“A vuitè, el professor de llengua, Don Alonso, em va triar per a anar al concurs d’escriptura de Coca-Cola, Jóvenes talentos. No vaig passar ni el primer filtre, però recordo l’orgull que vaig sentir quan vaig ser triada entre quaranta-quatre, que eren els alumnes de la meva classe. En aquells temps, això de la ràtio ni se sabia el que era…”. L’escriptora i mestra Carmen Conde Veiga recorda aquell primer pas cap a l’escriptura. Tot allò que va començar amb Don Alonso. Paladeja un cafè amb llet “molt calent, amb molta crema i sense sucre” a peu de barra, mentre de fons sona el podcast Un libro una hora, de la Cadena Ser, un dels plaers radiofònics que es deriven del seu insomni.
Filla d’emigrants gallecs “que van sortir del poble i van arribar a la Barcelona de postguerra fugint de la fam i la misèria. Sense tenir estudis, el meu pare va entrar a La Maquinista Terrestre i Marítima i s’hi va fer un lloc a força de matar-se a treballar. La meva mare va ser mestressa de casa. Admiro al meu pare pel seu coratge i saviesa. Quan va poder comprar-se un bon cotxe, no ho va fer. Es va conformar amb un Renault 7, el cotxe més lleig del món, però presumia de donar una carrera als fills’‘.
El paper de prescriptor cultural de la jove Carmen el va jugar el seu germà, cinc anys més gran que ella. “Així van arribar a la meva vida els còmics de Mortadelo, Tío vivo, Pulgarcito, Hazañas bélicas, El Jabato o El capitán Trueno. Més tard van ser les novel·les de quiosc, sobretot les de l’Oest. Les millors les escrivia un tal Silver Kane que, ja de gran, vaig saber que era un pseudònim que utilitzava en Francisco González Ledesma, el creador de l’inspector Méndez, un personatge que reivindico”. I qui no!
El pitjor, per a ella, va ser la música. “Quan jo estava en l’edat d’escoltar Los Pecos, el meu germà va comprar un equip compacte sensacional, però per a escoltar en estèreo a Pink Floyd, Genesis, Camel i King Crimson, al talent grinyolant dels quals vaig ser completament impermeable”. Per sort, no tot va ser dolent i l’escriptora es va creuar amb la banda de rock de la seva vida: Electric Light Orchestra.
Durant la seva preadolescència, la Carmen va descobrir la literatura popular. Jules Verne, Agatha Christie, Edgar Allan Poe i Arthur Conan Doyle es van convertir en els seus autors de referència. “Totes les meves amigues llegien al Martín Vigil i també Nacida innocente i les seves seqüeles. Mai em vaig acostar a aquelles lectures i em felicito per això. Mare meva, quin trauma!”, riu, mentre dona voltes al cafè amb llet.
Escriptora i mestra vocacional
La parroquiana es va diplomar en Magisteri i en el seu rostre aflora la duresa de les oposicions en recordar quan, fa trenta-cinc anys, després d’estudiar moltíssim, va aconseguir aprovar-les. “Encara em felicito per aquell cop de sort que va arribar en el moment oportú. A més, soc mestra vocacional, així que he estat immensament feliç fent la meva feina. Si tornés a néixer, tornaria a ser mestra”.
— Bé, això de l’escriptura també és vocacional, no? Ens havíem quedat en allò del teu professor.
“Sí! Molts anys després, vaig reprendre l’escriptura i algú em va animar a presentar-me a un concurs de relats. Vaig quedar finalista. Aquest petit èxit em va impulsar a escriure novel·la i el 2016 vaig guanyar el II Premi La Trama de novel·la negra d’Ediciones B amb Para morir siempre hay tiempo. A l’any 2017 vaig publicar La Escritora”. La seva nova obra, acabada de publicar, Mientras alguien nos recuerda (Roca), és una novel·la negra amb un rerefons històric molt important, ja que està ambientada a la Barcelona de 1946, a un manicomi que va existir de veritat: l’Institut Mental de la Santa Cruz.
Orgullosa de “la perseverança amb què m’enfronto a l’escriptura i als reptes que comporta”, la Carmen confessa que com que treballa a jornada completa a l’escola, disposa de molt poc temps per a escriure, “però escriure és la meva vida”. I avança que ja està treballant en un nou projecte “que m’apassiona, però necessito documentar-me, així que soc realista. No sé el que puc trigar, però el que tinc clar és que m’esforçaré al màxim i seré molt exigent amb mi mateixa”.
Vida a Nou Barris
Nascuda, resident i amb feina a Nou Barris, a l’escriptora li agrada el seu barri i passejar pels seus carrers. “M’hi sento molt a gust. L’única cosa que no m’agrada és descobrir que la merceria, la botiga d’ultramarins o la de gèneres de punt de tota la vida han abaixat la persiana i, en el seu lloc, han obert una franquícia. Això em fa molta pena”.
—I a altres barris o al centre hi vas baixant?
“No acostumo a anar al centre a passejar. Per Nadal em vaig acostar a la Sagrada Família per a veure com avançaven les obres i estava plena de gom a gom de turistes. Ni tan sols vaig trobar un lloc per a prendre’m un cafè amb llet, i això que estava disposada a entrar en una d’aquestes franquícies que han envaït la ciutat. Vaig tornar cap al barri i no hi he tornat més”, explica acabant-se finalment el seu cafè.
— Aquesta no és una franquícia i aquí, a més de cafè, tenim una suculenta oferta gastronòmica, per si vols menjar alguna cosa, aprofitant que ja és hora.
Carmen Conde Veiga riu.
— M’és igual, mentre no cuini jo —replica—. Odio cuinar. Això sí, res de foteses al fons d’un plat. Soc una noia de barri: unes braves, un pernilet ibèric o una paelleta”.
— Estàs al Bar adequat!
“I, depenent del que sigui, m’ho acompanyes amb una cervesa de barril o una copa de vi blanc”, remata, demostrant un criteri adobat a peu de milers de barres de fòrmica.
