Estovalles racionalistes

[dropcap letter=”P”]

lantar-se en un polígon industrial en un dia festiu és una acció que convida a la contemplació. El polígon apareix desproveït del tragí habitual, de la funcionalitat corrent, i surt a la superfície la seva naturalesa d’espai veritable. Aleshores es converteix en un fantasma al qual has de mirar als ulls. Ja no pots fer com si fos el quarto dels mals endreços. Una sensació similar es té quan es visita en un dia festiu una plaça avesada a tenir, de forma evident, un nervi diari. Què entendríem per un nervi diari? L’anar i venir insaciable d’activitat que es pot concentrar en la plaça d’un mercat públic, una plaça com la Soler i Carbonell de Vilanova i la Geltrú. De dimensions inaferrablement generoses, és al davant del també anomenat mercat central de la capital del Garraf. La plaça és un mirall fidedigne de les característiques del mercat. Hi poso els peus en un dia festiu de primavera que torna a fresquejar i la mandra pel sol enteranyinat s’encomana a l’assossec general. El mercat és avui tancat i a l’hora del vermut dues parelles de nens juguen a pilota. Cal tractar de fet històric i remarcable que sigui una plaça on encara es juga a pilota. En concret, dos nens que semblen germans s’intercanvien xuts de futbol. Ara te la passo, ara la faig rebotir a la paret del mercat.

-T’has passat de lluny! -exclama un, mentre el petit es cargola de riure per la malvestat inofensiva que ha perpetrat. Una estona més tard, aquest parell de germans abandonen la pilota i se’n van a descansar sobre la plataforma de l’escultura que hi ha al mig de la plaça. És una peanya de ferro rovellat. Potser fa més d’un metre. S’han hagut d’esforçar per enfilar-s’hi. De fet, aquest bloc quadrat, més alt que l’anterior, es va col·locar sota l’escultura el maig del 2005. Cinc anys abans, un accident havia enviat a terra una de les dues figures que formen el conjunt escultòric, Home i Dona: dues figures de bronze buides, que volen dibuixar els perfils d’uns cossos, com si fossin una màscara. A causa del cop d’un camió, l’escorç de l’home es va trencar.

Però el títol de l’obra i el nom del seu autor, l’escultor vilanoví Xavier Cuenca, són coses que el visitant s’ha de pintar a l’oli, perquè enlloc del conjunt artístic no hi ha cap inscripció que delati cap d’aquests detalls significatius. Hi ha d’altres inscripcions, això sí, guixots fets amb teepex blanc o ratllats sobre el ferro: “Carlasalillas”, “Raul BK”, “Migordito”, “Nava”… Noms que no ens diuen res i que sovint van acompanyats de cors. Una iconografia que, malgrat el primitivisme expressiu, reflecteix els vaivens de la vida, d’una història començada, d’una altra estroncada. Què se’n deu haver fet del “Migordito” o de l’enamorament per una Carla amb quatre as? Els nens que reposen sobre el cubicle i al costat de l’Home i la Dona de bronze que no s’arriben a tocar ni entrellaçar -no tenen braços, ni cara-, es miren un marrec que juga amb una pilota de goma amb el seu avi. L’avi sembla prou àgil per l’edat que se li ensuma i controla bé la panxeta incipient i la pilota indòmita. El nét s’enriola i marraneja, les dues coses a la vegada, quan l’avi li amaga massa la pilota.

El pedestal de l’escultura sembla que irradiï ordre rectangular per als quatre cantons de la plaça, com una piràmide situada al centre de l’univers. Potser, ben mirat, és el mercat i les seves formes rigorosament racionalistes les que despleguen aquesta radiació rectilínia: l’enormitat de la plaça, d’aquest ciment fi que crema si hi caus de genolls, un ciment d’antiga pista esportiva d’escola, apareix dividida en parcel·les. Unes rajoles primes dibuixen tot de rectangles, com places d’aparcament menudes. És això el que li dona l’aire d’estovalles gegantines esteses per fer-hi un concert, el mercat setmanal o una xatonada massiva. Sembla que l’edifici del mercat, com un ciclop en fer el primer badall del matí, hagi estès les estovalles de la plaça. Les línies i els angles rectes marquen la personalitat de l’edifici del mercat. Començat a construir el 1935 i enllestit el 1941, segueix al peu de la lletra, com un alumne aplicat, els criteris estètics del racionalisme, amb un sentit màxim de la funcionalitat, que s’expressa en els voladissos laterals i només es permet l’ornament d’uns rivets verdosos a les bandes. És aquell racionalisme que no saps si és obra d’un quinquenni comunista o d’una profunda modernitat. L’arquitecte que el projecta, Josep Maria Miró i Guibernau, és qui va fer un edifici de tall clàssic que destaca, al fons de la plaça, com un dels més antics: l’escola Pompeu Fabra (el nom del seny ordenador de la llengua encaixa de meravella en aquest ambient). La racionalitat atmosfèrica no ha de fer oblidar les dificultats en l’inici de la construcció del mercat per la falta de recursos. En tot cas, el terreny per construir-lo es va aconseguir gràcies al llegat testamentari del senyor Soler i Carbonell, precisament.

A força d’agusar la vista sempre es troben formes que trenquen la recta. Podia haver estat la glorieta que hi ha a la part central de la plaça, però aquesta justament és piramidal. En canvi, entre els quatre tipus de fanals que hi ha escampats -des dels llums típics de polígon fins als pals idèntics a tot arreu- n’hi ha uns de bola rodona, molt dels vuitanta. I hi ha els dos nens que ja han baixat de l’escultura per tornar a empènyer la pilota.