Escriure com a obra d’art total: l’univers de Marguerite Duras

Vaig arribar a Marguerite Duras un diumenge d’hivern, en un dels meus habituals passejos pel dominical de Sant Antoni. A través d’un petit llibre editat per Tusquets, Emily L., em vaig endinsar en un univers personal que, com els fragments d’un mirall trencat, em van retornar una imatge fracturada i tallant que em va deixar una cicatriu, i l’intens desig de descobrir qui era aquella dona, les paraules de la qual m’havien interpel·lat tant. I encara que han passat uns quants anys des d’aquell diumenge, per fi ha arribat el dia en què un espai cultural tan important com La Virreina, li dedica una mostra imprescindible —i més que necessària— a l’autora.

Però qui va ser Marguerite Duras? Encara que molts tendeixen a parlar de les novel·les de l’etapa final de la seva vida —com L’Amant (La Butxaca) que li va proporcionar un èxit mediàtic i de vendes totalment inesperat a una edat avançada—, els fantasmes dels personatges de totes les seves novel·les, obres de teatre i pel·lícules, feia anys que transitaven amb ella.

Això és el que tracta de descobrir-nos aquesta exposició, articulada en tres grans blocs temàtics que, a més, és la primera que es dedica a l’escriptora a Espanya i l’única retrospectiva de caràcter museogràfic a nivell internacional, que ha recollit el conjunt de la seva obra literària, fílmica i televisiva.

Valentín Roma, el comissari de l’exposició, i renovat director de la Virreina Centre de la Imatge l’any passat, reconeix que “és l’exhibició que més he perseguit en la meva vida”. Quan li pregunto d’on neix el seu interès, confessa que ha llegit l’obra íntegra de Duras dues vegades i és, encara que a ell li costi de reconèixer, una de les persones que més sap sobre ella, i salta a la vista. A més de tota una sèrie de material audiovisual inèdit —reunit per primera vegada per a una exposició i subtitulat— que ens permet endinsar-nos en l’univers Duras, i visionar fins i tot, algunes de les seves obres cinematogràfiques més rellevants en una sala habilitada com un cinema, la mostra compta amb el valor afegit del qui sap.

Però anem a pams. La primera part de l’exposició ens presenta a Marguerite Donnadieu, que va néixer a la Indoxina francesa el 1914 i va morir a París el 1996. Cap a 1932 es va traslladar a París per a estudiar dret, encara que també va estudiar matemàtiques i ciències polítiques, i ja el 1943 va publicar la seva primera obra, La impudicia (Tusquets però no traduïda al català), que obriria un camí a més de vint novel·les, guions cinematogràfics i textos dramàtics.

“És l’exhibició que més he perseguit en la meva vida”, reconeix el comissari de l’exposició Valentín Roma

La seva vida i la seva obra són indissociables, i encara que a alguns els agradi dir que els “escàndols” la van acompanyar, poquíssimes coses de les que va fer ens semblarien escandaloses avui dia. A tall d’exemple, l’expulsió del Partit Comunista el 55 per “nimfòmana, arrogant i de moral lleugera”. Encara que més enllà d’aquest succés, l’escriptora continuaria definint-se com a comunista i anticolonialista i es plantaria contra la guerra d’Algèria i, posteriorment, marxaria al costat dels estudiants al maig de 1968, amb un paper molt actiu.

Valentín Roma aclareix “cadascun d’aquests moments —d’escàndol—, estableixen punts d’inflexió que també es reflecteixen a la seva obra”. Una ruptura dels límits que la van alliberar d’un jou invisible marcat per la seva condició de dona, la seva relació amb els homes i l’alcohol, i que li van permetre desenvolupar el seu propi llenguatge, ja recognoscible a partir de la seva tercera novel·la publicada en 1950, Un dique contra el Pacífico (Tusquets, sense traducció al català).

“Escriure ha estat sempre l’única cosa que omplia la meva vida, l’única cosa que em separava de la bogeria” va arribar a dir en un moment, i va ser l’acte irrefrenable d’escriure el que li va permetre retratar la seva vida des de l’experiència íntima, des d’aquest lloc on habita l’ombra, i fer de la figura femenina la columna sobre la qual se sustenta aquest univers.

L’exposició de la Virreina segueix en un segon bloc mostrant-nos com en l’obra de Duras no hi ha una separació de camps: text i imatge van plegats. I això te sentit quan ens endinsem en la cinematografia de l’autora només per a comprovar que no està allunyada de la seva literatura, fins a tal punt que els seus personatges apareixen i reapareixen a films diferents, a obres teatrals o a novel·les.

Una sort de pel·lícules, l’espurna de les quals es va encendre amb una disputa amb el director Alain Resnais —per a qui havia escrit el guió d’Hiroshima mon amour–-, qui a posteriori va rebutjar un nou guió que ella decidiria filmar pocs anys més tard. “Destruir, diu ella. I aquesta frase s’assembla a la música, torna sempre, és la variació infinita sobre un tema, és lletania i celebració, control i desenfrè”, fragment del film de 1969 Détruire, dit-elle, oracle de joies com Nathalie Granger (1972), India Song (1975) o L’Homme Atlantique (1981), que definirien el cinema durasià i que posteriorment van influir en nombrosos cineastes.

Els seus personatges apareixen i reapareixen a films diferents, a obres teatrals o a novel·les

Hi ha en aquest punt de l’exposició un lloc especial on aturar-se, per observar l’exemplar que va fer per a Cahiers du Cinéma al que va anomenar Les yeux verts. Una carta blanca que li van oferir i va omplir amb la seva creació com un demiürg, parlant de cinema, triant les imatges, reflexionant sobre temes de diversa índole. Material que sembla en desordre però que ens parla d’ella i de la seva manera de veure i observar el món, i de la seva creació.

Ens endinsem a la tercera part de l’exposició, dedicada plenament a l’escriptura, i és aquí on em rendeixo i, humilment, reconec que no sé tant com pensava de Duras, quan descobreixo la sala dedicada als seus textos teatrals, on l’escriptora, posant el focus als actors i reduint el decorat a la pantalla negra, atorga a les paraules una amplitud particular.

Valentín Roma posa l’accent principalment en què el teatre és el gran desconegut dins de l’extensa obra de l’autora, però no per això menys rellevant i important. Al contrari. N’hi ha prou amb dir que el seu primer èxit teatral va ser Des journées entières dans les arbres, representada a l’Odéon el 1965 i que va resultar ser la primera obra escrita per una dona que es representava a un teatre de París, des de 1900. I no sols això, “va arribar fins i tot a incorporar textos al repertori de la Comédie Française, com Le Square o La Shaga”, apunta el comissari. L’última representació a Barcelona d’un text de Duras va ser el 2019 al TNC, de la mà d’una grandíssima Ariadna Gil posant en escena El dolor.

“Estar sol amb el llibre encara no escrit és estar encara en el primer somni de la humanitat” anuncia una de les frases de l’autora en l’epíleg de la mostra. I és que a Marguerite Duras també hi ha molt d’ “al principi fou el verb”, aquest logos creador d’un univers dens, ple de dones que trenquen els seus arquetips, i tan difícil de comprendre fins i tot per a moltes altres intel·lectuals coetànies com Simone de Beauvoir, qui va afirmar “no entenc res”.

Marguerite Duras: “No sé que és un llibre. Ningú ho sap. Però quan hi ha un, ho sabem. I quan no hi ha res, ho sabem com sabem que existim, no morts encara”

Però la força de la paraula a Duras és innegable en tota la seva producció, malgrat el canvi estilístic després de la seva desintoxicació de l’alcohol a la dècada dels vuitanta i l’èxit d’un públic majoritari de les seves últimes novel·les: “potser es va tractar simplement d’una necessitat d’alliberar-me, d’alliberar-me definitivament de la literatura a través de la literatura: arribar a l’escriptura, sense més”.

No puc ser imparcial davant una de les meves autores favorites, ja que seria negar l’evidència, però puc afirmar justament que l’exposició que Valentín Roma i el seu equip mostren en La Virreina, és un luxe per a tots els amants de la bona literatura.