Eugeni Verdú: Res no és casualitat

“Soc advocat en exercici, i m’agrada, però des de sempre m’he obligat, traient-li temps al temps, a seguir amb les lletres i l’art. De no ser l’au nocturna que soc, hagués resultat impossible”, explica Eugeni Verdú, fresca canya en mà, recolzat a la barra del Bar, després de demanar que si alguna cosa ha de sonar de fons sigui La Competència de RAC1 o alguna de les seves bandes de referència: rock clàssic de la talla de Pink Floyd, Led Zeppelin o Lou Reed, antítesi d’aquella ràdio frustrant de la seva joventut, basada “en el Julio Iglesias, el Raphael o el Camilo Sesto, cosa que em donava la sensació de viure en un país que no era el meu”. Ja ha fosquejat i es troba en el final de la seva jornada laboral, i inici de l’altra.

Advocat en exercici des de 1981, aquest barceloní collita del 57 va debutar el 2010 com a escriptor amb la novel·la d’intriga històrica Opus Spicatum: La Crónica Prohibida i acaba, com qui diu, de tornar a la palestra amb la seva segona obra, la reeixida La Abadía de los Herejes (Roca). “Ara estic revisant de nou el text per preparar l’edició de butxaca que, segons m’indiquen, ja portarà el segell de best seller, que no valoro pas per les seves implicacions econòmiques, sinó perquè anima a seguir treballant. Conforta saber que al lector li has agradat, que el sacrifici no ha estat en va”.

— I prepares ja nova obra?

— A mig termini crec que començaré a concebre-la, però abans treballaré molta documentació.

De naturalesa curiosa, “àvid per aprendre i amb una bona dosi de constància”, en la seva joventut el parroquià treia les seves millors notes en les assignatures d’història, literatura i pintura. “Casualitat? No crec”. Amb setze anys ja escrivia, fotografiava, pintava i tocava la guitarra.

— Militaves en una banda de rock, oi?

— Sí. I després d’onze anys hem decidit reagrupar-nos, tot i que serà amb data de caducitat: dos assajos i una actuació per a aquesta tardor. La meva dedicació a la música es concep només com a afició, però és just reconèixer que ha resultat ser la millor vàlvula d’escapament i d’efecte immediat. És com la boxa, però canviant els guants per watts.

Tirant del fil

Convençut que a la seva trajectòria mai deixa d’haver-hi un fil conductor, l’escriptor afirma que quan escriu, pinta o estudia no ho fa “pensant en un futur, sinó simplement per saciar una necessitat personal del moment”. Per exemple, quan va acabar la seva primera novel·la, la va rellegir i es va limitar a guardar-la a un calaix. “Anys després, la casualitat va fer que una editorial que anava buscant nous escriptors em conegués a través del marxant que portava els meus quadres. Així és com vaig publicar”.

— I això dels quadres?

–Similar. Pel que fa a la pintura, em va descobrir un client del meu propi bufet d’advocats. Imagina’t com la juga el destí! Casualitat o causalitat?

Qui sap? El cas és que buscar l’arrel d’aquest fil que uneix art, so i escriptura no és fàcil i remet a diversos moments com ara “el dia que, sent un nen, vaig voler pintar a l’oli quadres de Nonell per a, molts anys després, acabar fent expressionisme abstracte, o l’estiu que vaig concebre la meva primera novel·la, o aquell hivern en el que vaig decidir estudiar la civilització Maia i vaig acabar fascinat per totes les cultures precolombines, l’art africà i el romànic. O, també, quan vaig comprar una guitarra elèctrica i vaig decidir fundar un grup de rock. En tot cas, cal puntualitzar que, si bé aquests moments són importants i acumulatius, és molt possible que tot hagués quedat en res sense l’encert que vaig tenir en obrir, després de morir el meu pare, un despatx pluridisciplinari d’advocats amb dos dels meus millors amics. L’advocacia em va desgastar molt, però també m’ho ha donat tot”.

Una ciutat que agrada saber que hi és

“Barcelona em va veure néixer i, malgrat que no soc propens a recórrer els seus carrers ni banyar-me a les seves platges, no sabria mudar-me a cap altre lloc. M’agrada saber que tinc la mar i el Gòtic molt a prop, encara que no els vegi”, explica el parroquià, ultimant els xarrups finals de la seva canya i demanant-ne una altra, abans de confessar-se “admirat per la capacitat de resiliència d’aquesta ciutat: aquest saber afrontar amb èxit les contínues adversitats”.

Especialment molest amb “aquests polítics obsessionats en expulsar el cotxe de la ciutat sense presentar alternatives”, defineix això de “reduir el nombre de carrils dels carrers o frenar les millores dels seus accessos” com a mesures absurdes que impliquen l’increment exponencial de contaminació de l’aire i acústica. “No cal ser massa espavilat per saber que aquestes retencions i col·lapses multipliquen per tres la contaminació que sofreixen els ciutadans, l’energia consumida, el cost econòmic, el temps perdut i l’estrès que suposa; però això no sembla importar als nostres responsables”. Per aquest motiu, assegura que fa anys va renunciar a utilitzar el seu cotxe per a circular per Barcelona. “Però el que és segur és que eliminar carrils no és cap solució”.

— El que soluciona moltes coses és la nostra oferta gastronòmica. I aquesta segona canya la pots acompanyar amb un menú, unes tapes, racions o plat combinat. Tot exquisit.

Quelcom brilla, aleshores, en la mirada d’Eugeni Verdú, que centra la seva atenció en les viandes disponibles i s’ho pensa un moment, abans de reconèixer que no és de molt menjar.

— Però soc molt sibarita –afegeix, ràpidament–, així que em quedo amb això de les racions, i per descomptat amb l’alternativa del tapeo!