Felipe Cabezas: Més enllà de la frontera entre el teatre i la vida

“Abans de res, jo soc actor i ho he estat des de molt jovenet. Vaig ser Arbre 4 al parvulari, L’avar a Primària i El petit príncep a l’ESO. Al Batxillerat em vaig passar als grups teatrals universitaris de Valparaíso, i després, em vaig posar a estudiar de debò”. És migdia i arrenquen els compassos del Pedro Navaja de Willie Colón i Rubén Bladés mentres, degustant “un vermut amb olives, sifó i un toc d’aquella ampolla que tens allà”, l’actor i dramaturg Felipe Cabezas rememora els seus primers anys enamorant-se del teatre en el seu Xile natal. Fa vint-i-dos anys va prendre la decisió de creuar l’oceà per establir-se a Barcelona: “De cop vaig passar de viure a casa de la meva mare, a Vinya de la Mar, al Barri Gòtic… sense transició pacífica!”, riu. 

Especialitzat en teatre de màscares i en la commedia dell’arte, confessa que li resulta impossible parlar d’ell, explicar-se a si mateix i a la seva vida, sense al·ludir a la seva relació amb el teatre. “Aquesta estreta connexió entre la meva persona i la meva feina m’ha donat algun problema en aquests anys. Em vinculo molt intensament amb els meus personatges i, per això, actualment treballo per crear fronteres entre la fantasia i la realitat”. 

Unes fronteres que, d’altra banda, d’alguna manera, ha sabut transcendir gràcies a una compromesa labor sobre les taules i a la que ha estat la seva gran aposta, juntament amb la seva companya i mare dels seus dos fills, Isabella, d’obrir un bon dia un teatre al Raval del qual és director artístic. “La Sala Fènix té onze anys ja, i quan parlo de les meves coses, del que m’ha anat passant, sempre les separo entre l’abans i el després de la seva inauguració”.

La Sala Fènix treballa per atreure produccions de petit format de vocació internacional

Espai teatral alternatiu de referència a la ciutat, la sala del carrer Riereta que ell i la seva parella dirigeixen amb una mescla d’imaginació desbordant i compromís insubornable brinda una programació que conjumina diverses línies temàtiques. A través d’un format pròxim i sovint basat en propostes narratives alternatives i gens acomodatícies, sobre el seu petit escenari cobren vida aspectes com la memòria històrica, feminismes, salut mental o antiracisme. Un treball en perenne evolució amb el qual Felipe va enriquint la seva experiència vital i, amb aquesta, inevitablement, el seu art. Més encara: “Alguna cosa em diu que d’aquí poc arribarà una nova fita en la meva història personal, però és només un pressentiment de moment”, adverteix.

Un viatge dins i fora dels escenaris

Potser, aquest salt endavant té a veure amb el procés de la Fènix cap a la internacionalització, teixint una xarxa de contactes que permeti unir la producció de la sala amb altres indrets i, alhora, importar talent de fora. “Ensenyar a Barcelona com fan el teatre a València, Burgos, Bilbao, Buenos Aires, Santiago de Xile, perquè una cosa que m’agrada de Barcelona com a ciutat és que sigui cosmopolita, i no entenc que, en canvi, el món cultural, el teatral més específicament, sigui tan localista. Per això, estem treballant per obrir un port que atregui produccions de petit format de vocació internacional i portem uns anys col·laborant amb projectes europeus i alhora girant amb els nostres. Ara sento que és el moment de posar aquest projecte en marxa”. Amb el dipòsit ple d’idees, experiències i dramatúrgies, ha arribat l’hora d’acabar d’arrencar la maquinària: aquest viatge tot just acaba de començar. I no és pas el primer.

“Un aspecte que sempre m’ha fet sentir orgullós, i que vaig explicant sempre que puc, són els viatges i aventures que he viscut amb els meus espectacles”, assevera el parroquià que, durant un temps, es va marcar tres monòlegs teatrals seguits sobre figures històriques de la comèdia italiana i, “amb aquests i amb les meves màscares”, va trepitjar escenaris del Regne Unit, Corea del Sud, Alemanya, Itàlia, Portugal, Argentina o Luxemburg. “Cada viatge era com una medalla a la meva solapa i conservo un bonic record d’aquella època. Crec que viatjar fent teatre és el més fabulós que hi ha. En aquests viatges em vaig sentir important, vaig estar a teatres preciosos i vaig trobar un valor universal en els meus treballs. Encara continuo buscant aquesta sensació en el teatre local, cosa que em resulta molt més difícil tot i estar jugant a casa”.

Una ciutat en la qual morir

L’actor recorda amb especial afecte els seus primers dies a Barcelona. “Vaig caminar i caminar memoritzant cadascun dels seus carrers, locals i paisatges, enamorat perdut com un adolescent amb el seu primer amor. Ara, després d’aquests anys, la relació és més madura però, pel mateix motiu, més profunda. Quan viatjo fora d’Espanya em presento com a barceloní, encara que amb matisos, perquè al final la vida és això, matisos. Soc xilè, però la meitat de la meva vida l’he viscuda aquí, on he passat de ser un jove de 22 anys a un pare de 45 i, en aquest temps, he desenvolupat la meva carrera, m’he fet adult amb tot l’aprenentatge que això comporta i la marca que deixa a l’ànima”, decanta aquest apassionat de la vida de barri feta de converses amb el paisanatge local, bars barats que serveixen menjar casolà, vi a granel comprat al celler de la cantonada i la rumba dels diumenges. Allò que resumeix com “viure Barcelona sense pretensions i amb senzillesa”. 

Les antípodes d’allò que detesta: “Els nacionalismes, el supremacisme, l’elitisme. No ho suporto i no és altra cosa que feixisme, vingui del vessant polític, cultural i regional del que vingui. Crec que portem uns anys d’extremisme nacionalista d’un costat i un altre en una miserable guerra de colors”, lamenta. “Quan vaig arribar aquí no existia aquest sentiment tan intens, o almenys jo no l’havia viscut, i avui és una arma llancívola. Crec que vivim en una època en la qual, d’alguna manera, se t’obliga a posicionar-te, i quan ho fas passes a ser l’enemic del sector contrari. I jo no vull viure així. Prefereixo la Barcelona cosmopolita, xarnega, oberta i plural que no pas l’elit. L’elit la deixo als pobres d’esperit. Parafrasejant una altra dita popular: el nacionalisme és la virtut de qui no en té cap altra”, declara el parroquià que s’identifica amb Pepe Rubianes “i la seva famosa frase en la qual es presenta com a galaico-català. Jo sempre dic que he nascut allà, però em moriré aquí”, determina, liquidant el seu vermut mentre, de fons, Rubén Blades glossa els atributs de la deessa María Lionza amb l’orquestra del Willie Colón.

—El que és segur és que no et pots morir sense haver tastat la deliciosa oferta gastronòmica d’aquest Bar. Tenim un exquisit assortiment de tapes, racions, entrepans o, si prefereixes, menú.

Quelcom que podria ser fam, de menjar i de prolongar la xerrada de bar, s’il·lumina en la mirada del Felipe Cabezas que, després de rumiar-ho un moment es decanta, “ara mateix per unes anxoves i d’aquí una estona unes racions”. I, després d’uns segons de silenci, afegeix, rialler:

—I si és en bona companyia, millor!