Ferran Aisa: Fill del barri Xino, dels 60 i de la Corona d’Aragó

Arriba en aquell moment que separa els últims compassos del matí i la que, oficialment, és ja l’hora del vermut, amb la qual cosa dubta si demanar un tallat o una cervesa. Finalment, es decanta pel cafè i demana que, en tot cas, si la ràdio ha de continuar sonant, que ho faci amb alguna cançó dels Beatles o de Bob Dylan.

Escriptor, periodista, historiador i poeta, després de demanar la seva consumició, Ferran Aisa s’acomoda a la barra. Investigador de profunda petjada i nom ineludible en la bibliografia dedicada als moviments llibertaris, tant a Catalunya com a Espanya, l’autor de títols com Dinamita Cerebral. Cultura, literatura, art i poesia anarquista; Viaje por la España franquista, 1969-1970; ECN 1 Radio CNT-FAI Barcelona, la voz de la Revolución o El laberint roig: Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Aisa és alhora expert de referència sobre Joan Salvat-Papasseit, del qual ha publicat tres llibres, i un poeta fèrtil, com demostra la seva gran quantitat de poemaris.

“He escrit diversos llibres d’història contemporània sobre el moviment obrer, sobretot de tendència llibertària, i també biografies com la de Joan Salvat-Papasseit i assajos com Utopía. He publicat articles culturals a mitjans com Diari de Barcelona, Avui, El Punt Avui, La Vanguardia, 20 Minutos, Diari Més o Solidaridad Obrera. He treballat de documentalista i comissari per a exposicions institucionals. També he publicat diversos llibres de poemes i he participat en festivals poètics com el de Voces del Extremo a Moguer, Bilbao i Barcelona”, explica en Ferran, que puntualitza que alguns llibres els ha escrit amb la seva companya, Mei Vidal.

Va haver-hi un temps en què Ferran Aisa era un treballador, un assalariat, amb un somni: el de dedicar la seva vida i temps a investigar i ajuntar lletres. “La principal decisió que vaig prendre en la meva vida va ser deixar l’empresa on treballava per dedicar-me en exclusiva i professionalment a escriure. Per poder sobreviure vaig haver de tocar moltes tecles: ressenyes de llibres, classes d’història, guions, exposicions i, naturalment, redacció de llibres. En resum, va ser una aventura que va valdre la pena”, explica abans d’insistir que també va comptar, i molt, amb l’ajuda de la Mei.

El resultat és que, des de 1987, l’autor porta atresorat més de mig centenar de títols. I la cosa va a més. “Després de la publicació de La vaga de la Canadenca, el 2019, que em va permetre recórrer Catalunya i gran part d’Espanya, va arribar un 2020 marcat per les restriccions de la covid-19 i d’una intervenció quirúrgica a la qual vaig ser sotmès. Ara he tornat a la recerca i preparació de nous llibres“.

El reclam de l’escriptura

I afegeix que “aquest any i durant el 2022, si tot va bé, publicaré dos títols: Cultura y anarquismo i El anarquismo contra la dictadura franquista, 1939-1975. El primer és una recopilació d’articles de premsa i conferències, i l’altre un estudi sobre l’anarquisme i la CNT sota el franquisme”. I somriu, feliç “de la gent que he conegut de tota la Península Ibèrica a través de la meva participació en actes culturals”.

— Hi ha alguna cosa que et faci sentir particularment orgullós?

— Potser haver aconseguit el Premi Ciutat de Barcelona d’Història, l’any 2000.

Raval, memòria sentimental

“Sóc fill de Barcelona, els meus pares també van néixer aquí. Els meus avis van arribar a la ciutat de joves. Els paterns des d’Aragó i València i els materns des de Lleida. Per tant, sóc un genuí fill de la Corona d’Aragó”, explica amb expressió divertida. “Vaig néixer al barri Xino, al carrer de la Cadena on van matar al Noi del Sucre, la meva casa ara no existeix, la van enderrocar per construir la Rambla del Raval”, explica el Ferran, qui assegura que no hi ha res que li repugni d’aquesta Barcelona que s’estima, més enllà de les conductes incíviques “d’algunes persones que obliden que el carrer i la ciutat són patrimoni de tots”.

I, acabat el seu cafè, ja en plena hora del vermut, s’anima a demanar una cervesa per submergir-se en la memòria sentimental del barri Xino dels anys 60 del segle passat. “Quan era petit m’agradava pujar a jugar al terrat, allà hi passàvem molt bons moments els nois de l’escala o del carrer, explicant-nos aventis, així com ho diu Marsé, jugant a pistolers, a futbol o a qualsevol cosa. En aquells anys fèiem fogueres per Sant Joan als carrers estrets del barri. Més endavant, quan érem jovenets, fèiem guateques amb la música yeyé del moment”. L’escriptor ha capturat molt l’esperit i les vivències d’aquell Raval a través d’una conspícua producció poètica que es pot assaborir a llibres com Balada dels Ravals, El Raval de Barcelona o Calidoscopi.

Amb semblant absent, Ferran Aisa tanca els ulls per repassar mentalment aquelles sensacions pretèrites i eternes, les que van consolidar la seva educació emocional i van apuntalar el món sobre el qual ha continuat habitant, pensant, observant i escrivint.

— Perdona que et tregui de les teves cavil·lacions, però l’hora de menjar s’acosta i haig de demanar-te si voldràs picar alguna cosa o fer un menú.

— Si fos de nit demanaria alguna ració, però sent migdia et demano menú, —replica amb un somriure afable i la mitjana a mig beure.