La història que els explicaré passa a la ciutat de Barcelona i és tan petita com immensa i tan divertida com estupefaent.
De bon de matí, agafo els Ferrocarrils i baixo a Peu del Funicular. Si els resulto influencer i volen fer el mateix, tinguin en compte que no poden pujar al primer vagó, que no obre les portes perquè l’estació és molt estreta (cada dia, ciclistes desolats al primer vagó maleeixen la seva sort). Des d’allà agafo el funicular i baixo a la carretera de les Aigües per cometre el ritual: córrer una estona per aquell mirador de 7 kilòmetre i 850 metres, baixar per un dels corriols fins a la ciutat i anar a fer unes braves al bar Tomás, com a premi. La carretera és plena de ciclistes, corredors, entrenadors de gossos i excursionistes. Molts corredors es queixen —fent servir una expressió que només pot entendre un autòcton— que el passeig és tan concorregut que “sembla la Rambla”. A mi m’agrada molt córrer entre desconeguts, però ara, és cert, has de provar d’anar esquivant-los, per la pandèmia. La carretera, sense asfaltar i plena de fonts, et mostra tota la ciutat, sempre que la contaminació ho permeti: el port, amb els contenidors i les grues, la Sagrada Família, el cogombre blau que és la torre Agbar i algunes cases amb piscina al terrat, que sempre m’imagino que són de futbolistes.
Un cops fets els quilòmetres pertinents, enfilo un corriol de baixada i saltironejant amb l’elegància d’una cabra amb síndrome d’Steandhal arribo a baix. Però llavors penso que potser no tindré temps de fer les braves si no és que agafo un autobús. I vet aquí, doncs, que vaig cap a la parada més propera (les que no tenim carnet de conduir som una Blanche Dubois de la translació: sempre depenem de la bondat dels estranys o del transport públic). M’assec i em poso a fer allò que es fa: llegir els missatges del mòbil somrient amb cara de tòtila. Amb perfecta puntualitat arriba el bus, que va gairebé buit. Per raons ètiques en preservarem el número i la lletra. Fem un punt i a part. Som a punt d’arribar al desenllaç.
S’obren les portes, se sent aquell soroll, com d’esternut de cavall, que fan els autobusos. Faig per pujar les escales. Aleshores el conductor m’atura amb un crit que em deixa seca: “Ei, ei, ei! No es pot pujar sense mascareta! No la deixaré pujar!”.
La mascareta, té raó. La duc a la ronyonera, amb el telèfon, la T-10, i vint euros. Per córrer no cal (quan escric aquestes línies) i, un cop asseguda a la parada, m’he descuidat de posar-me-la. Me la poso i em disculpo: “Ai, sí, perdoni! On tinc el cap? Mare meva”. Llavors el conductor em mira amb els ulls tristos. I exclama, decebut: “Quina llàstima… Em venia de gust discutir…”.
Esclafeixo a riure, i ell, llavors, també. Li venia de gust barallar-se, i més, per una causa noble. S’hagués quedat ben descansat. La gràcia és que ell, a diferència d’aquell senyor del pas de vianants que renya preventivament la conductora d’un cotxe per si de cas no s’atura, és que ho ha confessat. Jo, de fet, corrent per la carretera de les Aigües he tingut, tota sola, una discussió de parella (que, evidentment he guanyat) que m’ha deixat nova.
