Aquesta és la sensació que tinc des de fa un mes. Ja no cal explicar què és el feminisme, el feminisme és al carrer. Totes i tots ho mostren i demostren d’una manera o altra en allò que fan diuen i, sobretot, en allò que no fan i callen. La bomba que va fer explotar això, va ser el petó no consentit el 20 d’agost passat, de l’expresident de la Reial Federació Espanyola de Futbol a una jugadora de la selecció espanyola i guanyadora del Mundial de futbol de 2023. Aquest gest públic, publicat i en directe, va destapar mil petons no consentits. Va destapar molta agressió i masclisme enquistat i normalitzat en l’esport i en tants altres sectors i entorns professionals.
Viure’l en directe, va fer que totes juntes i sense estratègia ni pla previ, sortíssim al carrer de les xarxes socials i de les nostres anònimes vides a explicar, opinar, criticar i denunciar situacions personals que totes, he dit totes, en menor o major escala hem experimentat i patit. Aquest “directe” del petó i les seves conseqüències s’ha convertit en una evolució orgànica del moviment #metoo que va començar el 2017 i que denunciava els abusos a la indústria cinematogràfica i va ajudar a visibilitzar totes les agressions amagades i tapades al món del cinema, sobretot. Moltes actrius van parlar en xarxes de les seves agressions i experiències que els van marcar i van acompanyar en silenci a les seves carreres. El #metoo va ser el fil conductor de cada denúncia. Avui 6 anys després i amb moltes dones abanderant aquest moviment, el missatge és més contundent, #seacabo.
S’ha acabat de normalitzar, callar, permetre, acceptar, empassar-se, amagar. S’ha acabat de tenir por i de perpetuar comportaments agressius, irrespectuosos i alguns, fins i tot, violents. SE ACABÓ.
Mirant-ho amb certa perspectiva, és molt gràfic analitzar l’evolució del #metoo al #seacabo, aquest darrer no deixa opció a acceptar un cas més de violència ni d’agressió. És on veig un feminisme en directe perquè tots i totes tenim opinió, i l’hem manifestat. Centenars de dones han compartit el seu relat propi de #seacabo.
Homes i dones s’han posicionat parlant del petó forçat, que la cantant espanyola Amaral ensenyés el seu tors en un concert com a símbol de llibertat, que la reportera de TV denunciés un tocament mentre feia un directe, que els joves homes de l’Iran es posin pantalons curts per solidaritzar-se amb les dones joves traient-se el vel… tot això ha passat en menys d’un mes. Això és real, és al carrer, és en directe. Això és feminisme, també.
S’ha acabat de normalitzar, callar, permetre, acceptar, empassar-se, amagar. S’ha acabat de tenir por i de perpetuar comportaments agressius, irrespectuosos i alguns, fins i tot , violents.
Hi ha un altre directe, no fals directe, el de molts homes i algunes dones que no han dit res, i ho podrien haver dit. Que no s’han posicionat per no perdre la cadira ni l’estatus. En aquest feminisme en directe he viscut situacions desagradables de col·legues que no han volgut aprofitar la seva situació d’influència i de poder per dir alt i clar #seacabo. Aquí és on he vist i constatat que el feminisme ha avançat, però ens queda molt de camí per fer. Veig que seguim estant bastant soles en aquest camí de la igualtat, i que necessitem homes que parlin des de la seva posició per transformar els fonaments d’aquest patriarcat que, quan menys t’ho esperes, ens assalta.
Quan ets dins del tsunami és difícil analitzar la situació, perquè formes part del moviment, estàs fent història. Només demano que siguem conscients que cada acció nostra fa que alguna cosa acabi canviant o no. I per petita que sigui la situació viscuda no tinguem por a dir #seacabo.
