L’exposició que vol posar llum a la foscor

Just abans d’entrar a la primera sala de l’exposició, un Carles Porta projectat a la paret ens avisa que “tot el que hi veurem és real” i que “la realitat i la mort no entenen de sensibilitats”. Les mateixes frases que, acompanyades de plans inquietants de Barcelona a vista de dron i música dramàtica, precedeixen cadascun dels capítols televisius de Crims. Una introducció a l’americana, perfecta per començar a fer bullir l’olla de la foscor i en línia amb els codis narratius i la impecable producció del true crime que ha conquerit les llars de Catalunya. 

Crims, un programa originat a Catalunya Ràdio el 2018 i convertit en un fenomen de masses gràcies a la seva adaptació televisiva, es trasllada ara al primer pis del Palau Robert, amb una mostra que vol submergir el visitant en l’atmosfera lúgubre dels casos que s’hi expliquen. Però abans d’endinsar-nos en el Crims format exposició, com podem explicar l’èxit del Crims televisiu, un programa capaç de fidelitzar 3,6 milions d’espectadors des del febrer del 2020 i acumular 35 milions de reproduccions en totes les plataformes digitals? 

A Catalunya, un assassinat no deixa de ser un fet excepcional que ve a pertorbar la pacífica i previsible monotonia de les nostres vides. Per molt que la foscor de Crims pugui transmetre’ns el contrari, no hem d’oblidar que vivim en una de les regions amb el menor índex de crims violents del món, amb una taxa de 0,70 homicidis per cada 100.000 habitants. Per posar-ho en perspectiva, als Estats Units aquesta xifra s’enfila fins al 6,5 i a Mèxic –on moren assassinades unes 20.000 persones cada any– la taxa és del 28,3.

Aquesta fascinació tan nostrada pel sang i fetge podria doncs explicar-se per la naturalesa anòmala d’aquests esclats de violència, i potser també, per la sospita, més o menys infundada, que en aquest precís instant, un assassí despietat pugui estar esmolant el ganivet a pocs metres de casa. Els rècords d’audiència de Crims indiquen que el format sabut rendibilitzar el morbo que susciten els casos més truculents de la nostra història recent, fugint del formalisme que imposen els codis del documental per convertir-se en un relat per adults. Això sí, basat en fets reals.

L’exposició del Palau Robert, organitzada per la Direcció General de Difusió i comissariada per Carles Ortet, ha estat una de les inauguracions més mediàtiques de l’any i estarà oberta al públic fins al 10 d’abril. La mostra vol ser una experiència immersiva on els amants del programa visquin una prolongació física del seu univers narratiu, donant protagonisme als tres eixos que basteixen cada capítol: els criminals, els investigadors i les víctimes. 

En paraules de Carles Porta, que ha col·laborat en la producció de l’exposició, “Hi ha un valor afegit real en tocar, veure i sentir les coses”. A Crims, l’entreteniment es barreja amb la cruesa dels fets i el dolor de les víctimes. Aquest delicat equilibri pren forma al llarg de l’exposició, on els flaixos terrorífics conviuen amb folis de sumaris judicials i amb un espai dedicat a la memòria dels morts. Per apropar l’exposició a tots els públics, seguidors o no del programa, un codi QR permet recòrrer la mostra a l’estil d’un escape room adaptat al nostre smartphone, replicant l’estructura de joc de pistes que proposa el format televisiu.

L’ambientació de la primera estança de l’exposició, dedicada als criminals, entronca amb el cànon estètic del terror català iniciat per l’Hotel Krüeger del Tibidabo i refinat per Jaume Balagueró amb la saga REC.  Ens trobem en un pis atrotinat de l’Eixample, diguem que poc acollidor i moblat amb elements simbòlics del programa: un DVD de Dexter, un bagul congelador, un collar de perles o unes flors seques. 

Superada l’habitació més tètrica, a la sala següent el visitant apareix projectat a la paret com un dels sospitosos d’una roda de reconeixement policial. El joc és evident: Són els assassins tan diferents a nosaltres?

Unes passes més enllà, el racó més introspectiu de l’exposició ens situa en un capvespre digital a la vora d’un llac, on hem d’imaginar que reposen les ànimes dels que ja no hi són. En una paret hi llegim que “les famílies de les víctimes no tenen un acompanyament social. Senten una solitud molt gran. Som una societat que menysté les víctimes.” La cita és de Carles Porta, que en una altra inscripció reivindica les tres “erres” que regeixen el seu treball i el del seu equip darrere les càmeres: Rigor, Respecte i Ritme.

El plat fort de la mostra és la gran sala que posa punt i final al recorregut, on el visitant pot posar-se en la pell de la policia científica, coneixent en detall la tecnologia que els permet analitzar els indicis que apareixen a l’escena del crim. Els panells informatius ens parlen de balística, lofoscòpia, retrats robot i anàlisi d’ADN amb una prosa que és pura descripció, despullada de sentiments.

En una de les parets, un mosaic immens de documents i fotografies units per vectors de relació causal ens posa davant dels 22 casos que Crims ha dut a la pantalla. Si hi parem atenció, podrem repassar els codis secrets que intercanviaven Brito i Picatoste, les cartes adreçades a Helena Jubany, les imatges borroses de l’assassí del Putxet captades per la càmera d’un caixer automàtic o fragments del sumari del crim de la Guàrdia Urbana.

Coincidint amb l’estrena de la nova temporada de Crims a TV3, l’exposició del Palau Robert és una bona oportunitat de mirar de cara la crònica negra del nostre país i de comprovar, una vegada més, l’habilitat de Carles Porta per mantenir-nos enganxats al seu thriller magnètic.