“De fons posa’m algun directe del Paul Weller. O del Greg Dulli, que quan es desferma a modus de reverend gospel·lià em torna boig”, demana amb un somriure còmplice Fernando de Felipe, situat a peu de barra, amb l’escuma de la seva canya recentment servida encara lliscant pels extrems de la copa, abans d’afegir: “I alguna cosa per a picar, que jo sóc molt de tapeo”. Com a bon aragonès, diu, ho porta en la sang.
“He fet tantes coses i tan diferents entre sí que de vegades em costa reconèixer el fil conductor que les uneix —explica quan comencen a sonar els primers compassos del Days of Speed de Weller—. Abans de res, sóc un professor entusiasta al qual li paguen per ensenyar de la forma més apassionada possible tot allò que estima amb bogeria i que ha après sempre de manera autodidacta. Vaig estudiar Belles Arts, em vaig doctorar amb una tesi sobre el cinema de Hitchcock i d’aquí vaig passar a la docència universitària, primer a la UB i després a Blanquerna. I aquí segueixo, dirigint un Màster oficial en Ficció Audiovisual. Sóc o he estat dibuixant de còmics, crític televisiu, guionista de cinema i TV, animador, script editor, assagista, editor, conferenciant, investigador acadèmic i fins i tot, si res falla, novel·lista. I, gairebé sempre, he estat diverses d’aquestes coses alhora”.
Tot això és el resultat d’una primera gran decisió: “Deixar Dret a Saragossa a segon de carrera i venir amb gairebé només el que portava posat a estudiar Belles Arts a Barcelona. Ho vaig passar fatal i vaig estar molts cops a punt de tirar la tovallola, però al final vaig acabar acceptant una oferta com a professor, a la mateixa Facultat que va estar a punt d’acabar amb la meva vocació”.
En paral·lel va aconseguir, no sense grans esforços, fer-se un nom en el món del còmic. “Va haver-hi fins i tot editors que em van dir que em dediqués a una altra cosa, que això no era per a mi. Però jo, tossut com una mula, vaig continuar intentant-ho una vegada i una altra. I al final va succeir el miracle i em vaig llaurar una carrera que va anar com un coet”. Així, van néixer clàssics de la historieta com Nacido Salvaje, S.O.U.L., ADN, Black & Decker o El Hombre que Ríe. Un corpus que l’editorial ECC ha començat a reeditar a través de la seva Biblioteca Fernando de Felipe. “Vaig passar del fet que em tanquessin la porta als nassos a totes les editorials, a publicar a tot el món i guanyar el premi del Saló del Còmic de Barcelona amb Museum, possiblement la meva obra més completa”.
El reclam de la docència
Quan estava en el més alt de la seva carrera com a historietista, quan el seu nom es pronunciava amb reverència als àmbits del còmic de tota Europa, Fernando de Felipe ho va deixar tot per a dedicar-se en exclusiva a la docència i a l’assaig: “M’he passat gairebé 25 anys sense dibuixar ni una línia. I la veritat és que aquest retorn al món de la vinyeta mitjançant les reedicions de les meves obres és una de les coses que més satisfaccions m’està donant ara mateix”.
El parroquià confessa que, en el seu moment, el còmic va ser quelcom com el seu passaport al món del cinema. “Vaig treballar amb gent com Balagueró, Salgot o Luis de la Madrid, vaig fer algun curt, i fins i tot el Guillermo del Toro va intentar emportar-se’m per treballar a Hollywood com a director artístic”.
— No fotis! I què va passar?
— Li vaig dir que no, que la meva aposta vital era la docència i que no pensava moure’m de Barcelona. I així ha estat fins ara, per molt que, en paral·lel, no hagi deixat de publicar llibres, d’assessorar creativament amics i exalumnes, de dirigir col·leccions, de col·laborar en tota classe de projectes audiovisuals o d’escriure a premsa.
Això de la producció del Fernando com a assagista també és digne d’esment i s’emmarca en aquesta capacitat de fer moltes coses alhora a la qual abans al·ludia. En aquest cas, va començar un dia, quan “sense que ningú m’ho demanés, em va donar per fer un monogràfic de gairebé 500 pàgines sobre els Coen quan només els coneixien els cinèfils més audaços. Va ser el meu baptisme de foc. Ara porto ja gairebé una vintena de títols”. El següent que veurà la llum serà la primera novel·la del parroquià, d’imminent publicació.
Addicte a Sant Antoni
En escurar la seva cervesa abans de demanar-ne una altra, Fernando rememora la Barcelona que el va enamorar: “Aquella escena cultural amb què em vaig topar de cara només aterrar aquí a mitjans dels 80. Curiosament, he acabat vivint just davant d’una de les coses que més em van al·lucinar en aquells dies: el mercat dominical de Sant Antoni. Addicció total. O el carrer Tallers quan estava ple de botigues de discos. O la quantitat de llibreries de còmics que hi havia disseminades per tota la ciutat. O aquell Triangle de les Bermudes format per El Pastís, el London i El Cangrejo, en el que ens perdíem els de Belles arts”.
El parroquià confessa tenir, ara mateix, una relació d’amor-odi amb la ciutat. “Tinc una criatura de 12 anys, cosa que et fa veure l’urbs d’una manera ben diferent. I això que viure en un barri com Sant Antoni és una autèntica ganga, a tres carrers de la feina i en ple centre. Però la veritat és que em tira cada cop més la vida de faroner”. I, de nou, com en tants altres casos, s’expressa la “tristesa infinita i vergonya absoluta de veure com van tancant, un darrere l’altre, locals, bars, botigues i comerços històrics. Ens estan arrencant la memòria a mossegades. I la identitat. Barcelona s’ha anat consumint social i culturalment a força de presumptes èxits turístic-immobiliaris”.
— Parlant de consumir, amb la cervesa voldràs menjar alguna cosa més? Segueixo amb tapes? Menú?
Fernando de Felipe es pren uns segons per pensar-s’ho, després, ampli somriure travessant el seu rostre i una mirada viva juganera darrere de les seves lents, replica:
— Mengem a casa tot el que podem, entre altres coses perquè ens agrada cuinar i som addictes als mercats. Quan toca menjar fora, ració gairebé sempre, que de menús justets i plats precàriament combinats ja en vaig tenir prou en la meva època d’estudiant sense recursos.
