IA: ai, ai, ai

Impacta la fredor inicial. La foscor, la línia estètica conceptual, la sensació d’estar penetrant en un univers complex. I no se m’acut un altre adjectiu que fred. No misteriós, no enigmàtic, no inquietant, sinó fred. Metàl·lic, quadriculat. Cru. De seguida te n’adones que han escollit una línia expositiva molt explicativa, molt didàctica, gairebé enciclopèdica.

La Intel·ligència Artificial (IA) se’ns presenta com una gran lliçó, un ventall amplíssim de possibilitats que sembla enllaçar molt directament amb la gran exposició sobre el Big Data (Big Bang Data) que el mateix CCCB ens va oferir el 2014. Sí, el 2014: com passa el temps. Però si aleshores la presentació era entretinguda, artística, estètica, acolorida i sorprenent en la forma, aquesta exposició —coproduïda pel CCCB i el Barcelona Supercomputing Center (BSC)—, que podem considerar la segona part de la història, és una exposició freda i plana. No toca la pell, ni toca la fibra. Toca la informació, això sí. I, en aquest sentit, és una exposició impecable.

El primer que descobreixes és que la IA no és el futur, ni tan sols el present, sinó que ja fa molts anys que és el passat. Ja fa massa temps, per cert, que en les exposicions sobre art digital veiem les mateixes figures antropomorfes que es belluguen en una pantalla segons els moviments de l’usuari: queda, fins i tot, antiquat. Però quan et connecten el Big Data amb la IA, que és una connexió necessària i indefugible, és quan te n’adones que estem molt més en mans de cervells artificials, i des de fa més temps, que no et pensaves: els telèfons mòbils, els sensors, els ordinadors i internet acumulen els milions de dades que contribueixen a crear la Intel·ligència Artificial, i ho fan sense que ni ens n’adonem. 

L’exposició és plena d’instal·lacions que ens il·lustren sobre la gran semblança entre la creació de la IA i la configuració d’una xarxa neuronal

És a partir d’aquests bancs de dades que la IA recopila, crea les seves lògiques, construeix imatges i enllaça conceptes d’una manera del tot impossible per al cervell humà: i és aquí on esdevé tan útil com perillosa. El reconeixement facial és un element ja present en les nostres polítiques de seguretat, així com per ordenar per exenple la conducció de vehicles, però el problema d’aquestes utilitats és el grau de dependència que poden crear. En efecte: què pot succeir si fallen? Si la IA falla en el reconeixement facial ni que sigui una sola vegada, amb una sola persona? Qui respon d’això i, sobretot, com es pot evitar?

L’exposició és plena d’instal·lacions i pantalles, amb explicacions detallades en plafons, que ens il·lustren sobre la gran semblança entre la creació de la IA i la configuració d’una xarxa neuronal. Els algoritmes poden semblar arbitraris, però es basen en probabilitats i en lògiques, i poden establir llenguatges nous que poden ser fins i tot commovedors: a l’exposició, poses la teva mà sota una càmera i pot prendre la forma d’un núvol, de galàxia, de mar o de foc. Amb un realisme quasi inversemblant, de tan dinàmic, detallat, viu i en directe que és.

Però de seguida passem d’aquestes intervencions més artístiques, més commovedores (poques), a una altra successió d’exemples pràctics sobre la IA: l’ajut que presta en la detecció precoç d’incendis forestals, o en la identificació de nous planetes, o en la previsió climàtica, o en l’elaboració de tractaments mèdics personalitzats i serveis de traducció simultània sorprenentment veloços i eficaços. Altres aplicacions són més d’entreteniment, o de curiositat, com la capacitat de disposar de tots els fonemes i subfonemes dels discursos de John Fidgerald Kennedy per tal de disposar d’un JKF permanent a qui se li pot demanar de dir qualsevol cosa. O a destacar la referència a l’experiència Reprocessing piano + AI, presentada al Pavelló Mies Van der Rohe en el marc del Sónar d’enguany, on la màquina, l’andròmina, reacciona en temps real a la música interpretada per una pianista: es crea, al cap i a la fi, un curiós duet musical a quatre mans.

Aprenem també que a la Xina la IA ja s’encarrega de dirigir els camions de bombers, o de regular el canvi dels semàfors per tal que els vehicles d’emergències puguin arribar amb menys interrupcions al seu destí, o per tal que el trànsit s’adapti a les condicions climatològiques o de densitat de circulació, tot reduint energia i pol·lució lumínica. I després venen les preguntes ètiques, com en mans de qui acaben estant aquestes dades, i en mans de qui són dirigides les intel·ligències artificials (observem, però, que poden estar en bones mans i obeir a objectius humanitaris de forma molt eficient).

I a banda, un repàs a la prehistòria de la IA (el dispositiu Bombe dirigit a desxifrar missatges encriptats alemanys durant la Segona Guerra Mundial), o els primers robots en forma de taràntula mòbil o de mà mecanitzada, o les victòries de Kaspàrov contra l’ordinador escaquista Deep Blue el 1996, amb la simpàtica aparició final d’un gosset d’última generació que sembla respondre als estímuls plantejats per la seva artificial intel·ligència. De nou aquí un petit oasi per la sensibilitat: la instal·lació Myriad (Tulips), d’Anna Ridler, que va fotografiar i classificar més de 10.000 tulipes per tal de controlar les imatges generades per la xarxa neuronal. S’entenen pitjor les referències al gólem o a Frankenstein, si no és per punxar el nostre imaginari de malsons envers criatures intel·ligents que cobren vida, però posats enmig de tant sentit pràctic semblen una mica fora de lloc.

La pregunta bàsica és obligada: És realment artificial, la IA? Què entenem per intel·ligència?

La pregunta bàsica és obligada: És realment artificial, la IA? Què entenem per intel·ligència? Però queda poc exposada la connexió amb les arts, la música o la literatura, que haurien permès més espais sensibles i sorprenents, per molt que es faci referència a la inclusió de la codificació de l’ADN dels membres de Massive Attack en un dels seus àlbums, o a poder afegir ADN sintètic en la pintura d’un esprai, o per molt que existeixi la instal·lació interactiva on pots harmonitzar la teva veu en temps real amb la de Maria Arnal. Sí que és interessant la connexió conceptual que es fa de la IA amb la seqüència de l’ADN, ja que sempre parlem de dades descodificades, la qual cosa ha permès ressuscitar olors perdudes (podem ensumar l’essència de les flors d’un arbre desaparegut el 1912 a Hawaiï) o redissenyar plantes, ratolins, correus i (potencialment) persones.

A la sortida de l’exposició, els murals enrajolats del pati del CCCB ens adverteixen, entre els seves velles floritures: Del poc que tens, content seràs / si tot ho vols, tot ho perdràs. El regust que queda en sortir de l’exposició no és el de perill, ni el de la magnitud del que ens ve al damunt, ni tan sols el d’una excessiva (certament) càrrega de dades com si el nostre cap hagués de fer un gran Big Bang Data final. El regust que queda, em temo, és que l’exposició hauria pogut ser més divertida, més sensible, més artística i més humana. Però a mi no em facin cas. Els cervells que l’han dissenyada deuen ser d’una intel·ligència superior, a la que no puc accedir amb la meva humana mesura. Sens dubte, deu ser que no estic preparat per tanta artificialitat.