El 1965, Salvador Dalí i Gala van fer un mític viatge entre Cadaqués i Perpinyà, passant per Ceret. Una travessia que va acabar a l’estació de tren de la capital nord-catalana i que Dalí va proclamar com el Centre del Món. L’expressió daliniana va fer fortuna —venint de l’Avida Dollars té tot el sentit— i, encara avui, l’estació ferroviària de Perpinyà té el sobrenom de “centre del món”. Sigui o no el centre del món aquesta o qualsevol altra estació de tren —no voldria desmerèixer l’estació rossellonesa ni tampoc contradir el geni empordanès—, el cert és que des de finals del XIX, amb la progressiva implantació del ferrocarril, i ben bé fins al darrer terç del segle XX, amb la popularització de l’aviació comercial, aquestes infraestructures ferroviàries jugaven un paper importantíssim i tenien una forta càrrega simbòlica.
Les estacions de tren eren el principal punt de partida de llargs viatges i promeses d’aventura. També escenari de comiats dolorosos i retrobaments apassionats. Un anar i venir de desconeguts carregats de maletes i de somnis. Un caos d’equipatges, corredisses, llàgrimes i abraçades. I tot això en uns edificis sovint imponents i bellíssims. Sense anar més lluny, l’estació de França de Barcelona, inaugurada coincidint amb l’Exposició Internacional de 1929 i un dels principals exponents de l’arquitectura de ferro modernista de la ciutat. Un espai, per cert, a preservar i reivindicar.
Tornant a l’estació de Perpinyà, Dalí va dedicar-li un oli important de grans dimensions anomenat L’Estació de Perpinyà, també conegut com Pop-Op-Yes-Yes-Pompier, que actualment pertany a la col·lecció del Museum Ludwig de Colònia (Alemanya). Édouard Manet, un dels màxims exponents de l’Impressionisme, també té una gran obra dedicada a una estació de tren, titulada El ferrocarril (1873) i en la qual apareixen una mare i una filla contemplant el trànsit de l’estació de Saint-Lazare de París, escenari que, per cert, també va inspirar un dels quadres més coneguts de Claude Monet el 1877.
Les estacions de tren eren el principal punt de partida de llargs viatges i promeses d’aventura. També escenari de comiats dolorosos i retrobaments apassionats. Un anar i venir de desconeguts carregats de maletes i de somnis.
Les estacions de tren també han estat l’escenari de moltes novel·les, especialment, de misteri. Per començar, l’arxiconeguda Assassinat a l’Orient Express d’Agatha Christie, Extraños en un tren de Patricia Highsmith o El señor Norris cambia de tren de Christopher Isherwood, per citar les tres primeres que em venen al cap. I, per descomptat, si parléssim de cinema, la llista d’escenes memorables rodades a estacions de tren seria inacabable. Qui no recorda Tony Curtis i Jack Lemmon transvestits i caminant en precari equilibri amb talons per una andana a Some like it hot de Billy Wilder?
Avui en dia, aquestes grans estacions de tren són una mica vintage perquè fa anys que hem traslladat als aeroports gran part de tot el que significaven. A la nostra època, l’aeroport és la gran porta d’entrada i sortida de les grans ciutats. Té una importància capital. Suposo que per això, aquests dies, entre altres raons, el debat sobre el futur de l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat és tan viu.
Pensem-hi una mica: una bona part dels nostres somnis, projectes i il·lusions particulars passen per un aeroport. De la mateixa manera que abans passaven majoritàriament per les estacions de tren o els ports. I en el futur? Aneu a saber. Per molt que fa aproximadament deu mil anys vam deixar de ser nòmades per convertir-nos en sedentaris, molts de nosaltres no hem perdut aquesta inquietud per moure’ns d’un lloc a l’altre. Perquè sentim que el nostre món és el món. Perquè suposo que volem sentir-nos més lliures o més vius.
