Esteve Pi: El sentit melòdic de la vida

“Sempre he tingut música sonant al meu cap. Per insistència, la meva mare em va apuntar a l’escola de música del meu poble, Falset. En aquella escola, la progressió natural era entrar a formar part de la banda de música del poble, cosa que vaig fer amb molt de gust, però sense tenir clar quin instrument triar…”. Colzat a la barra, el bateria Esteve Pi es pren un breu parèntesi de silenci, que aprofita per xarrupar un glop del gintònic acabat de servir, després de delectar-se amb un menú de la casa.

Mira al seu voltant. El silenci compassa el moment, perquè o s’escolta una cosa concreta o la música no pot ser relegada a la condició de fons. Es troba a gust. Somriu i reprèn la paraula. “Bé, en realitat jo sí sabia quin instrument volia tocar, era el clarinet, però ja n’hi havia molts, de clarinetistes, així que vaig haver de quedar-me amb la percussió. No sé si serà per això que sempre he concebut tocar la bateria com si fos un instrument melòdic, l’he sentit així. La part purament tècnica de l’instrument, que és impressionant, mai no m’ha ressonat massa, encara que sens dubte una bona tècnica és fonamental per fer qualsevol cosa”.

Després del seu pas per l’escola de música i la banda municipal, el músic es va traslladar als 19 anys a Barcelona, “amb la idea ja d’estudiar música de debò”, i es va apuntar al Taller de Músics. Amb 23 i 24 anys, respectivament, va guanyar beques per a estudiar a Nova York amb Joe Fransworth i amb Kenny Washington: dos llegendaris bateries que han acompanyat a gegants de la talla de Dizzy Gillespie, Pharoah Sanders, Lee Konitz, Etta Jones o Cedar Walton.

Potser va ser aquí quan es va començar a temperar el talent de l’Esteve, que en les últimes dues dècades ha actuat per mig món: els Estats Units, Japó, el Senegal, Turquia, Corea del Sud i tota la geografia europea, entre altres, “observant el món, les seves cultures i les seves persones”.

Només música, sense cap altre estímul

“Estic orgullós d’haver tocat amb molta gent que, aparentment, s’ho ha passat tan bé tocant amb mi com jo amb ells. I, per descomptat, havent fet gaudir a les audiències”, afirma, a propòsit d’un llarguíssim llistat de talents del jazz amb els quals ha compartit escenari.

Johnny Griffin, Phil Woods, Benny Golson, Scott Hamilton, Jesse Davis, Jim Rotondi, Benny Green o Larry Coryell són alguns dels genis internacionals, noms escrits amb lletres d’or i pronunciats amb reverència, que tant han gaudit amb la melòdica aportació rítmica del parroquià.

En aquesta extensa llista no falten grans noms nacionals com els de Perico Sambeat, David Pastor, Ximo Tébar o Ignasi Terraza. És precisament amb el cèlebre pianista amb qui l’Esteve i el prestigiós contrabaixista grec Giorgos Antoniou arrenquen entre el 9 i el 12 d’octubre el cicle Jazz als fosques a la sala 3 del Jamboree. Aquesta iniciativa, que amb aquests concerts fa 25 anys, té l’objectiu d’oferir al públic una experiència totalment immersiva en la qual només compti la música, sense altres estímuls visuals.

“Cap de les actuacions que tenim projectades serà igual”, aclareix el bateria, que destaca que s’oferirà un repertori diferent en cada sessió, i les possibles col·laboracions d’altres músics faran que cada una d’elles sigui una experiència singular.

Quan les ombres se sobreposen a les llums

“La meva tieta m’explicava que el meu besavi solia dedicar una setmana a l’any per venir ell sol a Barcelona i anar totes les nits al cicle Wagner que feien al Liceu. Imagina’t quina ciutat més vibrant seria aquella, en plena esplendor modernista, amb aquella eclosió creativa, tant a nivell artístic com empresarial, amb l’arquitectura tan genial… encara que suposo que les ombres també havien de ser molt fosques”, observa el músic amb una ganyota de contrarietat que esborra el somriure que l’ha acompanyat durant tota la conversa.

— I aquesta expressió tèrbola al teu rostre?

El parroquià xarrupa un altre glop. “És que fa anys que a mi Barcelona m’agrada cada cop menys. No m’agrada l’arquitectura tàctica, la massificació, el descontrol que esquitxa a tot el centre, la pèrdua de l’ànima, la sobredosi de regulació que sembla que només afecta als que han nascut aquí, aquest bonisme mal entès que a la llarga passa factura”.

— I, no obstant això, sorprèn la quantitat de gent que ve aquí.

“És que és això! Mira, quan estic tocant pel món i em pregunten d’on soc i jo contesto que soc de Barcelona, normalment l’interlocutor reacciona amb afalacs immensos. Fins i tot molts em diuen que seria la ciutat dels seus somnis per a viure-hi! Llavors em sento contrariat perquè jo no la percebo tan perfecta… I em pregunto si és que soc jo qui no m’assabenta de les coses o què!”. I amb aquestes paraules, Esteve Pi recupera el seu ampli somriure i liquida el seu gintònic.

— En vols un altre?

— D’acord, però només si m’acompanyes!