Europa 2050: suïcidi demogràfic

[dropcap letter=”Q”]

uin silenci ensordidor davant el suïcidi demogràfic d’Europa en l’horitzó 2050! Les projeccions demogràfiques de les grans regions del món fins a mitjans de segle són conegudes i reevaluades cada dos anys per les Nacions Unides i regularment per Eurostat per a tots els estats membres de la Unió Europea —un total de 511 milions d’habitants—, però cal ser un especialista en bases de dades per usar-les. De fet, ningú en parla, sobretot a Brussel·les, on prefereixen elaborar informes sobre les revolucions tecnològiques, el desenvolupament sostenible o la transició energètica.

Ens correspon alertar —és la nostra funció—, encara que sapiguem que el 2050 no estarem aquí per lamentar-nos que no se’ns hagi escoltat. Contràriament al que passarà a l’Amèrica del Nord, que veurà augmentar la seva població en 75 milions d’habitants —prop de dues vegades menys que l’Amèrica del Sud—, Europa es podria estancar en gairebé 500 milions d’habitants i perdre 49 milions de persones en edat de treballar en la franja de 20-64 anys, 11 milions d’elles a Alemanya. Espanya i Itàlia, per la seva banda, perdrien entre 7 i 8 milions d’actius potencials, mentre que França podria acontentar- se amb no atrapar Alemanya, cosa que, però, sí que faria el Regne Unit. No ens pot alegrar una perspectiva semblant perquè els veïns també són els seus principals mercats: un 87% del que es produeix a França es consumeix a Europa, un 70% al mateix país i un 17% fora de les seves fronteres. Això suposa un 56% del 30% que s’exporta al món.

LA TECTÒNICA DEMOGRÀFICA

Les altres prediccions de la tectònica demogràfica fins al 2050 no són més encoratjadores: la Xina, el Japó i Rússia perdrien, respectivament, 38 milions, 20 milions i 15 milions d’habitants, mentre que l’Índia incrementaria el nombre d’habitants en uns 400 milions, i sobrepassaria la Xina almenys en uns 300 milions. La sagnia serà especialment considerable per a la franja d’edat entre 20 i 64 anys: 22 milions menys en el cas de Rússia, 20 milions menys per al Japó i 195 milions menys per a la Xina. Els Estats Units veurien augmentar els seus actius potencials en gairebé 20 milions en aquest període.

Europa es podria estancar en gairebé 500 milions d’habitants i perdre 49 milions de persones en edat de treballar en la franja de 20-64 anys. Espanya perdria entre 7 i 8 milions d’actius potencials

Es necessitarà mà d’obra i talent per compensar aquestes pèrdues d’actius. Possibilitats? Segons les mateixes dades, la població de l’Àfrica augmentaria 1.300 milions, 130 milions només al nord d’Àfrica. És a dir, que la pressió migratòria per a Europa serà més forta que mai. No obstant això, Europa ni parla ni es prepara per a aquest xoc demogràfic —implosió interna i explosió externa—, com si el tsunami demogràfic fos menys important que l’onada de xifres. Per posar fi a aquest silenci, convidem els nostres interlocutors a suposar diversos milions de refugiats climàtics procedents d’Àsia o, més encara, de refugiats polítics i econòmics procedents d’Àfrica i el Pròxim Orient. Suposem que si un 1% de l’augment de la població africana s’instal·lés a França en els pròxims trenta-cinc anys —i això està tan a prop nostre com el 1980—, això suposaria 13 milions d’habitants més dins l’Hexàgon en els pròxims trenta-cinc anys, és a dir, un 20% més! Si pensem en la Unió Europea sacsejada i afeblida el 2015 per un milió de refugiats, majoritàriament polítics, és evident que Europa hauria de començar a preparar-se davant d’aquestes perspectives. Hauria d’inspirar-se en el Canadà, que no dubta a practicar una política de quotes en funció de les necessitats del mercat de treball. I fomentar la reactivació de la fecunditat al Vell Continent, perquè la integració de les cultures comença a les escoles. Quan hi ha molta sorra, el ciment no qualla. Per acollir més sorra fa falta més ciment, és a dir, nens que parlin la llengua del país, sigui quin sigui el seu color. En resum, per seguir oberts al món, cal reactivar la fecunditat a Europa ara mateix. Però qui parla de política familiar en una Europa que permet els hotels i complexos turístics per a adults, prohibits als nens i que toleren només els animals domèstics?

CABELLS BLANCS I CREIXEMENT DÈBIL

Els mitjans de comunicació es comencen a alarmar de manera tímida que el 2016 per primera vegada, a Europa, el nombre de defuncions superés al de naixements. És interessant destacar que és el cas d’Alemanya des del 1971, d’Itàlia des del 1991, d’Espanya des del 2016, de Rússia des del 1991, del Japó des del 2006. A la Xina li tocarà el torn el 2028. El fenomen no s’hauria de produir a França, ni als Estats Units, fins després del 2050. No neixen nens dels morts. El suïcidi demogràfic de la vella Europa és una mort anunciada, però encara som a temps: la bona previsió no és forçosament aquella que es fa sinó la que porta a l’acció per evitar-ho.

Per seguir oberts al món, cal reactivar la fecunditat a Europa ara mateix. Però qui parla de política familiar en una Europa que permet els hotels i complexos turístics per a adults, prohibits als nens i que toleren només els animals domèstics?

És un clàssic atribuir el fort creixement econòmic de la postguerra a Europa a la reconstrucció i la recuperació respecte als Estats Units. Aquestes tres dècades glorioses van coincidir amb l’onada demogràfica. No obstant això, no és tan habitual destacar que en els anys cinquanta i seixanta, quan no hi havia ordinadors i no es parlava de revolució tecnològica, l’augment de la productivitat aparent del treball va ser dues o tres vegades més elevat que en els anys vuitanta i següents. Com no podem veure en aquesta elevada productivitat un efecte de corba d’experiència i de descens dels costos unitaris de producció en els mercats en expansió contínua? Contràriament, des de principis dels anys vuitanta el creixement econòmic i el de la productivitat no han deixat d’alentir-se als Estats Units, a Europa i al Japó.

Els investigadors es pregunten sobre les causes d’aquest alentiment concomitant del creixement i de la productivitat precisament quan les revolucions tecnològiques de la informació i la comunicació —TIC—, de les biotecnologies, les nanotecnologies o les energies —renovables i reserves— són més perceptibles que mai. És la famosa paradoxa de Solow: “Veig ordinadors per tot arreu menys a les estadístiques de productivitat”. Curiosament, aquests mateixos investigadors no es pregunten per la relació que hi podria haver entre aquest alentiment del creixement i l’envelliment demogràfic de les velles zones desenvolupades: els Estats Units, el Japó, Europa.

A Europa i al Japó el creixement del PIB va ser superior en els anys vuitanta al dels noranta: un 2,5% enfront del 2,3% a Europa i un 4,6% enfront d’un 1,1% al Japó. En el transcurs d’aquestes dues dècades, el creixement del PIB als Estats Units va superar prop d’un punt percentual al d’Europa. L’explicació és en essència —per a més de la meitat— demogràfica, atès que la desviació del creixement del PIB per càpita és només 0,2 punts més elevat a l’altre costat de l’Atlàntic que a Europa pels mateixos períodes. En efecte, el creixement demogràfic, de l’ordre de l’1% anual a Estats Units, és des de principis dels anys seixanta dues o tres vegades més elevat que a Europa. Una altra part de l’explicació d’aquest creixement més elevat del PIB als Estats Units cal buscar-la en les taxes d’ocupació i en una durada anual del treball més elevats. Si els nord-americans avancen més de pressa, és perquè són més i treballen més.

EL TSUNAMI DEMOGRÀFIC QUE S’HI AMAGA

En la Comissió Europea, però també en la majoria de les instàncies internacionals i nacionals, rares vegades s’evoca la relació entre demografia i creixement. Els informes sobre tecnologia, innovació i competitivitat abunden; però, l’home només és abordat com a capital humà, i sota la perspectiva de la formació, considerada just com una inversió i un factor de creixement a llarg termini. La demografia es tracta només des de la perspectiva de l’envelliment “per sobre” i els problemes que se’n deriven per a l’equilibri dels sistemes de pensions, les despeses en sanitat i de fer-se càrrec de la dependència, però pràcticament mai pel que fa a les conseqüències de l’envelliment “per sota” sobre el creixement i sobre la situació d’Europa en el món.

L’any 2000, l’ambiciosa estratègia de Lisboa per al creixement i l’ocupació apostava essencialment per les tecnologies de la informació i l’economia de creixement per assegurar el futur i la força de la Unió Europea en l’escena internacional en l’horitzó del 2010. Gairebé a la meitat del període, l’Informe Wim Kok (2004) mantenia el seu enfocament en la societat del coneixement i el desenvolupament sostenible per a una Unió Europea ampliada, i dedicava —i això era una novetat— una petita pàgina a l’envelliment d’Europa. Aquest podria reduir el potencial de creixement de la Unió un punt —prop d’un 1% en lloc del 2%— fins al 2040. Però no es va dir res de les comparatives de les evolucions demogràfiques a Europa i els Estats Units, un oblit més destacable encara si considerem que aquestes comparacions són sistemàtiques per a l’esforç de la recerca, la innovació i el mesurament de la productivitat.

ELS EFECTES MULTIPLICADORS DE LA DEMOGRAFIA

Com deia Alfred Sauvy, els economistes “rebutgen veure” la relació entre creixement econòmic i dinàmica demogràfica, així que no busquen verificar-la. No obstant això, l’edat d’or del capitalisme i el baby-boom van anar de la mà, i l’empenta dels Estats Units s’explica, sens dubte, també, per una millor salut demogràfica. Des de fa tres dècades, la seva taxa de fecunditat es manté en una mitjana de gairebé 2,1 fills per dona, mentre que a Europa se situa en l’1,5 i la població, de fet també pels importants fluxos migratoris, segueix augmentant amb. La comparació de les taxes de creixement entre Europa i els Estats Units recorre generalment a la tècnica per explicar diferències a llarg termini. Podem preguntar-nos si no hi ha també un efecte de “multiplicador demogràfic”.

Aquesta hipòtesi permet comprendre millor per què el creixement i, sobretot, els guanys de productivitat dels anys cinquanta i seixanta han estat de mitjana dues vegades més elevats que en les dècades dels vuitanta i els noranta, però marcades per les revolucions tècniques, fonts teòriques de guanys de productivitat. Amb la nova economia, la qüestió semblava resolta, i els Estats Units van conèixer un període de fort creixement econòmic amb guanys de productivitat —aparent del treball—molt superiors a les d’Europa. No era la prova que Europa es despenjava tecnològicament respecte dels Estats Units? Podem dubtar d’aquesta explicació ara que coneixem les estadístiques validades per al passat. Als anys vuitanta el creixement del PIB per actiu era comparable a les dues zones —prop de l’1,5%—, amb un lleuger avantatge per part d’Europa en aquesta dècada. No obstant això, des dels anys noranta, Europa sembla despenjar-se respecte als Estats Units, l’activitat aparent —PIB/actius ocupats— va augmentar més del 2% anualment en els anys noranta i un 1,5% anual fins al 2007, un 1% després de la crisi. En el mateix període, l’alça de la productivitat a Europa va passar de l’1,7% en la dècada dels noranta a l’1% anual entre el 2000 i el 2007, per caure fins al 0,3% a partir del 2008. La qüestió és evident: cal atribuir aquesta bretxa al gap tecnològic o al gap demogràfic? Avancem la hipòtesi que aquest últim factor té un paper determinant, ja que la bretxa demogràfica s’està ampliant cada vegada més.

DINÀMICA DEMOGRÀFICA I PRODUCTIVITAT APARENT

La totalitat de la població no està en actiu, però el nombre d’hores treballades explica en essència la diferència de nivell de productivitat aparent del treball per actiu empleat, ja que els nord-americans treballen un 46% més que els francesos cada any. Si treballen és perquè hi ha una demanda que satisfer, potser també més sostinguda que en altres llocs a causa de l’expansió demogràfica. Si renunciem a la hipòtesi d’independència entre les dues variables “PIB per habitant” i “creixement demogràfic”, podem avançar una nova hipòtesi, la d’un multiplicador demogràfic que seria en l’origen d’una part important dels guanys de productivitat més elevades als Estats Units que a Europa. En general, els economistes —en referència a la famosa funció de producció de Cobb-Douglas— expliquen el creixement per tres factors: el capital, el treball i el progrés tècnic. Tornem a les fonts: la productivitat és el residu de creixement suplementari, que no s’explica per l’augment dels factors de producció (capital i treball). A falta d’alguna cosa millor, atribuïm aquest increment del creixement del PIB per actius al progrés tècnic (en aquest cas, l’expansió de les tecnologies de la informació), que és una forma positiva d’assenyalar el residu no explicable.

La qüestió és evident: cal atribuir aquesta bretxa al ‘gap’ tecnològic o al ‘gap’ demogràfic? Avancem la hipòtesi que aquest últim factor té un paper determinant, ja que la bretxa demogràfica s’està ampliant cada vegada més

El creixement del PIB depèn de dos factors: el PIB per actiu ocupat i el nombre d’actius ocupats. L’augment del PIB per actiu ocupat és de fet molt més gran als Estats Units que a Europa des de mitjans dels anys noranta. En realitat, la variació del PIB per actiu (productivitat aparent del treball) és més significativa que el nombre de treballadors actius, i les oportunitats d’ocupació augmenten en una població en expansió. El progrés tècnic, l’aprenentatge i les economies d’escala combinen els efectes per reduir els costos unitaris, millorar la qualitat, en resum, augmentar el valor afegit, és a dir, el PIB per actiu. El multiplicador de la dinàmica demogràfica segueix jugant a favor dels Estats Units, certament menys que en els anys seixanta, però ja no per a una Europa envellida. Els economistes no troben aquest multiplicador demogràfic perquè no el busquen. No obstant això, aquesta hipòtesi aportaria més llum sobre la disminució del creixement del PIB per actiu, constatada entre principis dels anys 2000 entre els Estats Units i Europa, que el retard en les tecnologies de la informació i la comunicació. El creixement a llarg termini dels països desenvolupats està condemnat per la demografia: sense capital humà, el creixement està limitat per la falta d’oxigen.

ELS ARBRES I EL BOSC

Amb un indicador conjuntural de fecunditat de gairebé l’1,5, Europa tindrà demà generacions de joves actius un terç menys nombroses que les actuals. Una caiguda del nombre de naixements per a un país equival al que suposa una reducció en la inversió per a una empresa: permet beneficiar-se, durant un temps, d’una tresoreria més còmoda, al preu de greus problemes posteriors. D’això es dedueix que la política familiar que dona suporta al creixement demogràfic és una inversió a llarg termini. Alguns podrien argumentar que el dèficit de naixements a Europa i el seu impacte negatiu en el creixement econòmic futur i l’increment dels nivells de vida podrien ser recompensats per fluxos migratoris cada vegada més grans. S’emocionen, com mostren fets recents com la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, com mostren també les reaccions de les poblacions de la pràctica totalitat dels països europeus als fluxos de migrants procedents d’Àfrica i del Pròxim Orient.

Els països europeus són com boscos els arbres dels quals, a ple rendiment durant quaranta anys, han arribat a la maduresa sense haver previst la seva substitució per brots joves. Ara bé, per invertir i consumir, hem de tenir confiança en el futur i necessitem equipar-nos, característiques que, per desgràcia, retrocedeixen amb l’edat. Els mecanismes del dinamisme són els mateixos en els àmbits econòmic i demogràfic: el plaer de viure s’expressa tant per la iniciativa econòmica com per l’acollida de nens. L’esperit d’empresa és cosí de l’esperit de família!