“Quan intervenim el paper, aquest juga amb la llum, ens parla a través de les seves formes. El paper, encara que no el considerem un material noble, perdura i transporta la nostra història en el temps. Ens acompanya en el dia a dia i, encara que la tecnologia s’imposa, segueix present en les nostres vides d’una forma o una altra”. Al carrer ha fosquejat i al Bar ressonen, tènues, les veus dels Thee Sacred Souls mentre el paisanatge s’arremolina al voltant de les taules o en primera línia de barra. Aquí precisament es troba, amb un gintònic de London Mule a la mà, l’Estela Moreno, enginyera de paper i ànima creativa de Cartoncita, un estudi de disseny especialitzat en l’origami.
“L’art del plegat del paper fa que una cosa aparentment plana i rígida adquireixi, de sobte, moviment i es converteixi en un objecte tridimensional. El temps interfereix en ell modificant la seva olor i color, però respectant els seus plecs, quelcom fascinant que fa que em senti com una nena amb les seves joguines quan estic treballant al taller”, explica l’artista que, fa uns dotze anys, va deixar el seu lloc de subdirectora d’una oficina de banca d’empreses, “una feina on no ho feia gens malament”, per a dedicar-se a la seva vocació, “que s’ha convertit en la meva professió”.
–I com vas fer el pas tan categòric de deixar la banca per a dedicar-te a l’art del plegat de paper?
–Aquell món no casava amb mi i sempre m’havien interessat l’art, la moda i la música, així que vaig decidir apostar per la meva passió. Vaig iniciar els estudis de moda i després em vaig entrar en el món del vestuari de teatre, buscant fer quelcom molt creatiu i gens rutinari.
Des d’aquí, l’Estela va passar a l’escenografia i va ser fent les maquetes quan va sorgir en ella “una cosa innata: el paper, el cartó, fluïa entre les meves mans amb total naturalitat i em feia gaudir i perdre la noció del temps. Allò despertava una necessitat d’aprendre i experimentar, com una curiositat insaciable”.
La parroquiana no dubta a titllar aquell moment de crucial, perquè és quan se li va obrir la porta al que acabaria convertint-se en el seu modus vivendi i eix absolut de la seva activitat artística.
No és un joc per a nens
“La veritat és que ha estat un trajecte de molta feina i sacrificis, però quan fas allò que t’agrada no pesa! Una cosa ha portat a l’altra, una feina a una altra i així s’ha teixit un camí de més d’una dècada repleta de projectes molt diversos, tots importants, perquè tots m’han ensenyat quelcom i m’han fet créixer”, assevera l’artista, que no dissimula el seu orgull per la constància en l’objectiu de desenvolupar la seva activitat al voltant de la papiroflèxia, “que molts encara creuen que és cosa de nens”. Quelcom que, fa ja 120 anys, lamentava el mateix Miguel d’Unamuno en l’annex de la seva imprescindible novel·la, Amor y pedagogía.
Afortunadament, sembla que l’esnobisme envers la intervenció artística sobre paper va quedant relegat a àmbits minoritaris, tal com demostra el fet que grans marques s’hagin fixat en el valor de la tasca que du a terme l’artista, que recorda amb especial afecte un projecte per a la pop-up store que Hermès va muntar al Passeig de Gràcia, “una feina que em va donar seguretat en mi mateixa per a saber que estava en el camí correcte i que va suposar un aparador perfecte perquè dissenyadors, estudis de disseny o empreses d’esdeveniments coneguessin el meu treball”.
Un altre projecte en què Estela es va veure involucrada va ser quan IKEA va impulsar la seva campanya de retirada del catàleg físic per a donar pas al digital. “Em vaig passar el confinament tancada al meu pis envoltada d’una muntanya de catàlegs de la marca, plegant-los en ocells de paper per a inundar totes les botigues amb aquests”. Sortint de la pandèmia, Massimo Dutti li va encarregar quaranta aparadors amb flors d’origami per a les seves principals botigues de tot el món. “Van ser dos mesos plegant flors de paper amb un petit equip a càrrec meu”, recorda amb una ganyota de franca satisfacció.
Parar sembla estar prohibit per a la parroquiana, que anuncia que ha treballat en el nou espot de Lays, on es veu a Leo Messi plegant bosses de la marca de patates fregides. “També hem creat les portades dels propers cinc llibres de Mario Vargas Llosa, estem preparant una intervenció a la Madrid Design Week i col·laborarem amb la Sabadell Japan Week”.
Tot allò que conté la ciutat
Com a tants barcelonins, a l’artista també li fa mal la pèrdua de caràcter de la ciutat, “l’impersonal que s’ha tornat, plena de bars, botigues i indrets pensats per a la massa insaciable de turistes que inunda cada racó, i que han deixat enrere els llocs que conformaven el seu caràcter”.
I, tot i això, no dubta a reivindicar que “Barcelona és la meva ciutat! Hi he crescut, se’m fa difícil imaginar viure a cap altre lloc”. I xarrupa un glop llarg i reflexiu, abans de sentenciar: “a vegades crec que no soc conscient de tot el que té i ofereix”.
Aleshores, Estela Moreno es posa a recordar aquesta urbs estimada, amb tanta banda sonora per a exultar i gastar sola de sabata: “l’Harlem, les jam sessions del Taller de Músics, el London bar, el Cafè Royal… Em venen al capdavant milers de records, amics, moments, trobades en tots aquells locals”.
–Escolta’m! I en aquest, no?
–Clar, clar, en aquest també–, respon amb un ampli somriure.
