Ara fa un any, amb motiu de la inauguració de l’exposició Suburbia. La construcció del somni americà, escrivia en aquest mateix espai sobre les bondats de la densitat urbana en contrast amb el model residencial en baixa densitat que retratava l’exposició.
En l’article es posava de manifest com la regió metropolitana de Barcelona és una de les aglomeracions urbanes més denses i amb unes densitats més ben distribuïdes pel territori, tot i que en alguns indrets, com l’entorn del límit municipal entre l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona, les densitats arriben a ser les més altes d’Europa.
La qüestió de la densitat torna a ser rellevant en aquests moments perquè tenim sobre la taula un dels reptes més importants als que ens hem enfrontat com a societat en les darreres dècades: assegurar l’accés a l’habitatge a milers de persones i, en particular, a persones amb nivells baixos de renda. Els plans de la Generalitat de Catalunya parlen de 50.000 nous habitatges públics fins l’any 2030, però les estimacions del Pla Territorial Sectorial d’Habitatge, elaborat per la mateixa administració, situen el dèficit en 375.000 llars fins el 2037.
Pel que fa a les projeccions demogràfiques, les del Pla Director Urbanístic Metropolità de Barcelona indiquen que el 2050 la població de la regió metropolitana de Barcelona assolirà els 5.871.725 habitants. Eurostat, l’oficina d’estadístiques de la Unió Europea, en les seves pròpies projeccions preveu 6.635.094 habitants el 2050 a la província de Barcelona. Això situaria probablement la població de la regió metropolitana, un cop descomptat la resta de la demarcació provincial, a l’entorn dels 6 milions d’habitants, front els 5,4 actuals.
Com es distribuiran en el territori tots aquests habitatges i habitants? Els plans amb els que comptem no ens resolen gaire aquesta qüestió. Sí que es parla d’un Objectiu de Solidaritat Urbana per garantir un repartiment dels habitatges assequibles per tots els municipis situats en àrees de demanda residencial forta i acreditada. També es preveu la recuperació, mitjançant altres fórmules, de part de les Àrees Residencials Estratègiques (AREs) establertes l’any 2007, moltes de les quals van quedar sense desenvolupar.
Els objectius de construir milers de vivendes els propers anys passen, entre altres vies, per impulsar la construcció industrialitzada i innovar en aquest sector
Cal descartar, d’entrada, una nova onada d’expansió urbanística en habitatges unifamiliars i aparellats, tot i que des dels Estats Units arriben reflexions al voltant de la impossibilitat d’evitar aquest model si el que es vol és construir molt i més barat. El que de moment sembla més clar, doncs, és que el desplegament dels nous habitatges s’haurà de produir el més a prop possible dels nuclis urbans ja existents o, en tot cas, mitjançant fórmules de redensificació a tot arreu.
Quines podrien ser aquestes fórmules de redensificació? Repassem breument algunes experiències ja provades o en previsió aquí o en altres ciutats del món.
L’opció més radical és la de construir nous enclavaments que compleixin aquests criteris de densitat. Es tracta d’una solució contemplada, per exemple, pel govern britànic: 12 noves ciutats amb uns 10.000 habitatges cada una, per a les quals s’han identificat un centenar de potencials localitzacions. Més enllà del volum d’inversió requerit per aconseguir-ho, la part més controvertida del pla té a veure amb la sostenibilitat, tant en termes d’impacte directe per la urbanització de nous espais com de la necessitat de dotar aquests nous desenvolupaments de transport públic adequat entenent que, almenys en una fase inicial, serà difícil que s’hi generin prou serveis i llocs de treball per a les persones que hi visquin.
No sembla ara com ara una opció molt traslladable al nostre cas, tenint en compte les habituals resistències a ampliar significativament zones urbanes sense garantir serveis (un dels motius del fracàs de les AREs) i les que hi hauria a desenvolupar-ne a paratges encara no urbanitzats. Segurament l’operació en marxa a la nostra metròpoli que més s’apropa a aquesta idea, per les seves dimensions, sigui la transformació de la Sagrera, a Barcelona, al voltant de la nova estació d’alta velocitat, amb més de 3.000 nous habitatges.
Una alternativa a menor escala es podria trobar en la transformació d’espais ja urbanitzats però en situació d’abandonament, normalment associats a altres usos, de manera que cal realitzar la seva requalificació. Es tracta principalment d’espais ocupats per antigues indústries, o fins i tot polígons industrials sencers obsolets, centres comercials en procés de tancament, etc.
Actualment hi ha projectes en aquesta línia a diversos municipis de la ciutat dels cinc milions, com ara la conversió del sector AEG a Terrassa en 800 habitatges, una residència d’estudiants, la seu de l’Institut del Teatre i un equipament per a la gent gran en l’horitzó del 2028, o la proposta del Gremi de Fabricants de Sabadell de transformar el Polígon Industrial Sud-Oest, conegut com la Zona Hermètica, seguint un model similar al del 22@ de Barcelona, en el que també cal remarcar la seva revisió recent per incorporar-hi més habitatge. D’actuacions en centres comercials abandonats a la perifèria urbana en trobem sobretot, ara com ara, als Estats Units, com és el cas de la ciutat de Rochester, a l’estat de Nova York, amb la substitució dels espais antigament ocupats per l’Irandequoit Mall per blocs d’apartaments per a la gent gran.
Un destí similar es pot donar a edificis d’oficines. D’aquesta manera, l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, amb el suport de l’Institut Metropolità de Promoció de Sòl, preveu la mutació d’un bloc d’oficines en 34 habitatges dotacionals de lloguer, destinats a atendre l’emergència residencial del municipi
No s’esgota aquí el catàleg de transformacions d’edificis existents, algunes no exemptes de certa controvèrsia. Aquest seria el cas, per exemple, de la divisió de pisos grans en unitats més petites (anomenada segregació), que es practica actualment més com a fórmula per generar apartaments turístics que de cara a nous residents. També s’ha parlat recentment de la possibilitat de permetre remuntes en edificis, fins i tot amb àtics prefabricats, com també importar l’exemple dels Estats Units de fomentar una major edificabilitat en urbanitzacions, per tal que els habitatges unifamiliars puguin esdevenir plurifamiliars amb un pis superior o un espai annex. L’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès és un dels que explora opcions d’aquest tipus.
El que de moment sembla més clar és que el desplegament dels nous habitatges s’haurà de produir el més a prop possible dels nuclis urbans ja existents o, en tot cas, mitjançant fórmules de redensificació a tot arreu
Dins d’aquest capítol de les transformacions queden alternatives com la dels habitatges en planta baixa, malgrat se sol considerar que “treuen vida” als carrers, en no generar el mateix efecte que un establiment comercial. Precisament, un altre debat obert és el de la recuperació de les “rebotigues”, és a dir, la possibilitat de combinar una activitat comercial de cara al carrer amb l’habitatge de qui la regenti en la part posterior, com havia estat tan característic en temps passats.
Deixo pel final la solució més comú i probablement més immediata, tot i que potser no la més massiva, que és construir en els solars vacants de la trama urbana. Aquí els frens existents solen tenir a veure amb situacions legals irregulars, manca de voluntat de la propietat, expectatives incomplertes o el cost de convertir les parcel·les en solars (és a dir, sòl apte per a l’edificació), però és cada cop més necessari donar-hi sortida en termes d’habitatge tenint en compte la situació actual d’emergència.
Superats els esculls corresponents, i sense pretendre adoptar una política que faciliti la proliferació de gratacels a les nostres ciutats (com està fent Nova York, ja de per sí coneguda per aquest tipus d’edificis), cal buscar les alternatives que ofereixin majors densitats sense trencar els equilibris de serveis i en la qualitat urbana de les zones corresponents.
A més, cal trobar fórmules que permetin construir més ràpid, més barat i més sostenible. Si avui construir un habitatge estàndard es considera que té un cost d’uns 160.000 €, sense comptar el valor del solar, gens menyspreable en gran part del territori metropolità, els objectius de construir milers d’habitatges en els propers anys passen, entre d’altres vies, per impulsar la construcció industrialitzada i innovar en aquest sector. Experiències com les dels edificis residencials construïts amb contenidors marítims ja s’han desenvolupat no només a Barcelona, sinó a altres municipis com Caldes de Montbui.
També passa per fer molt més àgils els tràmits i l’obtenció de permisos, especialment si els processos de construcció se surten d’allò més convencional, però així ja és matèria per alguna altra ocasió. En definitiva, tot un ventall d’opcions que demanen transformar la manera com s’ha concebut la construcció d’habitatges i que s’haurà de combinar amb moltes altres mesures per a la gestió més eficient tant del parc resultant com del ja existent, en la línia del que proposem des de la missió d’Habitatge Adequat del Compromís Metropolità 2030.
