Als tretze anys, Fernando Campillo va comprar els seus primers discos, “el primer de Led Zeppelin i un del Ted Nugent”. Allò va ser l’inici. “Soc un músic frustrat, m’hauria encantat tocar en una banda de les que treien discos al·lucinants”, fa broma a peu de barra, degustant un Dry Martini vespertí mentre deixa que sigui el paisanatge del Bar el que acompanyi, com a banda sonora espontània, natural i irrepetible, la conversa.
El que passa és que, d’alguna manera, aquest agitador de 1961 sí que va poder viure aquell somni, encara que des d’una altra posició: la de fan que, amb la seva feina, la seva persistència i el seu esforç, fa que passin coses boniques i que els artistes que pugen a l’escenari, o que entren a un estudi de gravació, brillin amb encara més fulgor. “Tot això ho dec a Los Negativos”, afirma en relació a la banda que va suposar un categòric punt i apart en el pop barceloní dels 80, gràcies sobretot als seus àlbums Picnic caleidoscópico i 18º sábado amarillo. “Ells em van obrir les portes des del principi i amb ells he viatjat, organitzat concerts, viscut gravacions, editat fanzines i conegut gent meravellosa de tot arreu”. En suma, fer realitat aquesta il·lusió de viure en un món musical vibrant, aportant color des de l’ombra, “sense estar mai al centre, però és que no m’agrada sortir a la foto, soc massa vergonyós”.
La trajectòria del parroquià està, en aquest sentit, íntimament lligada a Los Negativoss dels quals ara, després de deu difícils anys de treball, per fi aconsegueix estrenar el documental Graduados en underground, dirigit pel Víctor Carrey i produït i impulsat pel Fernando i membres de la banda. La idea va arrencar amb la mort del baixista, Alfredo Calonge, el 2014. “Aleshores vam començar”, i es tanca ara, pocs mesos després de la desaparició del bateria, Valentín Morató. “Va ser un pal terrible, perquè ell estava molt involucrat en el projecte i li hauria encantat veure el resultat final”. Aquest s’estrena aquest divendres 25 al Mooby Aribau, en el marc del Festival In-Edit.
En paral·lel, ja està treballant “en un recopilatori que recorrerà la trajectòria del grup des dels seus orígens i que portarà per títol Cóctel violeta, i en el guió per a un altre documental dedicat a Ringo Julián, per a reivindicar la transcendència que va tenir aquest artista total en l’underground de la nostra ciutat”.
El millor nom de fanzine del món
L’adolescència de Fernando va orbitar entre les Joventuts Llibertàries de la CNT —“li vaig fer dos petons a Federica Montseny”, explica amb orgull— i el R&R. “Amb uns amics vam tenir una banda de música, Valium, amb els que fèiem versions dels Stooges, MC5 o Amboy Dukes. Però la veritat és que a part de ficar-nos en embolics, fer el gamberro i emular Por i fàstic a Las Vegas de Hunter S. Thompson, no vam fer gran cosa”, riu.
Poques setmanes abans de marxar a la mili va conèixer a la Isabel. “De seguida vaig saber que volia passar la resta de la meva vida amb aquella noia. I aquí seguim, més de quatre dècades després”. Es van convertir en parella, però també en amics, còmplices, i ella no ha deixat d’estar al seu costat en tot allò que Fernando ha anat construint. “Hem tingut companys immillorables en aquest viatge: Javier Anta Tutti, Josep Lluís Navarro, Víctor López, Ringo Julián i, per descomptat, Los Negativos”.
El 1987 va impulsar Ansia de Color, un fanzine que, a més de tenir el millor nom de publicació underground del món (“ens el va suggerir Quim, del grup Orgullo de España”), va ser el catalitzador, durant les seves dues dècades d’història, d’una escena musical eclèctica, on tenia cabuda el punk rock més cru, la psicodèlia més barroca, el R&R més visceral i el pop més cristal·lí. Una activitat editorial que el parroquià va acompanyar amb el llançament de discos de bandes contemporànies, gràcies als contactes que des de principis dels 80 manté amb artistes i agitadors de tot el món. “Gerry Mohr, Greg Prevost, Rudi Protrudi” i un extens etcètera d’amics per sempre.
Ciutadà del món i de Barcelona
Adobat en una Barcelona explosiva, encara que no sempre en el bon sentit de la paraula, Fernando va viure una urbs plena d’idees i veus, “amb editorials com Star Books o revistes com Popular1”, però també de violència i carrers perillosos. Es va obrir pas en aquella jungla pintada de vermell sang quinqui, de colorit contracultural i de grisor tardo-franquista “parlant amb tothom, buscant la manera d’entendre’m”. Amb els anys i la persistència, s’ha convertit en un rostre indispensable, per molt que ell s’obstini a restar-se mèrits, per a entendre l’underground musical d’aquesta ciutat de la qual, paradoxalment, assegura sentir-se actualment exclòs.
“La postmodernitat que a poc a poc, des dels anys 90, s’ha anat apoderant de Barcelona, està matant la seva personalitat. La ciutat està massificada i els barris han perdut el seu caràcter combatiu, la seva personalitat”, lamenta. I liquida l’últim glop del seu Dry Martini, abans de concloure: “Jo, que no crec en banderes, que no tinc pàtria, ni Déu ni rei, sempre m’he considerat ciutadà del món… i barceloní!”.
–Pàtria, Déu i rei potser no, però segur que després d’aquest Dry Martini el que tens és gana, per si et ve de gust sopar alguna cosa…
Fernando Campillo esclata en una riallada.
“D’això sí que en tinc!”, respon amb alegria, alhora que demana donar un cop d’ull a la carta, a veure què hi ha avui de bo.
