prou, imagina’t ara!
— Aquest problema no passa en totes les ciutats?
— Volem convertir una ciutat en un poble, i convertir els pobles en ciutats! Doncs no, una ciutat és una ciutat i hi ha pobles meravellosos si relament no vols ser a la ciutat.
— Ens estem carregant el Pla Cerdà?
— Fa anys anaves a Madrid i el que et deien era “que bé que es circula per Barcelona, quina enveja!”. Doncs això era gràcies al Pla Cerdà. Però és clar, si ens ho carreguem, el resultat és com ara el d’un permanent col·lapse. Per tant aquestes reformes les pots implementar només quan ja tens resolt el tema de les entrades i les sortides de la ciutat.
— El Pla Cerdà encara és una fórmula vigent, doncs?
— Sóc un gran defensor del Pla Cerdà. Mira, en Fabià Estapé em deia que havia hagut d’encarregar-se ell de guardar les restes d’Idelfons Cerdà en una maleta, a casa seva, perquè crec que l’home va morir a Cantàbria. I aquí no el reconeixia ningú aleshores. És clar, com que el Pla va ser imposat des de Madrid, resulta que no es feia el pes. Però si és una meravella! Suposo que no era prou nacionalista, o prou nostrat, no ho sé… Però si és digne de Nova York! I sort que al final, molt tard, se li va poder fer aquella tomba a Montjuïc amb tota la quadrícula esculpida. L’únic en què va fallar és en dir que la Plaça de les Glòries seria el centre neuràlgic de la ciutat. En la resta, era un visionari. Però no el respecten, i es carreguen el seu Pla, perquè els gestors actuals es deuen pensar que són més llestos. I no només és que aquestes reformes es carreguin el Pla Cerdà…
— Què més?
— És que, al damunt, totes aquestes reformes incrementen els preus de l’habitatge! Ara el rendiment es busca en pisos turístics, i la gent que entra i surt de Barcelona perquè no pot viure-hi pel preu, ha d’anar-hi i tornar-ne cada dia! Sense que poguem esmentar ni un sol nou mitjà de transport creat els últims anys per accedir a la ciutat!
— Només queda el cotxe.
— I espera’t, perquè en cotxe tot són penalitzacions! I col·lapse. I això pagant el nostre impost de circulació, eh? Que si agafo el cotxe és perquè també pago les meves taxes, i per tant l’he de poder agafar! No?
— Sembla lògic.
— El resultat saps quin és, en definitiva?
— Digues.
— Que ara Barcelona és una ciutat antipàtica per als catalans. Els catalans que no viuen a Barcelona, s’entén. No poden accedir-hi, cada dia hi ha problemes amb Rodalies, no hi poden aparcar, els pàrkings són cars… Evidentment que hi ha menys afluències al teatre a Barcelona, si la resta del país no pot venir! Ens hem abocat al turisme que ve de fora, i no a una capitalitat catalana.
— Però agafant més vista d’ocell, què és el pitjor que ha succeït a Barcelona aquests últims anys? Per què aquesta sensació d’estancament?
— Per la impunitat.
— La impunitat?
— Tot s’hi val. No es penalitzen les conductes dolentes: es poden fer grafittis al patrimoni, per exemple ara mateix que som a La Pedrera jo podria fer un grafitti i no em passaria res. O es pot pixar al carrer, es pot anar en patinet per la vorera, i no s’apliquen les ordenances. Només un 37% de les multes es cobren! I malauradament, la mà dura és necessària o en cas contrari no n’aprenem. En això estic d’acord amb Montserrat Tura en la seva època de consellera, quan deia allò de la política del pal i la pastanaga, la gent va aprendre a posar-se el cinturó de seguretat a base de multes. Ara la dinàmica és: “la meva llibertat és infinita, i la teva ja te la buscaràs”.
— No es té una visió general de les coses.
— Ni es mira a llarg termini. Parlant de pixades al carrer, cada alcalde vol deixar la seva pixarada. Trias va portar més pisos turístics, més hotels, fins que la ciutat va rebentar de turisme. La gent va sentir que es començava a perdre l’essència de la ciutat, però és que això passa amb tots els mandats llargs.
— El de Trias no va ser llarg.
— Vull dir al final dels mandats: els alcaldes s’alcen com un globus, a mi em recorden el globus del Cobi a la clausura dels Jocs Olímpics, jo ara veig Collboni i Jordi Martí com enfilats en un globus en forma de vaixell que es va desinflant. En vols una prova? La rabieta que va agafar Ada Colau amb la pregunta d’una estudiant sobre la seva manera de vestir. S’entén, així? Cadascun d’ells vol deixar la seva petjada, erigir-se en figura, i acaben oblidant les prioritats que són més importants.
— Barcelona està bruta?
— No pot ser que Barcelona encara tingui contenidors al carrer. Només cal veure Tòquio, Nova York, Amsterdam… No en tenen! I en canvi a Barcelona, amb un goven ecosocialista, la gent encara va a fer ofrenes de merda als contenidors. Les deixalles de les reformes dels pisos van directes al contenidor, t’hi trobes tasses del lavabo i tot. No hem desenvolupat la recollida selectiva, com a Suïssa o al Canadà, on fa vint anys que fan pagar vint cèntims més per cada plàstic. No hem fet res, només anar posant contenidors de tots els colors. Ah: i, com que no hi ha lavabos públics, tot es fa al carrer.
— Els lavabos públics son els bars.
— O els hotels. Ah, I que facin el favor de treure les papereres. A Tòquio o a Ginebra la gent llença les coses a casa! On s’és vist, llençar coses fora de casa? Però si aquí fins i tot posem la bossa de les escombraries dins la paperera! Unes papereres que tenen avisos només en català, quan haurien de ser en més llengües perquè la gent no hi deixi bosses de brossa.
— Barcelona ha perdut força econòmica?
— Afortunadament, Barcelona està per damunt dels que manen. És com el Barça, que pots tenir mals gestors però els socis tiren endavant i continua sent un club atractiu. Ara Barcelona atrau molts inversors, és un gran pol d’atracció econòmica, malgrat la seva gestió pública. Com pot ser que s’obrin noves botigues on no entra ningú, i en canvi els establiments de tota la vida hagin de tancar perquè no poden pagar el lloguer? És vergonyós, però una absoluta vergonya, que Vinçon tanqués. Aquella llar de foc, recordes?
— Ramon Casas. I tant.
— Com es va poder permetre que s’ho quedés Massimo Dutti? No pots deixar escapar Vinçon, i punt! O com a mínim mantenir l’espai, el pis, i pensar-hi algun altre destí. Jo el que penso és que no hi ha una estima pel nostre patrimoni, amb el cost que això suposa per a la ciutat.
— Hi ha el patrimoni i hi ha el dinamisme econòmic.
— 800 milions d’euros de dèficit! Crec que són xifres del 2020. És demencial, recordo que Trias va deixar l’ajuntament amb superàvit! Vull dir, com ho pagarem, això?
— I el tramvia per la Diagonal, què et sembla?
— El mateix que dèiem. No, jo no m’imagino un tramvia per la Cinquena Avinguda. Fem obres que semblen veritables malversacions.
— Per exemple?
— La Plaça de les Glòries. Quants milions d’euros ens hi hem deixat, en aquesta obra interminable? Com que no es pensa a llarg termini, s’han hagut d’anar fent pedaços. I sí, crec que no pensar a llarg termini hauria de ser un tipus de malversació. En l’epoca d’Acebillo o Bohigas es pensava amb perspectiva, el que cal és respectar això i no creure’s millor, més modern i més “guai”.
— Va, treu-te un moment la disfressa de Mister Scrooge. Barcelona continua sent la millor ciutat del món?
— Barcelona és la millor ciutat del món. A menys de dues hores de la Costa Brava, i de la neu. Espectacularment ben situada. Però en el que hem d’invertir és precisament en la connectivitat amb el país: accessos, trens, cooperació, intercanvi. Jo és que fins i tot crec que caldria descentralitzar la gestió municipal.
— Com?
— Sí sí. Autonomia per als barris. Ada Colau viu a l’Eixample i, per molt que parli molt de Nou Barris, no té ni idea de Nou Barris. Jo mateix hi ha milers de racons de Barcelona que no conec. Recordes quan en Maragall anava a dormir a alguns barris perifèrics? Com que la ciutat no te l’acabes, crec que cal que la gestió dels barris tingui molta més autonomia.
— És viable, això?
— És que si no, un altre cop es van fent pedaços sense visió: ara si vull anar de la Plaça Espanya a Gran Via/Aribau, a cada illa et fan girar a la dreta i llavors has de fer tota una altra illa per anar al punt on et dirigies. Deixin les coses dels barris per als gestors dels barris, i no ens col·loquin solucions vingudes “de dalt” que al final no són solucions a res.
— El barceloní se sent desplaçat?
— El que jo crec és que s’està projectant una ciutat només per a la gent jove. Ciclistes, patinadors i empresaris digitals. Però, i el barceloní de sempre? És més: i la gent gran? Els xamfrans de Cerdà són justament per això, per a facilitar la mobilitat de serveis i de persones. Carregar, descarregar, aturar-se. Ara volem fer una ciutat massa “guai”, plena de zones per a vianants i de carrils bici, però on els patinets van per la vorera i on al damunt els carrers estan bruts!
— Ara diuen que han canviat el contracte de neteja.
— I n’augmenten la despesa, sí, però la Plaça Universitat és un abocador! I mentrestant vaig pagant els meus impostos, eh? Sort que són un govern d’esquerres, però d’allò que en dèiem l’esquerra papanates.
— Madrid ens està guanyant?
— L’única cosa que passa és que ens hem anat fent petits. Vull dir que tot el que fem, ho fem demanant disculpes i provant de no molestar. Però manar sempre ha estat manar, i si has de fer llums de Nadal els fas de debò i no a mitges, apagant a les deu de la nit. Hi ha un complex de correcció política que ens fa petits. Ara la Fórmula 1 no la volem, perquè es veu que fa pudor i fum… L’Ajuntament se la volia carregar! I amb la Copa Amèrica, sort de la societat civil! Davant d’això, Madrid ha dit “ara és la meva!” i ha tirat la canya al Primavera Sound, ha facilitat l’obertura de negocis… Torrons Vicens, a les Rambles, va haver de tancar per no sé quina raó d’ordenances que limitaven les llicències d’establiments d’alimentació. Doncs molt bé. Jo, ara, a les Rambles no entraria a cap restaurant. Anem fent.
— Tan malament ho veus?
— És aquest rotllo “progre”, que em rebenta: viure com els rics, però sobretot sense que es vegi que som rics. En lloc de vestit formal, bambes New Balance que fan més proper i enrotllat. I el més fort és que la gent s’ho empassa!
— Mentrestant, hi ha més pobresa que mai.
— Això es veu perfectament pel carrer. Però no: el gran tema ha de ser fer Superilles.
