[dropcap letter=”P”]
ablo Heras-Casado ha reivindicat, com molts altres grans artistes del passat, el caràcter seriós de la música d’origen popular o folk. Música creada pel poble, transmesa de generació en generació, que compositors com Igor Stravinski o Manuel de Falla van reformular amb mitjans nous i -sobretot- una radicalitat inspiradora, demostrant la fi la veritable universalitat del seu abast. No estaven sols, un dels còmplices més il·lustres, Pablo Picasso, va elaborar l’escenografia i vestuari de ballets com Pulcinella o El sombrero de tres picos, estrenats tots dos a París ara fa exactament cent anys, el 1919, per encàrrec d’un visionari Serge Diaghilev, el promotor artístic que ja havia despertat un gran escàndol amb l’estrena de la Consagració de la primavera.
És popular la font que inspira El amor brujo o El sombrero de tres picos, però només es converteix en clixé posteriorment, arran de la seva sistemàtica vinculació a celebracions i esdeveniments
La composició fundacional de Stravinski, que el 1913 va generar una veritable revolució, articula sons de la terra, brams guturals, murmuris estridents, en suma, cops d’efecte impossiblement naturals, que il·lustren la humana necessitat de dominar els elements. La dimensió antropològica de la música, la seva imprescindible presència en el temps de festa -tornarem, més endavant, a Claude Lévi-Strauss i Mircea Eliade- es va traslladar a l’imaginari col·lectiu mitjançant nocions que avui dia sonen a antigues, com la de “escola nacional “o” nacionalisme folklorista “. Certament és popular la font que inspira El amor brujo o El sombrero de tres picos, però només es converteix en clixé -fet aliè al compositor- arran de la seva sistemàtica vinculació a celebracions i esdeveniments, posteriorment, amb els que tendeix a quedar fusionats. D’aquesta manera desapareix l’element creatiu, l’originalitat que realment encimbella al creador, ja sigui de l’àmbit musical o de qualsevol altre.
Les declaracions de Ferran Adrià o altres xefs multipremiats -Arzak, per exemple- sobre la simplicitat dels seus gustos culinaris -ous fregits, olives, espines de peix fregides- poden semblar boutades llançades en absurd contrast amb la sofisticació de la seva cuina. Però hem de repetir una idea moltes vegades formulada: tot l’artifici, com el seu esperit d’alquimista, neix de l’anhel de decantar l’essència, la puresa d’un sabor que es venera com mític. La recuperació d’aquesta veritat sensitiva i fonamental -està a la base o origen de l’experiència, del contacte amb el món- s’esbossa a partir d’una deconstrucció prèvia, mitjançant l’ús de tecnologies inversemblants que permeten albirar sabors que la memòria gustativa -com sabia Marcel Proust i els creadors de la popular Ratatouille, entre ells el mateix Ferran Adrià, com conseller-, conserva intacta. La llunyania metafísica de l’original se supera mitjançant la perfecció artificial i jocosament recreada. L’oliva esferificada és un dels símbols d’aquesta victòria.
Claude Lévi-Strauss dedica “A la música” la seva obra Le cru et le cuit ( «el cru i el cuit»), i de fet organitza les descripcions etnogràfiques i les explicacions mitològiques -que en gran mesura concerneixen al significat inherent al cultiu i tractament dels aliment, element civilitzador i desenvolupador de la cultura- a partir d’epígrafs amb ressonàncies musicals. Considera Lévi-Strauss que la música, com el mite, atura el temps: “mentre l’escoltem, accedim a una mena d’immortalitat”. La celebració o festivitat mítica es caracteritza per tenir lloc en una temporalitat a part -va explicar Mircea Eliade a El mite de l’etern retorn– que ofereix la possibilitat d’estrènyer llaços amb la vida; possibilita una fusió amb la naturalesa, una indiferenciació envers allò viu, que és sentida com a plenitud pels partícips. Semblantment, el consum d’aliments de la terra incideix -des del artifici de la seva elaboració gastronòmica, veritable cerimònia- en la realització de la realitat primigènia.
Falla va resultar ser aquell avi prim als bitllets de cent pessetes, així com l’involuntari còmplice de la banda sonora dels escassos canals de televisió
Tornant a Falla, l’obra del qual Heras-Casado va interpretar el 10 de març a l’Auditori de Barcelona -una singladura en la seva gira internacional titulada “Màgia”, al capdavant d’un conjunt de virtuosos, la Mahler Chamber Orchestra-, és evident que la presència de danses tradicionals (Fandango, Seguidilles, Farruca , Jota) remet a territoris específics, que ens són més o menys llunyans, com més o menys familiars és el propi compositor per a cada persona. Per a alguns de nosaltres, Falla va resultar ser -ho vam saber més endavant- aquell avi prim als bitllets de cent (de les realment antigues) pessetes, així com l’involuntari còmplice de la banda sonora dels escassos canals de televisió, que mitjançant imatges castisses obturaven la suggestió sinestèsica de la seva música.
Pretendre traslladar l’opinió del compositor respecte de tals usos, i de la seva manera d’impregnar l’imaginari col·lectiu, és fer musicologia-ficció. El que sabem, és que Manuel de Falla va estimar a la seva terra, però no a qualsevol preu. Després de la guerra civil se li va oferir una pensió vitalícia i una condecoració, però va optar per romandre a l’exili. És probable que el veritable valor de la música d’origen popular o folk -sigui la de Falla, Bartók, Stravinski o Gershwin- no radiqui a la seva afiliació a un determinat territori o tradició, amb els quals en efecte cal identificar-la històricament, sinó -com ens van explicar Pablo Heras-Casado i Javier Perianes, fa tot just un any- en el grau d’elaboració i el caràcter potencialment universal de la seva vibració. Són ritmes, colors tímbrics, enginy en el desenvolupament dels materials allò que possibilita l’emoció de la vivència personal i el retorn d’una veritat mítica, transcendint l’estricta dependència envers el determinisme geogràfic.
