L’exposició, que consta de fotografies de gran format emmarcades en les parets de l’edifici de Can Framis, ens convida a reflexionar sobre les pors i els desitjos que projecten els joves fotògrafs i fotògrafes cap al futur. Es tracta d’una mostra col·laborativa, on els artistes han treballat en grup aportant en cada instantània. D’un mode molt directe, el concepte sempre ha volgut estar per sobre de les individualitats i altres valors.
Els artistes participants de la mostra, que es pot veure fins al 31 de gener, es presenten amb la següent carta: “Som un grup de fotògrafs i fotògrafes de tot el món, membres d’una generació en la qual l’adolescència i la transició a la vida adulta han estat marcades per una infinitat d’esdeveniments que han sacsejat els fonaments de la nostra comunitat global. Juntament amb altres joves de Barcelona, d’entre 18 i 27 anys, ens hem traslladat a les zones verdes del Poblenou per articular en un conjunt visual coherent les percepcions i aspiracions que els membres de la nostra generació projecten cap al futur. A través d’una sèrie de testimonis i imatges, el bosc llança llum sobre un ecosistema d’incertesa, optimisme i esperança. És la nostra resposta col·lectiva a la crisi actual que enfrontem”.
Aquesta és la generació de la crisi permanent, de la falta d’esperança i de la falta de perspectiva. On tot ha de ser immediat i superficial, poc queda per a la reflexió, per a la pausa. Poc garanteix vagament res. No hi ha garanties d’èxit per cap banda. La generació buida del “ens vam equivocar en substituir els llibres per la multipantalla”, culpables de la mala educació que han rebut, de sobreviure a una pandèmia, culpables de ser tractats com a mercaderia per les grans marques, del fet que s’hagi mirat a un altre costat permanentment sobre els seus problemes, de no creure ni en dogmes ni en la falsa meritocràcia, de ser uns idealistes, de voler canviar el món…
Un nou estil postmodern d’aquells a qui anomenaríem una generació perduda, empesos a ser carn de canó per als discursos populistes i per a la precarietat laboral. Han de comparar-se contínuament a les xarxes socials amb tothom. Abracen un ideal romàntic que se’ls proporciona exclusivament a ells i sofreixen melancolia per coses que ni tan sols han viscut.
I amb tots aquests clixés, alimentats per mitjans i veus que obliden que malgrat que molts es van quedar en el camí, uns altres el van tenir més fàcil, atien el foc amb discursos d’odi cap a un col·lectiu que no mereix, pel que sembla, una veu pròpia, ni una oportunitat en condicions ni que se’ls tracti amb respecte, lluny de dogmes envellits, mirades en blanc i negre i memòria més aviat escassa. La mal anomenada “generació de cristall” es regira en el seu nínxol d’autocomplaença i udola a la lluna amb una barreja de tristesa, frustració i ràbia enfront de la injustícia.
Quan el punt de vista nihilista al qual ens empenyen certs discursos es transforma en una una cosa artística, sempre cal celebrar-ho
I, malgrat tot, emergeixen nous artistes. És una cosa realment admirable. Quan el punt de vista nihilista al qual ens empenyen uns certs discursos emparats en els mitjans es transforma en una cosa positiva, una cosa artística, sempre cal celebrar-ho. Estem, doncs, davant d’un veritable acte revolucionari, un nihilisme propositiu, que parteix de la desesperació de la incertesa vital per crear una cosa nova des del recel, sense gran optimisme, però sempre guardant una petita espurna d’esperança.
Llavors què cal esperar d’un art nou? Cap a on caminaran els nous fotògrafs quan ja sembla tot dit i tot vist? En un món sobresaturat d’imatges, obrar el miracle de crear una única fotografia que acabi amb totes les altres, sembla una quimera. Els joves d’avui tenen uns estàndards d’èxit inassolibles, alimentats per la societat de consum i les xarxes socials que els culpen, al seu torn, de no ser capaços i capaces d’aconseguir-los. Així, doncs, com destacar per sobre de tot aquest soroll? Com una gota d’aigua crida l’atenció enmig de l’oceà?
En l’art visual actual és més difícil trobar un artista únic i identificable, i molt més difícil que treballi sol i creixi sol. Les xarxes socials com Instagram han democratitzat la producció d’imatges i han fet que les tendències es moguin totes alhora i en diferents punts del món.
Això, que més o menys ha passat sempre, es veu ara emfatitzat per aquesta immediatesa rabiosa, per aquest empatx de la imatge i pel seu ja pobre mecanisme de comunicació i la seva poca eficàcia en el discurs.
En plena generació de Tik Tok, la imatge fixa ha estat deliberadament suplantada per la imatge en moviment. Les xarxes socials es nodreixen de la imatge creant un nou llenguatge col·lectiu. No han d’estranyar casos en els quals els adolescents parlen entre ells amb emoticones en comptes de fer-ho amb paraules.
No existeix un lloc, un país o alguna cosa en comú on anar a buscar inspiració. Ja no hi ha un París, un Berlín o un Tòquio. Els artistes acaben en un nínxol, fidels a un estil personal, moltes vegades fruit d’una barreja entre els seus encerts i els seus defectes, i amb els seus referents personals molt exclusius. Al mateix temps, gràcies a la viralitat de les xarxes, un art popular global es torna més efímer que mai, molt impactant, però oblidat o suplantat a l’instant.
Les coses no han canviat, s’han accentuat. La cerca de referents se centra en l’afinitat a uns altres o en la diferència. Els fotògrafs i fotògrafes actuals han de buscar una sensació, una cosa àgil que competeixi en el temps que els ha tocat viure, que vagi contra tot el soroll; dos o potser tres imatges que no deixin indiferent a qui mira. Alguna cosa que allunyi a l’espectador del tedi de la representació.
L’art col·lectiu és una revolució, que per si no fos suficient, ha de confrontar també a la intel·ligència artificial amb totes les seves pulsions i talents. Amb la inevitable expansió d’aquesta nova tecnologia, i amb l’era del tecnopopulisme plenament instaurada, un no pot entrar dòcilment en aquesta bona nit. Cal apuntar amb el dit a tot allò que faci olor d’humanisme i que ens separi del cervell sintètic, de la màquina que se serveix del diabòlic algoritme per aixecar o baixar el polze com si es tractés d’un circ romà.
La màquina, ara com ara, no pot sentir, no pot equivocar-se i, per tant, encara no és capaç de tenir una signatura, una personalitat com a autor. Són els petits detalls, els vicis, els deixos, les petites preferències en l’enquadrament, el capritx amb la llum, els errors, les imperfeccions, el que és recurrent, el que acaba forjant un artista. Aquest conjunt acaba sent, voluntàriament o involuntàriament, un estil.
En aquesta exposició fotogràfica el bosc es presenta com a fuita, com a refugi
El temps, com sempre, escriurà, mitjançant mans interessades, qui transcendeix i qui no. A qui hem de recordar i a qui no. Qui mereix atenció i qui no, i a qui cal consumir i a qui no. En aquest exercici de purga es generen una quantitat ingent de descarts i pèrdua de talent que acaben en l’oblit sense merèixer-ho.
En aquesta exposició fotogràfica el bosc es presenta com a fuita, com a refugi. Un tornar a l’origen per a fugir de la civilització. Un lloc de dissidència tecnològica i social; principi i fi de la proposta. Hi ha una mica de cicle perenne innat en la naturalesa, de renaixement i de ressorgir. Des del bosc, podem reimaginar-ho tot i començar sempre de nou.
En el bosc, el temps s’atura, la naturalesa guanya el control i ens trobem a nosaltres mateixos sols, sense artificis i a la meitat d’allò que neix i cohabita d’un mode silvestre.
Les ombres es contornegen i la llum queda tamisada per les fulles de les copes dels arbres. Apareixen noves figures i formes amb cada parpelleig. Els artistes es refugien en el bosc com ho feia John Rambo, fugint d’un món que ja no l’entén i amb tots els seus camarades morts; com C. J. McCandless a Cap a rutes salvatges; com aquell que necessita retirar-se a ritme de The Forest dels The Cure, per tornar a casa amb forces renovades i experiències per explicar.
L’exposició està conformada pel projecte col·laboratiu dels artistes i curadors Francesca Bari, Li Bing, Paolo Buso, Fabio Di Pietrantonio, Shabnam Ferdowski, Daniela León, Patrick Martin, Paula Mateu, Seok Park, Daniela Portillo, Felix Razum, Charlotte Rühl, Sukriti Singh i Bartosz Sobolewski. El projecte és dirigit per Pedro Vicente i tutelat per Natasha Christia, Iván Hugo, Elena Olcina i Pedro Vicente.
