[dropcap letter=”A”]

madeu Cuito, proustià eminent, va néixer a Barcelona en una familia catalanista i liberal que va viure l’exili a França després de la guerra civil. Viu a Perpinyà i París, on estudia dret i economia. Després de Nova York i Madrid, des del 1976 viu a Barcelona. Ha escrit El jardí sense temps, Contes d’un carrer estret i Memòries d’un somni. Presideix la Societat d’Amics de Marcel Proust.

Per quina raó hauríem de llegir Proust ara, l’any 2016?

Llegir Proust és obrir la porta a un món irrepetible. És la gran literatura i, des d’un punt de vista que no és determinant en absolut, avui pot ser incompatible amb el Twitter instantani perquè Proust parla d’un temps de llarga duració, de la perennitat i a la vegada de la capacitat destructiva del temps. Ell deia: “La veritable vida, la vida per fi descoberta i aclarida, l’única per tant realment viscuda, és la literatura”. I és així, al segle XX o bé al segle XXI. Ara, hi ha una qüestió de tempo. Tindrà temps per llegir Proust qui senti la passió de llegir, de viure la literatura. I això té permanència, tot i que A la recerca del temps perdut és una obra que s’ha de llegir sencera, tretze volums, amb un inici i un final. Té un peu al segle XIX i en molts aspectes està feta com les grans novel·les clàssiques. Al contrari del que la gent pensa, té un argument. Ell parla dels seus anys inútils fins que no es va concretar “la vocació invisible” de la qual A la recerca n’és la història. Això sí, el lector ha d’entendre que Proust aconsegueix que la descripció sigui dinàmica i que, per tant, esdevingui la vertadera acció. Quan comprens això, Proust és un territori sense límits.

La lectura en línia, la immediatesa digital, posen obstacles a la lectura de Proust?

És un problema però no irresoluble si de veritat volem entrar en el continent de la gran literatura. Certament, el món de Proust existeix per contraposició amb la rapidesa. És, diguem-ne, un sistema de descripcions aparentment estàtiques però que lliguen trames molt diverses, personatges d’identitats contradictòries, percepcions de tota naturalesa, constants transicions temporals. Tot lligat per un artifici de simetries i perfeccions. I per llegir-lo es necessita temps. La raó bàsica d’una obra d’art —com Proust— és el plaer, un plaer de l’esperit. És com Les mil i una nits amb el temps inexorable —divinitat tutelar interpretada pel narrador— que al final revela els rostres corcats dels personatges. Aquí tenim la novel·la com a món invisible, per contrast amb la novel·la-mirall, segons Stendhal.

Com tota gran obra literària, A la recerca del temps perdut té una primera lectura —la de joventut, ja després de l’adolescència— i després vénen les lectures fetes des de la maduresa. La primera vegada s’ha de llegir del principi al final. Després arribem a la relectura i ja no és imprescindible fer-ho de forma lineal. Amb els personatges i temes a la memòria, pots anar escollint i assaborint les parts que d’entrada ja van dur-te als paisatges secrets de Proust i descobreixes noves aproximacions. Hi ha una filosofia del temps, el Proust amb un sentit de la comicitat que no sempre es té en compte. Tenim l’anàlisi de la gelosia, l’ambivalència de les relacions humanes, el poder dels noms, la transcendència de l’art. Una gran veritat és que es tracta d’una novel·la que interpel·la de seguida, personalment. Et fa conversar amb tu mateix, encara que parli d’una època que avui ens sembla molt llunyana. Això és irrellevant perquè l’important és que et portarà a conversar amb tu mateix, des de Pel cantó de Swann fins a El temps retrobat. I l’inqüestionable argument de la novel·la és la vocació literària del personatge central.

Quin va ser el primer contacte amb l’obra de Proust?

El meu pare sabia francès amb correcció i va ser ell qui es va anar entusiasmant per l’obra de Proust. Li agradava molt que jo li llegís en veu alta pàgines de Proust, pel meu accent parisenc. Abans jo m’ho havia de llegir per saber com respectar la puntuació, un recurs essencial en la prosa de Proust. Semblava una manera perfecta per avorrir Proust però un dia el vaig llegir en solitari i ho he fet fins ara. Era a París i devia tenir 17-18 anys. La primera lectura és d’aquella època. Fa molts anys que res que tingui a veure amb Proust m’és aliè. D’aquí ve La biblioteca proustiana de Ferran Cuito, en homenatge al meu pare.

Com és que Proust ens pot canviar la vida?

Després de la lectura de jove, ve la lectura d’una persona que ja ha tingut els desenganys de tothom. És fonamental perquè es necessita un grau de maduresa per poder absorbir de ple la novel·la, cada tema, cada episodi, cada personatge. L’altre dia, un amic meu, director d’òpera, em va parlar de la mort de la seva mare i vaig pensar a tornar a llegir la part de la mort de l’àvia a A la recerca, que és en el fons la mort de la mare. Retrobava una escenificació extraordinària. Hi entra i surt gent i cada personatge està dibuixat amb un toc inconfusible. No és atzar que el meu amic tingués la mateixa experiència.

Ara que és coneguda l’homosexualitat de Proust, el fet que els amors del seu protagonista siguin masculins convertits en personatges femenins manté la credibilitat?

És una més de les complexitats de A la recerca. La va viure com es vivia en aquella època, com una simulació i una culpa, a diferència d’un André Gide reivindicatiu. Però els personatges femenins són d’un dibuix magnífic, intensament inoblidable. La novel·la estava feta al 1913, ja pràcticament acabada, però se n’interromp la publicació amb la guerra i ell trenca amb el seu secretari —el seu amant—, que marxa i mor en un accident. I això a Proust li provoca un gran trauma i llavors escriu La fugitiva i després La presonera. Va cap enrere. Segons Proust, no hi ha amor sense gelosia. S’inventa el personatge d’Albertina i tornar a ficar-lo dintre de la novel·la des del començament l’obliga a reescriure quasi tota la novel·la i donar entrada al personatge. A tota la primera part, l’àlter ego del narrador és Swann, que té un affaire amb la famosa Odette. I, a la segona part, l’àlter ego és Charlus. Són les prodigioses simetries proustianes, d’una obra construïda de forma mil·limètrica, amb un rigor constructiu i arquitectònic molt precís. Són mil simetries inigualables. Hi ha el cantó de Guermantes i el cantó de Swann, tot de correspondències equiparable a l’estructura d’una catedral. En definitiva, la novel·la és composició. I a l’hora de compondre A la recerca, ha de lluitar contra el temps i la malaltia.

Com van i vénen els personatges de Proust?

A l’origen de la novel·la hi ha el Contra Sainte-Beuve. És el veritable embrió de A la recerca. Comença amb una primera part de records i reminiscències i sobre escriure com s’ha d’escriure, segons ell entén la literatura. Després passa, en forma de conversa, a rebatre les idees del crític Sainte-Beuve. Fet i fet, què li permet realment escriure una novel·la? És l’invent d’aquest personatge equívoc que no se sap qui és, no té nom i té dues veus. És a dir, hi ha dos personatges: el jo que explica una sèrie d’aventures i al seu costat un altre que és ell mateix i que de tant en tant intervé. Aleshores les dues veus es dissocien. Hi ha una veu que comenta, que treu conclusions, que intenta elaborar lleis, que s’equivoca, que hi torna fins que al final arriba a una conclusió sobre què és realment l’obra d’art. És a dir, la clau de la seva vocació. Tot recomença. Per fer-ho curt: “La veritat no començarà fins que l’escriptor agafi dos objectes diferents, n’estableixi la relació i ho lligui pel vincle indestructible d’una aliança de paraules”. Sense això no hi ha literatura. I, a la vegada, el món visible no és el món de debò. Vivim entre les onades de la memòria. Al capdavall, només la metàfora pot donar eternitat a l’estil, deia Proust en un dels últims articles.

Com intervé la teoria de la memòria?

El meu bon amic novel·lista Claude Simon, premi Nobel de literatura, deia que quan llegeixes la descripció d’un cos ferit, no et cau la sang a sobre. Si llegeixes sobre un incendi, no et cremes. La paraula foc no és el foc. L’astúcia subtil i la gran virtut de Proust és que ell sap que les paraules són enganyoses i que per descobrir la realitat que hi ha darrere d’un objecte o d’un sentiment s’ha de procedir per la via de la metàfora. És una cosa bastant general de l’època. Tocqueville escriu sobre la democràcia americana i de fet està escrivint sobre la democràcia europea o francesa. Així és com Proust entén que les motivacions dels éssers humans poden produir efectes contraris als propòsits. Per reconstruir una altra realitat, sap —com insisteix— que el món visible és inexistent. Per entendre’l n’hem de crear un altre i és possible gràcies al poder evocatiu de la paraula. El narrador confronta el temps perdut, i li revenen les reminiscències fortuïtes, involuntàries. La memòria involuntària. Els records inconscients, diu.

Proust no es va interessar gaire per la política… però en què creia?

Recordem que era jueu, francès i, per tant, estava molt integrat com a jueu assimilat. Coneix la religió, però no l’ha viscut. I això li dóna un esperit d’assimilar les coses des d’un punt de vista més allunyat i crític. Políticament crec que era un home liberal. Pren partit a favor de Dreyfus, en el cèlebre cas que va dividir França. Té una idea de França però gens xovinista. Inclús amb la Gran Guerra, es cuida molt de no caure en el rebuig total de la civilització alemanya, com van fer altres. Per aquesta raó alguns van considerar que Proust no era gaire francès, probablement per un cert antisemitisme entre cometes.

Com és la mirada de Proust, com veu els seus personatges?

És despietat. És directe. Realista. Alguns personatges són cruels, però la crueltat que pot resultar d’algunes descripcions sobre la societat francesa sempre queda compensada per la part positiva. Despietat, sí. La decadència de l’últim volum és el pas inexorable del temps que ho destrueix tot. Al ball final dels Guermantes, obre la porta i es troba amb el resultat devastador del pas del temps.

Des del punt de vista de la religió, la seva religió és l’art.

S’ha dit que era un místic. Crec que no era religiós, ni catòlic ni jueu però coneixia bé les religions. És lector de Pascal, de la Bíblia. Però la seva vida és l’art i la salvació és escriure i crear una obra d’art, que és l’única cosa que pot lluitar contra el temps perquè al final quedarà

Quan es fa escriptor Proust?

Quan és jove ja té la vocació d’escriure. Ell va buscant el seu camí i en el fons tota la seva vida busca aquest camí, el busca a través dels autors que llegeix i dels crítics. Intenta fer crítica literària, escriu els pastitxos i la novel·la Jean Santeuil, que és una versió primigènia i molt incompleta de A la recerca. Era un snob? Viu en una època en la qual hi ha un gir de la societat, desapareix l’aristocràcia i entren en escena els burgesos, una altra gran simetria proustiana que culmina quan el narrador torna a París, després d’una estada en una casa de salut. La princesa de Guermantes l’invita al seu saló. Hi retroba els personatges de A la recerca. Arribismes i decadències, el pas del temps ho desfà tot.

És un ‘voyeur’.

Proust és un voyeur. Tornem a les dues veus, dissociades: Marcel i el jo narrador, un voyeur que a l’obra no s’explica i no se sap qui és. És un personatge equívoc que té una extraordinària capacitat d’anàlisi de les persones i les situacions socials, i ho analitza amb una gran agudesa. És un voyeur no sols d’escenes diguem-ne pecaminoses, sinó també de la societat. Ho mira tot amb lupa i el resultat és la gran literatura.

Suposo hi ha un moment entre ‘Jean Santeuil’ i ‘A la recerca’ en què Proust obté un coneixement especial de la naturalesa humana…

El jove Marcel Proust es guia en les tenebres i va buscant el camí. Crec que Proust és Proust quan fa l’invent del personatge del narrador. El narrador —diu— que relata i diu jo. El narrador que diu jo i no sempre sóc jo. Quan troba el narrador troba la clau per escriure una novel·la. És el desllorigador que li permet entrar i fabricar la novel·la. I, segons crec, es produeix quan acaba Jean Santeuil i s’adona que no li funciona. Necessitava descobrir el to i l’estructura. Proust troba el to quan veu que pot existir el segon narrador. I aleshores aquestes dues veus dirigeixen tota la novel·la.

Si llegim ‘A la recerca del temps perdut’, hi trobem claus per entendre el món actual?

Proust és actual perquè quan fa una crítica de la societat i dels seus canvis, resulta que aquests canvis estan pensats en una direcció però sovint en produeixen uns altres, en un sentit que pot ser fins i tot contrari. És una lliçó inalterable de l’obra de Proust, per al segle passat i per al segle actual. El temps perdut, el temps retrobat. Quan llegeixes Proust i veus com una classe social desapareix i n’apareix una altra, no és el retrat indirecte d’una societat com la nostra?