L’èxit de la Fira

El periodista Manel Pérez acaba de publicar un llibre molt recomanable per conèixer les elits econòmiques del país que essencialment són també les de Barcelona. La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida (Península), és una crònica implacable sobre la decadència d’una classe social en caiguda lliure.

Hom, especialment si peca de cupaire o podemita, pot pensar que tampoc és cap drama que uns senyors panxuts i podrits de diners que es passaven el dia bevent whisky i fumant puros als seus clubs privats mentre esclafaven la classe treballadora perdin poder i influència —ja em perdonareu la caricatura vidaprivadesca—. Res a objectar si no fos perquè, en bona part, els beneficiaris d’aquesta pèrdua de pistonada de les elits econòmiques del país no han estat les classes populars sinó, més aviat, les multinacionals (globalització) i un seguit d’empresaris assidus a la llotja del Bernabeu (centralització del poder econòmic i financer a Madrid).

Que, en aquest context polític i econòmic, Barcelona hagi estat capaç de retenir el Mobile World Congress, com a mínim, fins al 2030 és, realment, un miracle. El consell d’administració de la GSMA ha decidit prorrogar 6 anys més el contracte amb Barcelona, segons s’ha explicat, després d’intenses negociacions amb la Generalitat, l’Ajuntament, el Ministeri d’Economia, Turisme de Barcelona i Fira de Barcelona. Per tant, en aquesta qüestió i encara que costi de creure, les nostres estimades administracions han remat a l’hora i, el que és més excepcional, en la mateixa direcció, encara que de raons per convertir aquesta negociació en un nou escenari d’enfrontaments caïnites n’hi havia de sobres.

Celebro que no hagi calgut fer un referèndum per decidir si ens interessava continuar essent la capital mundial del mòbil. Que les coalicions de partits que governen als dos costats de la Plaça Sant Jaume no hagin fet de la renovació del Mobile un nou camp de batalla per escenificar divergències ni una competició per penjar-se’n la medalla. Que l’alcaldessa celebri com un èxit barceloní un projecte que no casa, precisament, amb el seu ideari polític. O, per descomptat, que John Hoffman sigui molt més elegant que els impulsors del Primavera Sound i no amenaci, almenys en públic, d’emportar-se la cosa a Madrid.

Siguem seriosos, tampoc és que ens hagi tocat la loteria ni ens estiguin fent un favor els senyors dels telèfons. Per moltes raons i variades raons, la GSMA difícilment trobarà una ciutat millor que Barcelona on celebrar el seu congrés anual. Un d’aquests arguments de pes és, sens dubte, Fira de Barcelona, organització líder a escala estatal i una de les més importants d’Europa. S’estima que la seva aportació anual a l’economia de la ciutat i el seu entorn ronda els 4.700 milions d’euros i que té un impacte de més de 35.000 llocs de treball. Per tant, la Fira és indiscutiblement un dels grans motors de l’economia barcelonina i del país. Ho és amb el Mobile, però també amb Alimentaria o l’Automobile, per citar només alguns dels salons de major impacte econòmic.

La renovació del Mobile ha d’ajudar a Pau Relat, eficaç president de la Fira des de 2018 i una autèntica rara avis en aquests temps de grans proclames i gestualitat estèril, a portar a bon port la necessària modernització del recinte firal de Montjuïc i l’ampliació del de Gran Via. Tant de bo en això també compti amb la complicitat total de les institucions o, com a mínim, que no li posin bastons a les rodes.