Fellini arriba al Born

La pandèmia va retardar la celebració del centenari del naixement de Federico Fellini (Rímini, 1920 – Roma, 1993) amb l’exposició El Centenari. Fellini al món. Un any després, El Born Centre de Cultura i Memòria presenta més de 80 fotografies de rodatges i de la seva vida privada en què apareix amb la seva dona Giuletta Massina i en escenes de la seva infància, així com cartells originals, guions, cartes, contractes i objectes d’attrezzo dels quals destaquen els vestits de Casanova (1976) portats per Donald Sutherland i una pàgina original del perdut Il Libro dei Sogni, on el director, per ordre del seu psicoanalista, va apuntar i va dibuixar els seus somnis recurrents al llarg dels anys 60.

I és en els dibuixos on trobem el múscul de l’exposició, dibuixos que Fellini creava sobre paper d’un sol ús, en tovallons, mentre parlava per telèfon o estava distret. Són caricatures, personatges esbossats que dibuixava per no oblidar i que el retrotrauen als seus orígens, quan amb 17 anys, va arribar a Roma per ser dibuixant de còmics.

Aquest va ser el primer format en què es va foguejar com a narrador i en el qual va aprendre a estructurar històries en imatges. Com una anticipació a la modernitat, Fellini va atorgar a aquest gènere més valor que al cinema mateix, i va continuar immers en el dibuix al llarg de tota la seva vida. Prova d’això és el repàs al seu treball al costat del seu admirador i amic Milo Manara en el volum Erotomaquia o Bataglia d’Amore (1991-92), que també podem gaudir en aquesta exposició.

El material, cedit per la neboda i única hereva, Francesca Fabbi Fellini, ens mostra a un Fellini més íntim, immers en els seus constants processos creatius, i posa en valor la importància que a ells els donava el director. Uns processos que partien sempre dels somnis i dels records. Allò oníric com a referència. La invenció i la idealització serveixen només per omplir els buits en els quals la memòria no arriba.

Un marc que ens proposa, sempre, un univers gairebé freudià. Fellini i allò fellinià, terme encunyat per fer referència al món creat pel director, cosa que demostra la grandesa i l’exclusivitat del seu llegat per al qual no n’hi ha prou adjectius comuns, paraula que es recull en el diccionari italià i font de la qual han begut directors com Scorsese, Lynch o el més recent, Sorrentino. Un univers on les tensions entre la tradició i la modernitat xoquen i on no hi ha diferència entre la realitat i la ficció.

Parlar del director de Rímini, és parlar també dels seus personatges, els que apareixen a Amarcord (1973), éssers extravagants, grotescs, extremats i coneixedors sense culpabilitat dels seus defectes i les seves virtuts. Són personatges idealitzats, inoblidables i que a la vegada ens resulten reconeixibles, entranyables. Fellini gaudia passejant pels decorats del malaguanyat Teatre 5 de Cinecittà, gaudia de la idea de viure en una ficció construïda. Defensava una independència intel·lectual, emocional i política.

Fellini va prendre, com fan els grans genis, la seva vida com a referent, els seus somnis i desitjos com a detonants i la seva pulsió de reinterpretar el seu passat, el seu present i el seu futur, com a motor

Els últims anys de la seva vida va viure obsessionat amb l’auge de la dreta a Itàlia, amb la capacitat de manipular a la gent mitjançant la publicitat i amb el nociu ús de la imatge al servei del poder i els efectes que això podia tenir en els nens, el futur. Fellini ho va anticipar també, però no va poder veure-ho, la Itàlia de Berlusconi rugia mentre la llum del director s’apagava en un hospital de Roma. En el seu haver, ens va deixar obres mestres com 8 ½, La Dolce Vita, La Strada, Els Inútils, I la Nave Va… i un llarg etcètera de clàssics que van dissenyar una nova Itàlia per al món, la de Mastroianni i Ekberg, i li van valer per guanyar cinc Òscars, un d’ells honorífic.

La mostra, que va a càrrec de Mariangela Scaramella, està coorganitzada per l’Institut Italià de Cultura a càrrec de Lucio Izzo, i comissionada per Vicenio Mollica, Alessandro Nicòsia i la pròpia Fabbi Fellini. Es tracta d’una exposició itinerant que s’ha pogut veure a Moscou, Sao Paulo, Vílnius, Tirana, Ljubljana, Sant Petersburg, Buenos Aires i Kíev. Es podrà visitar a Barcelona fins al 9 de gener i es completa amb un cicle de concerts en homenatge a Nino Rota (compositor fetitxe i figura indivisible de l’obra del director), una xerrada sobre la influència de Dante Alighieri en el cinema de Fellini, així com una altra per reflexionar sobre l’estereotip de dona en la seva obra, caracteritzat per una visió exuberant i molt particular de la bellesa.