[dropcap letter=”E”]
ntre els teatreros barcelonins, l’estiu no comença fins que no es puja al Teatre Grec a veure algun espectacle. Ja sigui en la inauguració del festival, que aplega la flor i la nata de la classe extractora d’invitacions, o en alguns dels molts concerts o recitals que s’hi fan cada juliol, el tret de sortida estiuenc per als culturetes nostrats no és l’anunci d’Estrella, sinó la primera cervesa –caríssima, prohibitiva– en aquests jardins de Montjuïc. Per arribar-hi, t’enfilaràs escales amunt des del Passeig de la Santa Madrona, flairant l’olor d’herba tallada i gessamí, i un cop al roserar, et faràs la típica selfie amb la ciutat de fons, perquè, com passa amb la dona del Cèsar, el modernet no només ho ha de ser, també ho ha de semblar i difondre-ho als quatre vents. Tant és que el jardí també sigui obert la resta de l’any: durant onze mesos, aquest paratge només serà habitat per runners i veïns que treuen el gos, i l’estiu següent, les grades tornaran a omplir-se de hipsters i cants a les musses.
Expliquen que la construcció del Teatre Grec va ser cosa del paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier, que passejant per Montjuïc mentre l’enjardinava per a la gran Exposició Internacional, va fixar-se en el forat rocós, com una cova, que havia deixat la pedrera Machinet. “Això seria un lloc ideal per fer-hi un teatre”, sembla que va dir, i tal dit tal fet: després d’alguns viatges a Grècia per prendre mides, el 1929 s’inaugurava l’amfiteatre a l’aire lliure més gran de Catalunya amb el recital poètic d’una dona, Josefina Tàpies. Continuant amb les veus femenines, el 1932 el Grec acollia l’Electra de la gran Margarida Xirgu, i el 1960, després de la guerra, una Núria Espert de 21 anyets hi va interpretar el Hamlet més polèmic de la nostra història: els crits des de la platea per la blasfèmia que suposava veure-la fer d’home li van tapar els primers versos, però ella va prosseguir amb la funció fins a un “ser o no ser” de justícia.
També va ser sonada la primera edició del Festival Grec –ja en portem 42!– que el 1976 va arrencar autogestionat per l’Assemblea d’Actors i Directors, i amb la valenta determinació de representar-hi textos prohibits durant la dictadura. A la nit d’estrena s’hi va presentar els inspectors de “la social” i diversos responsables van dormir a comissaria, i cap a l’agost, els diaris anaven plens de cartes al lector indignades, denunciant que “durant dos mesos hem hagut de suportar cantants de clar matís separatista” i espectacles que “intentaven soscavar els fonaments de la religió i la unitat dels pobles d’Espanya”.
Avui el Grec és un festival consolidat: hi han passat alcaldes i alcaldesses de tots els colors, hi hem vist els alpinistes actors de Romeo Castellucci enfilar-se pedrera amunt, fins al cel, i algunes funcions que s’allargaven més enllà del fossat, com aquell històric Peer Gynt de Calixto Bieito i Joel Joan on l’espectacle continuava als jardins durant la mitja part. De fet, un cop al Grec, els problemes terrenals no tenen cap mena d’importància: tant li fa si el nano les ha suspès totes o si s’ha espatllat l’aire condicionat a la feina. Un cop t’asseus a les grades semicirculars i s’apaguen els llums, sou tu i dues mil persones expectants, aguantant la respiració, i a punt perquè el primer actor surti a l’escenari i la màgia del teatre torni a començar.
