“He viscut moltes vides. He fet de tot: teatre, pintura, periodisme, marit, ex-marit, novel·les, obres de teatre, guions de cinema, sis fills, vaig organitzar esdeveniments, delinqüent polític i fals advocat, entre moltes altres coses que només citaré quan la pena hagi prescrit”. L’escriptor Ernesto Mallo no pestanyeja mentre descriu, gairebé sense prendre aire, tot aquest historial. Recolzat a la barra, assaboreix una San Pellegrino —la “millor aigua mineral del món”— mentre les Gymnopédies de Satie omplen el matí amb les seves notes i, sobretot, els seus silencis.
La vida d’activitat febril, contestació davant dels poders i una tendència a ficar el dit en nafres perilloses d’aquest argentí establert a Barcelona ha tingut molts punts d’inflexió, “des del meu propi naixement o el de Camila, la meva filla gran, fins a la nit en què em van disparar o la trobada que vaig tenir amb el Tadeusz Kantor a Caracas”. Als 70 i 80 despunta com a dramaturg amb obres com La vacuna o Siete cuadros. Ha sigut taxista, periodista, contrabandista, llibreter i qui sap què més, “fins que va arribar el corralito, que em va deixar sense feina i vaig començar la meva carrera com a novel·lista”. Una circumstància que, en aquest cas, milers de lectors aplaudeixen unànimement.
Onze títols de novel·la, dos assajos i un bon nombre de premis i nominacions, com el Memorial Silverio la Cañada de Gijón o l’Alfaguara de Novel·la, porta atresorats des de 2006. El seu personatge més cèlebre, el comissari Lascano, tot just acaba de tornar amb Perro viejo (Siruela), on el policia, ja vell, lluita contra la desmemòria (seva i no només), a un text on un crim serveix per parlar del poder, de la política, de la cobdícia. Del que som, en els pitjors termes. Pura novel·la negra que l’autor presenta aquesta mateixa tarda, quan liquidi la San Pellegrino i les racions que ha demanat, a la BCNegra.
“Perquè la humanitat deixi de patir, ha de deixar de treballar tal com es planteja el treball”, defensa l’escriptor
Una literatura que per sort no prescriu, i “que furga en els racons negres de l’ànima humana”, sorprenent cada dia a l’escriptor sobre “com de perversos podem ser els humans: un fet negatiu per a les persones, però bo per a la literatura. La inesgotable imaginació dels polítics i els poderosos per fer el mal”, explica el parroquià, que se sent especialment afortunat “per haver sobreviscut contra tot pronòstic, perquè la meitat o més dels meus amics d’infància i joventut no ho van aconseguir”.
L’home que va intentar no treballar
A la faceta de novel·lista i assagista, l’Ernesto hi suma la d’activista i impulsor literari. “He estat el fundador del BAN!, el festival de novel·la policíaca de Buenos Aires, que em va permetre promoure una bona quantitat d’autors i divertir-me moltíssim fent-ho”. També ha estat promotor del Zeitgeist Barcelona, una trobada per animar a professionals, empresaris, líders polítics i socials, artistes i escriptors a debatre sobre l’esperit dels temps.
—No deixes mai de treballar, eh?
L’escriptor alça les mans, com dient quiet aquí, i pren la paraula: “Jo no treballo, ho vaig fer en molt poques ocasions i sempre me’n vaig penedir. Estimo el que faig, em diverteixo i ho recomano, però crec que ningú hauria de treballar. Treball és un altre nom de l’esclavitud, és la font de tot el mal. Guerres, fams, injustícia… totes les misèries del món deriven d’una o altra manera del treball o d’un món dissenyat per treballar”.
—Però, et diverteixis fent-ho o no, la teva no deixa de ser una feina.
El parroquià no ho veu en aquests termes. “No estic dient que hem de deixar de fer coses, sinó construir una nova manera de viure i de relacionar-nos. Promoure una convivència lúdica i artística. Viure la vida com un joc, perquè hi ha més coses en el joc de les que creu la nostra raó. Tot ho vam aprendre jugant. Hem de convocar una aventura col·lectiva d’alegria generalitzada i d’una lliure i exuberant interdependència. Perquè la humanitat deixi de patir, ha de deixar de treballar tal com es planteja el treball, més enllà d’aquesta dimensió lúdica i creativa”.
La ciutat en què la quarta va ser la bona
El 2015, l’enyorat Paco Camarasa va convidar al parroquià a participar a la BCNegra que en aquells dies organitzava ell. “El dia que vaig arribar vaig anar a la llegendària llibreria Negra y Criminal al carrer de la Sal. Allà hi vaig conèixer i em vaig enamorar d’una catalana, i ella de mi. Una sorpresa, perquè després de tres matrimonis m’havia convençut que aquesta feina no era per a mi”, explica.
—I més gran va ser la sorpresa en assabentar-me que la dama en qüestió era comissària dels Mossos d’Esquadra. Vaig passar gran part de la meva joventut combatent amb les forces de l’ordre de diferents dictadures, moltes vegades amb armes a la mà i, després de tants anys barallant-me amb la policia, ja veus, vaig acabar dormint amb una”.
Mallo té una relació d’amor-odi amb Barcelona, “però la veritat és que aquí hi ha un molt bon estàndard de vida”
Des d’aleshores, l’escriptor viu a Barcelona. “Aquesta ciutat i Catalunya ho tenen tot: paisatges extraordinaris de mar i muntanya, excel·lent menjar de tot el món, el millor clima d’Europa, homes i dones maquíssims, arquitectura exquisida, baixos nivells de pobresa, racons i pobles de somni a cada pas, museus, art, música, biblioteques. De tot!”.
—Que estrany que no vegis els molts dels defectes que té.
Ernesto Mallo liquida la seva aigua amb gas i al seu rostre es dibuixa una ganyota d’incredulitat:
—Jo tinc una relació d’amor-odi amb la ciutat, però la veritat és que aquí hi ha un molt bon estàndard de vida. I, tot i això, és freqüent trobar gent que té estampada la seva cara de cul… De què es queixen!?
