Contra el que van establir els filòsofs grecs, i exaltaren perversament els poetes romàntics, l’amor no només té relació amb l’admiració que sentim per les coses (i persones) belles i càndides. Contràriament, sovint descobrim o ens aboquem l’amor quan ens encaterinem d’éssers abjectes i sòrdids que representen tot allò més allunyat de la pròpia recta moral. Darrerament he llegit dos llibres que adrecen de forma desigual aquesta aparent tara: Monsters (a fan’s dilemma), de l’escriptora Claire Dederer (Sceptre), i The Best Minds: a story of friendship, madness, and the tragedy of good intentions (Penguin), del gran cronista Jonathan Rosen. El primer adreça la sempiterna pregunta sobre com valorar les obres d’art de mascles notòriament abusadors de dones, mentre el segon explica l’amistat del propi autor amb un famós esquizofrènic que va acabar assassinant la seva dona.
La gràcia del llibre de Dederer és que mai no acaba de respondre la pregunta del tot, començant pel fet que la mateixa qüestió que aborda és filosòficament absurda; a saber, podem separar (només faltaria!) l’obra del seu autor, pel simple fet que ja són entitats separades! És per aquesta escissió d’arrel que podem admirar tranquil·lament un film de Polanski a pesar de saber que el director ianqui va allitar-se amb una noia de tretze anys. El llibre té gràcia, no obstant, perquè en voler reinterpretar l’obra de Picasso o Woody Allen a l’ombra del #Metoo, Dederer reflexiona prou bé sobre la nostra malaltissa tendència a buscar taques en la biografia dels altres per tal de desestimar-los in toto i salvar la nostra consciència. Al seu torn, tot i definir-se com a feminista, acaba admetent que la nostra forma d’estimar sempre és un pèl imperfecta i, per tant, necessàriament maldestra.
Monsters és un llibre on s’analitza l’art d’una forma bastant banal, però que guanya pes en un present on, contràriament al tòpic de la moral líquida, la majoria de noves religions ens exigeixen lluir una conducta impol·luta d’ençà que som infants, negant-nos massa sovint l’única forma que existeix de millorar la moral: a saber, cagant-la. Evidentment, hi ha una distància enorme entre ferir algú que estimes i tractar les dones com feia Richard Wagner, però té gràcia que Dederer conclogui un llibre que vol ser crític amb els homes flagel·lant-se d’una forma espantosa i purista, simplement perquè és una feminista blanca de classe mitjana (una moral d’esclava que, dit sigui de pas, resulta una via d’entrada perfecta al masclisme). Per fortuna, vaig poder superar el llibre amb la lectura de Best Minds, un text feliçment oposat pel seu sentit del rigor periodístic que té un interès filosòfic majúscul.
La majoria de noves religions ens exigeixen lluir una conducta impol·luta d’ençà que som infants, negant-nos massa sovint l’única forma que existeix de millorar la moral: a saber, cagant-la
Rosen, un dels cronistes top de la seva generació, hi explica la vida de Michael B. Laudor, un malalt d’esquizofrènia que –a mitjans dels anys noranta– va fer-se famós per haver-se graduat a la Yale Law School en només tres anys, un fet pel qual va convertir-se en un dels primers activistes dels Estats Units per a la inclusió dels malalts mentals en la vida laboral i quotidiana. La seva tasca va truncar-se quan pocs anys després, en un atac de follia, va apunyalar la seva promesa (embarassada) Caroline Costello. Això són els fets coneguts: Rosen hi fica el nas, primer i abans que res, per recordar com va créixer al costat del seu amic, un dels cervells més brillants del seu temps, i també per com la cultura del seu present (el postmodernisme, la psicoanàlisi i la institucionalització dels malalts en presons hospitalàries) va intentar sense èxit incorporar els esquizofrènics a la vida.
A banda d’una tasca històrica i periodística de primera, Rosen també ens explica la història d’un dels seus millors amics, d’un intel·lecte perdut que –per sobreviure’s a si mateix– necessitava molta menys teoria i molta més cura psicològica-mèdica. L’autor no eximeix Laudor d’haver comès un crim; simplement ens explica el camí que va dur-lo a fer mal i posa el focus en una societat que ignorava la follia (i encara l’equipara a un equivalent de la violència). Els capítols del final del llibre, quan l’autor torna a veure el seu amic vint-i-cinc anys després del crim, són una prosa de primera. Els dos companys, abstrets de tot allò que va passar (Laudor creia que la seva promesa encara vivia, perquè estava convençut d’haver matat una encarnació alienígena d’ella), es dediquen a recordar anècdotes de joventut, records del seu barri i, malgrat tota la sang vessada, s’acomiaden abraçant-se.
Seria oportú que alguna de les nostres editorials més senyores traduís aquest llibrot esplèndid al català, no només per grandesa del cronista en qüestió, sinó sobretot perquè és un assaig de primera on es recorda que, molt de tant en tant, també tenim motius per estimar el monstre.
