Pensar la ira, controlar la por

La ira, i per tant la violència, és l’emoció a que trama l’imaginari literari i polític d’Occident. “La ira, canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les, fill de Peleu, que als aqueus va portar dolors sense nombre”. Així comença la Ilíada, el text fundacional de la ràbia humana, del poder de l’ofensa i de l’amor a la brega, en la impressionant versió  de Pau Sabaté publicada fa dos anys a la Bernat Metge Universal en col·laboració amb La Casa dels Clàssics, un projecte literari que ha mutat en un festival d’art contemporani i de pensament.

El Clàssics d’aquesta edició es dedica precisament a la ira i la tria no podria ser més oportuna, no només perquè els temps recents l’haguem vist esclatar al nord d’Àfrica, Urquinaona, Honk Kong i Wall Street, encarnada també als rostres de la joventut, que ha trobat en el canvi climàtic l’excusa per rebel·lar-se contra els seus pares, sinó també perquè la post-pandèmia ens obligarà a pensar-ne a una versió enclaustrada i més boirosa.

La contingència de les dates ha fet que aquest Festival Clàssics coincideixi amb el 250 aniversari del naixement de Fiódor Dostoievski. La mateixa editorial ens va regalar l’any passat una nova traducció de Crim i Càstig parida per l’ambaixador de l’escriptor rus a Catalunya, en Miquel Cabal. Pensar la violència individual i col·lectiva enguany exigeix rellegir aquests dos llibres venerables i entendre’ls de nou, radicalment. Anem al tema. La Ilíada representa una noció orgànica del sentiment de ràbia. Aquil·les s’enfada amb Agamèmnon perquè li ha furtat Briseida, una jove que ha guanyat com a botí de guerra i, a partir d’aquesta ofensa que trenca les regles del bon lluita, la mala llet resultant fa tremolar totes les estructures morals de la tribu. Contràriament, a Crim i Càstig, Dostoievski intueix genialment que la ira contemporània recaurà en pelacanyes com Raskòlnikov, l’assassí d’una usurera i la seva neboda, a qui mata sense motiu transcendent.

Aquesta no és només una palla mental sorgida de dos grans textos. El món d’ahir, que va de la civilització grega a la Segona Guerra Mundial, és l’univers d’una ira guerrera de fort contingut moral, de bàndols que envien homes i dones al camp de batalla perquè creuen íntimament que així faran el bé. Ara no som aquí, i no només perquè els conflictes a gran escala s’hagin acabat, i les batalles s’assemblin a un videojoc on no hi ha soldats sinó drons que es comanden des d’una base militar de Nebraska, sinó perquè els esclats d’ira (amb l’excepció del jihadisme, que és una forma de guerra fracassada justament perquè ha passat de moda), ja no són una esmena a la totalitat de ningú, transiten a través de la liquiditat de les xarxes socials,  exploten perquè sí i en  indrets absolutament random i amb protagonistes sense mística. La ira d’ara són les víctimes anònimes de la violència de gènere, els morts invisibles del Mediterrani i assassins com Raskòlnikov, pobres i humiliats.

La realitat post-pandèmica ens ha ensenyat que no podem pensar la ira sense entendre i controlar la por, que és el mecanisme a partir del qual els estats esmerilen la nostra llibertat. Baixem de nou a l’asfalt i deixem la metafísica. Vivim a Catalunya, un curiós indret del món on hem passat de veure nois de l’Eixample cremant contenidors per protestar contra una sentència del Tribunal Suprem Espanyol a contemplar com la societat obeïa fil per randa i amb una puntualitat extrema totes les constriccions i els límits de moviment que els governs estatals i autonòmics ens imposaven, sempre sota l’excusa del coronavirus. Hem passat, per tant, d’una ira als carrers, aparentment heroica i anàrquica (però finalment inútil) a una ira netament domèstica, que s’expressa en la frustració d’un home contemporani que ha de lluitar de nou per drets com ara la llibertat de moviment, essències que creia íntimes al seu jo i que, castrades, ens retornen a la ràbia.

La realitat post-pandèmica ens ha ensenyat que no podem pensar la ira sense entendre i controlar la por, que és el mecanisme a partir del qual els estats esmerilen la nostra llibertat

Controlar la por i repensar la ira són pràcticament una sola cosa. Això explica que els programadors del Festival Clàssics, amb molta intel·ligència, hagin ideat una versió inèdita d’El Cant de la Sibil·la (amb Maria Arnal i Marcel Bagès; es farà al MNAC la nit més curta de l’any, el 21 de desembre i jo no m’ho perdria), l’esdeveniment litúrgic més antic en la nostra llengua que es refereix explícitament a la fi dels temps i l’inici d’un nou món. Pensem el que pensem, hem assumit paulatinament que la crisi de la Covid no només serà un afer de tall sanitari, sinó que afectarà la configuració d’aquest nou món d’una forma profunda de la què encara no en coneixem l’abast… ni sobretot com vehicularem la ira que en resulti. El Clàssics s’ha arromangat el cervell per pensar-hi i ben aviat la nostra ciutat també serà la seu del Barcelona Pensa, magnífic festival de filosofia per a tots els públics. Barcelona té ganes de barrinar, i tant de bo d’aquests festivals en neixin molts més.

Penseu la ira, controleu la por. Us ho demana, sense ràbia, l’amo d’aquesta Punyalada.